Meló de la forana

Curiosa, sens dubte, la quantitat de suc costumista que es pot extraure d’una de les nostres menges més delitoses, el meló, veí de pis de la taronja i rei indiscutible de les postres en les sobretaules de l’estiu, principalment en forma de meló d’alger o en forma de meló de tot l’any, també anomenat pell de sapo o de gripau segons la competència lingüística i/o normativa del parlant de torn. Popular, molt popular, amb capacitat sobrada per a aportar uns matisos antropològics que van molt més enllà de la pura i simple gastronomia predominant d’aquest racó del país. Un fruit amb carisma i que durant un temps es deixava penjat dels claus encastats als revoltons o les motlades de la casa per ser menjat el dia de Nadal, un luxe que malgrat la fam i la misèria imperant als anys quaranta i cinquanta era bastant habitual en les cases d’extracció popular valencianes, com així ho certifiquen nombrosos testimonis: “Després de sopar, les postres eren un meló tendral que mon pare havia guardat penjat a l’entrada i fruites seques que torràvem a la vora del foc: cacauets, castanyes, avellanes...” No era tan habitual, en canvi, degustar una varietat de meló que pel que he pogut esbrinar era escàs però de molt bona qualitat, el conegut com a meló de la forana, de color groc, no tan dolç com els altres, però sí de millor sabor atesa la seua particularitat principal: no es regava, o millor dit, no es regava a manta, sinó per capil·laritat, amb la humitat del subsòl, talment com un terròs de sucre. I en certa mesura, era silvestre, sense cap tractament més enllà de la fertilitat de la terra, exactament igual que altres conreus de marjal com ara les carabasses, també qualificades amb el mateix complement nominal: de la forana. Sobre l’abast del terme en qüestió i l’accepció en particular, no he trobat extracte que sabera definir-ho tal com ha estat referit ara i ací. Ara bé, és cert que el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Coromines parla de la forana referida a qualsevol fruit, fonamentalment de secà, que no es rega bé o que està apartat de la soca, allunyat de l’aigua i sense la suficient humitat. És en aquest sentit que es pot entendre, per exemple, allò d’olives de la forana. I supose que, per extensió o analogia lingüística, també es podria aplicar als melons, clar que amb un matís diferent pel que fa a la humitat, importantíssima en el cas d'aquesta fruita amb forma de pilota de rugby. Siga com siga, el cas recorda, i molt, una altra varietat de meló de secà existent per les terres de la Vall d’Albaida, en concret a Quatretonda, que rep el nom de tendral i que també creix amb l’única ajuda de la saó que provoca en la terra la pluja de l'hivern. Per a paladars exquisits! O millor, per a tots aquells paladars sensibilitzats que perceben la difícil convivència entre aquestes pràctiques rurals i l’avanç irrefrenable del reg per degoteig; necessari, potser sí, però també causant d’algunes pèrdues importants en la rica i tradicional agricultura mediterrània. Melons de la forana, una varietat per al record, de veres que sí.

El rei robot

“La constitució prevaldrà”. Ben mirat, les paraules del rei Felip VI pel que fa al tema català recorden molt les pronunciades per aquest líder robòtic anomenat Adam Sutler que apareix com una ombra omnipotent a la pel·lícula V for vendetta: “Anglaterra preval”. La diferència, però, és que unes s’emmarquen dins els límits de l’àmbit cinematogràfic i les altres, per desgràcia, són reals, com la vida mateixa, cosa que, en efecte, és preocupant, perquè en el fons, i en la superfície, el que s’està dient és que ací, en aquest país, res no es mourà. Ja tenim, per tant, la solució a tots els mals: un discurs reial que tots els bons súbdits seguiran fil per randa i tots els contertulians aplicats aplaudiran. Que trist! És aquest el país que ens mereixem? Encara com hi ha un president del govern programat per ordinador que arreglarà la situació seguint els principis elementals del seu ideari: “Como Dios manda”. Particularment, la independència de Catalunya m’importa ben poc, tot i això m'encanta l'ús del terme desconnexió per part de tots els implicats. Demostra, si més no, una teoria que tinc assumida des de fa molt de temps i que comparteix molta gent que conec, això és, que no ens governen persones, sinó robots amb missatges i programes gravats i instal·lats al disc dur. Pròxima parada, Terminator.

