Fum de fàbrica

Ja no s’estila el fum de les fàbriques, ja queda lleig en el paisatge de les ciutats sostenibles i amigues de la infantesa. Futur en net. Per això han proliferat tant els polígons industrials als afores de les ciutats, per això hi ha tanta diàspora laboral camí d’avingudes numerades i per això, un servidor es queda sorprés davant la llunyania d’un fum que s’albira en l’horitzó mentre la rutina avança a ritme de proclames mediambientals i a toc d’eslògans biodegradables i compostables. Allò grotesc ja no existeix, diuen, però és clar que existeix, de vegades en països del tercer món, de vegades amagat entre naus del sector terciari, i molt sovint camuflat en operacions immobiliàries que se’n diuen de progrés i que són tot el contrari: retrocés. «Però què estàs fent?», em pregunta aleshores un alumne mentre fotografie el fum d’aquella fàbrica. «No res, no res, coses meues. Tornem al tema». Però fins que conclou la classe, ja no puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula en què un grup d’amics veia trencat el seu dia a dia no per una fàbrica o per un poble lliurat al fum de la metal·lúrgia, sinó per una guerra absurda com la del Vietnam. El caçador. Obra mestra. Tot i que al marge del cine, és cert: la contaminació mata i el fum és tòxic. I no, ara ja no n'hi ha tant com antany, ha estat desplaçat, o suprimit, directament; però això no vol dir que no ens avise. De vegades, reapareix. Altres vegades, es reivindica fidel al refranyer: per fondo que es faça el foc, aquest respira. I sempre, sempre, ens indica que no és l’únic mal d’aquest país. Perquè la vida continua, sí; el temps passa, també; i els missatges canvien. Però la hipocresia és la mateixa, s’adapta fins i tot al fum, al fum de les fàbriques.

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.

I Brad Pitt em salvà del sopor...

Vaja per davant que no tinc per costum compartir el que em passa dins l’aula, de fet em negue en redó des d’aquella experiència iniciàtica en el Baix Segura que quasi em costà la pell, el futur i jo què sé quantes burrades més que preferisc no citar perquè em trobe immers en l’última setmana de classe abans de les vacances de Nadal i avui he tingut un d’aquells dies que en un principi semblava mortífer i, a la fi, ha resultat magnífic. Podria haver entrat en col·lapse, de fet, però això no ha passat perquè amb el temps d’experiència acumulada dec haver aprés a torejar els factors incompatiblement compatibles que es donen cita cada dia en un institut de secundària.

La meua parròquia estudiantil, a tot açò, em deu considerar a hores d’ara un docent d’aquells que en diuen estrany, dels qui fa i desfà al seu gust, el típic que busca l’aïllament a l’hora d’esmorzar i que defuig el debat en les interminables sessions d’avaluació, altrament dites les ovulacions. Un professor a mig camí entre la il·lusió i la desil·lusió, sense cap intenció de fer barret en la sala de professors i aliè a les pedagogies revolucionàries d'aquest present alienador que imposa un boç a la cara mentre l’alegria de l’adolescència ens passa per davant sense ni tan sols parpellejar. Potser és que soc un incrèdul. O un meninfot. Potser és això. Sí, és ben possible. O potser, també, és que els alumnes són animetes càndides que cal apreciar de cap a cap. Feliços i despreocupats malgrat les circumstàncies. Almenys a mi no em diuen profe, que ja és dir. Em diuen pel meu nom. I això em fa feliç. Pel·lícula, per tant. De l’Antiga Grècia, a més a més. I un alumne fabulós que me l’ha portada en un pendrive. Allí tot ell, perseguint-me per l’escala mentre jo pujava taciturn perquè una alumna obsessionada per les notes m’havia exigit, moments abans, dos dècimes més en un examen. Dos dècimes? Això només, reina? En fi. Troya que ha caigut. I Brad Pitt en plena efervescència. Que guapo, por Dios! ha exclamat una alumna. I no ha parat de dir qué guapo, por Dios durant les dues hores que Brad Pitt ha desfilat per la pantalla matant sacerdots i prínceps troians. I després ho ha dit la seua companya. I l’altra del costat... I jo he hagut de llevar la pel·lícula momentàniament per a posar un poc d’ordre en un galliner que es  descontrolava per moments. Però és que era guapo de collons, ho és, de fet. Despitralat, fibrat, musculat, tot un cànon de bellesa que, evidentment, ha despertat també els instints més primaris del mascle de la classe. ¿Y yo qué? Tu res, borinot! Tu a callar! I així estant és quan la sirena m’ha salvat de caure en un debat estèril on no hi havia color. Perquè un moniato és un moniato. I Brad Pitt sempre serà Brad Pitt. Amb trenta, amb quaranta i amb seixanta anys...

