Mediterranis. En
aquest raconet del món, som mediterranis. La mar ens abraça, ens defineix, hi vivim i fins i tot en gaudim. Des de la
punta més meridional fins al cap més septentrional. Castellonencs, valencians i
alacantins. Tots mediterranis. No és un gentilici qualsevol, ni evidentment ha
estat triat a l’atzar, és el nostre, o almenys és el que ens pertoca com a
col·lectivitat, com a finestra cap a l’infinit, més enllà de la carena on
s’albiren les Illes Balears, Sicília, Còrsega, Sardenya, Grècia... Perquè ben
mirat és una solució per superar els problemes que ens comporta parlar o
debatre al voltant de la nostra identitat, sempre qüestionada, mai aclarida,
ambigua, entremig de la catalanitat més acèrrima i l’espanyolitat més salvatge.
Mediterranis. La Mediterrània és el nostre espai, per on ens movem i ens
expressem, el nostre orgull malgrat els excessos que hi cometem sovint. Dir-nos
país resulta un dilema moral, gairebé existencial; parlar de regne és senzillament
medieval; i per a comunitats, les de regants, les de veïns, les formades per
rates, per formigues, per insectes de diversa índole i consideració. Un exemple
aclaridor: en una sala plena de gom a gom, un humorista que conta monòlegs i
amolla exabruptes amb certa gràcia, comença a preguntar al públic la seua
procedència. “Jo sóc basc”, diu un; “jo sóc català”, diu un altre; “jo sóc
galec”... i així successivament fins que arriba el torn del pobre valencià, un
poc cohibit perquè ningú dels presents s’ha identificat com a espanyol. “Jo sóc
mediterrani”, diu finalment. Doncs això. Que cadascú extraga les seues
conclusions. La denominació, parlant en termes administratius i estrictament
burocràtics, està disponible. Només cal posar-la en pràctica.