Una final somiada

A les nou del matí les taules del trinquet Pelayo ja estan preparades per acollir els primers esmorzars del dia. És un dia especial, el dia de la reobertura, dia de partida gran. Els operaris de Levante TV connecten cables i més cables en una nova missió impossible, la de retransmetre l’esdeveniment en el vell recinte de la capital, el més vell de tots, repintat per a l’ocasió i amb un lleuger canvi d’imatge que comença i acaba amb la televisió de plasma que ha substituït la mítica pissarreta on s’anunciaven les partides del dia a dia. El bar bull d’excitació. A ritme de tabal i dolçaina, els aficionats van congregant-se i acomodant-se en els diferents racons del trinquet a mode de trencaclosques, amb els nous i flamants coixinets patrocinats per l’ajuntament. Tot seguit apareixen les noves autoritats de la Generalitat, que en un gest inèdit decideixen entrar a la canxa i seure a l’escala, diluïts entre els aficionats de sempre, un tant estranyats per tanta presència mediàtica i tant de focus allunyat de les lloses del trinquet, on escalfen ja els vertaders protagonistes de la partida, Puchol II i Soro III. Aliens al rebombori i al delicat entramat de converses i ambient popular que es respira per Pelayo, els dos pilotaris s’endinsen en el seu món. De tant en tant, saluden amistosament a algun aficionat, als amics, plenament conscients de l’espectacle que estan a punt d’oferir en un espai ple de gom a gom, sense oxigen, sense un badall que permeta dubtar sobre la seua pervivència, trinquet emblemàtic que reviscola de bell nou fidel a la cita lapidària de Llorenç Millo, com una planta silvestre, que ni sura ni creix. L’hora ha arribat i com a novetat principal, s’elimina el suplici d’escoltar l’himne regional als presents. Malgrat això, la partida comença igualment amb retràs, fidel a la tradició. I a sobre, els assistents escolten les delícies que el presentador de l’acte dedica al benefactor de tot el canyaret, tant per a bé com per a mal, José Luis López, qualificat com l’àngel de la guarda de la pilota. Qui paga, mana. Hi ha coses que no canvien. Perdonades però, les inclemències, per ser el dia que és i per tractar-se de la partida que es tracta, la final individual comença. Per fi. I el primer quinze es resol amb Soro III encalant la pilota a la galeria del dau, una garrotada brutal que es repetirà constantment al llarg de la partida i que mostra, ja des d’un inici, les credencials del campió de Massamagrell, incansable, brau, sol davant l’únic pilotari que el pot fer caure de l’esglaó del número 1, Puchol II. Res a descobrir del rest de Vinalesa, en aquest sentit. Segur de si mateix, prompte agafa la iniciativa, alçant pilotes sobrehumanes, de rebot, de bot de braç, a l’aire, de bragueta, de manró, buscant l’esquerra del rival. Un autèntic recital que el situa a les portes de ser el nou emperador de l’escala i corda. 50-35. Tot al seu favor. Però arribat aquest punt, la partida canvia de signe. I és aleshores que Soro III es creix, pletòric, esperonat pels seus, encalant una pilota darrere d’una altra, bramant com un bou en les caigudes d’escala, quinze a quinze, com els grans campions. Amb 50-50, la partida ja fa pinta de convertir-se en històrica, una nova gesta en la llarga llista de partides memorables, totes amb el mateix patró: el jugador promesa que es menja el trinquet i el pilotari veterà que se les sap totes i que aguanta i aguanta fins fer explotar el cap del contrari. Així és. Puchol haurà d’esperar. Perquè Soro III guanya finalment per 60-50. Trofeus, abraçades, plors, emocions, aplaudiments, coixinets al vol...

Tot plegat, és l’inici d’una nova rivalitat entre dos restos de l’Horta destinats a alçar aquest món de la pilota esllanguit entre subvencions i projectes fantasma, sense més remei que renovar-se i aprofitar l’empenta dels qui l’estimen ara i sempre, dels qui sempre hi han estat. Un repte per a un nou temps que necessita ser apuntalat per a glòria de les futures generacions de valencians. Que es prenga nota. Sereno.