M’ha agradat molt assistir a l’estrena
de l’obra de teatre Cavallers, de Purificació
Mascarell. No són moltes les vegades que tinc l’oportunitat de fruir amb un gènere
sovint apartat dels circuits literaris que vagaregen al meu dedins. I és per
això que, en un principi, he de dir que és necessari i, evidentment, molt
gratificant, més encara si l’obra en qüestió gira al voltant de la pilota valenciana
i el context és un teatre d’època situat a Castelló de la Ribera, rovellet de l’ou
d’una comarca on el valencià és encara una llengua normal i els costums típics
dels pobles mediterranis continuen, en certa mesura, intactes. Què no dir del
ple absolut que presentava el teatre Ideal, datat en l’any 1914, i què no dir
de la cua fantàstica formada per a entrar-hi, passarel·la de les bones gents
del poble, tots mudats i entusiasmats, tots saludant a tort i a dret, tots expectants
per veure una obra en què tot pren un sabor de proximitat i, certament,
popular. Alcalde, regidores, televisió, gent anònima, amistats, gent de la
pilota,... Tot ben disposat, en definitiva, per veure les habilitats
dramàtiques d’uns actors joves i amateurs que interpreten amb entusiasme i amb
un magnífic valencià els personatges d'una obra editada conjuntament per la Càtedra de Pilota Valenciana i la
Conselleria de Cultura d’aquest raconet del país. Què més es pot demanar?
Doncs, per exemple, es pot
demanar que es continue fomentant aquest tipus d’actes culturals. I per
exemple, es pot demanar també que l’obra rode tant com siga possible pels
escenaris dels nostres pobles. Perquè si bé no deixa de ser una peça costumista
i hereva dels quadres valencians iniciats a principis de segle XX per Eduard
Escalante, és clar que és una obra que fa les delícies del públic més casolà i
més nostre. D’ací, la clau de l’èxit, utilitzada recurrentment, sí, però encara
eficient avui malgrat les propostes modernes i el teatre, diguem-ne, transgressor.
Cavallers, per això, no enganya. Hom
espera una cosa i això és el que obté. Potser, si un llig abans el llibre, pot
apreciar que la representació s’allunya un poc de l’esperit tràgic del guió original,
però és aquesta una concessió al meu parèixer encertada, no debades cal connectar
amb el públic potencial, cosa que no és fàcil, clar que no. Entre altres, es
necessita polir la llengua, representativa i alhora anacrònica, si més no a l’altura
d’un joc com el de la pilota que ha conservat joies i recialles lingüístiques
com ara ‘abocar el pot’, ‘coixinet’, ‘plantada com un ciri’, ‘la pilota li diu
a qui va guanyant’,... Això per no parlar de tot un conjunt de vocabulari local
en gran part perdut pel canó del temps: ‘escardussó’, ‘mussol’, ‘capçana’,...
 |
Coberta del llibre
|
M’ha agradat, per tot,
retrobar-me amb el teatre, amb aquest tipus de teatre, per a ser més exacte. Encara més amb l’argument de la pilota com a motiu central.
Una obra de la companyia Triloc que se centra en les avinenteses que la vida
planteja a dos personatges que són amics i que freqüenten el trinquet del seu poble,
concretament el bar que dóna accés al que consideren la seua llar social, allí
on deixen caure els deus desitjos i els seus temors, allà on l’amor se solapa
amb la mort, allà on la rutina es dilueix entre cambreres resignades, copes de
conyac i pilotes de vaqueta, allà on passa el temps de manera inexorable. Una obra on els cavallers són retractats com a
tals malgrat la precarietat de la vida rural i els menesters que circulen per
la quotidinitat. Tot un plaer.