Tenia cita, poc després, amb els futurs candidats a engreixar les llistes d’estudiants de les escoles municipals d’adults. Els meus estimats alumnes d’FPB. I va i resulta que avui no tenien ganes fer classe. Novetat absoluta! Així que m’han demanat passejar per la mar. I jo els he dit que sí, com no!, que el dia romania enterbolit, però que malgrat això es veia l’horitzó. I de camí cap a l’infinit, un s’ha descarregat una brúixola en el mòbil. I ha identificat el Montgó al sud, i els cims del Desert de les Palmes al nord. I m'ha comentat el trànsit marítim, que és un factor humà que altera el paisatge. I després m’ha dit que l’aigua no es filtra en les mallades del Saler i que per això s’entolla després de cada temporal. I jo li he dit que, segurament, tenia raó i que el que em contava era molt més valuós que les històries que em sol contar qualsevol altre dia de classe, diguem-ne normal. I al remat, ha tornat xarra que xarraràs a l’institut per un senderi meravellós on un altre alumne ens ha explicat la diferència entre un pi blanc i un pi pinyoner. I jo, pensatiu perquè no donava crèdit, he desfilat per fi cap a casa conscient que per un banda Brad Pitt m’ha salvat de caure en el sopor del clima prevacacional i la humitat de l'ambient m’ha refrescat el suficient com per intentar-ho de nou demà, des de primera hora, a la trinxera nostra de cada dia.

The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

EQUO

EQUO,  en fi...

Una vegada més, la tendència dels partits polítics valencians a buscar els vots i no les arrels, dóna com a resultat un engany de ridícules però incalculables proporcions, un peatge que ben bé es podrien haver estalviat les capes dirigents del valencianisme i que respon al nom d’EQUO, una amalgama de tendències ecologistes sense cap interés per fomentar allò que alguns anomenen el plurilingüisme de l’estat, ja no diguem l’autodeterminació dels pobles. Per tot, aquest costumari torna a rescatar la frase lapidària que tanca El joc de pilota, aquell assaig de to costumista escrit per Llorenç Millo allà per l’any 1982 i que continua sent vàlid per definir el present polític d’aquestes terres. El País Valencià és avui encara una planta silvestre, ni sura ni creix. I tant de bo, s’oblidaren de nosaltres. Almenys, ens estalviaríem el disgust. Perquè ja ho deia Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Jo crec que portava raó. EQUO, un exemple més.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4026782/20120708/congres-dequo-desestima-plurinacionalitat-lautodeterminacio.html

Esquirol

Arribat un dia de vaga general, potser també és el moment d’explicar l’accepció d’un terme que circula i circula en boca de tots aquells que participen en les manifestacions, mobilitzacions i piquets del dia en qüestió, això és el terme esquirol. Per tots és sabut que un esquirol és un mamífer rosegador, de cua ampla i pelosa i de color pardós, però pocs són els qui es pregunten per què es denomina també esquirol al treballador que segueix treballant quan els altres s’han declarat en vaga. Doncs bé, aquesta és l’explicació per gentilesa del Diccionari Català-Valencia-Balear. Pel que es veu, la història prové d’un fet ocorregut durant la segona meitat del segle XIX a Manlleu (Barcelona). Els teixidors treballaven a casa per compte dels fabricants i arribat un dia, aquests muntaren un edifici perquè els operaris anaren a teixir a hores fixes. Els teixidors manlleuencs es negaren a anar-hi i aleshores els fabricants envidaren els teixidors d’un poble que es diu L’Esquirol (Santa Maria de Corcó), que acceptaren i provocaren la indignació d’uns obrers de Manlleu que els reberen amb una mena de crit insultant: esquirols!, esquirols!; en referència al poble d’on eren nadius. Per tot, és clar que aquest mot és avui un préstec del català a l’espanyol, un mot d’altra banda d’ús corrent quan es convoca una jornada de vaga general com la del dia 29 de març. Així que qui vulga entendre-ho, ja sap el que ha de fer. I qui no, doncs problema seu és. La consciència és lliure.  

http://www.intersindical.org/noticies_actualitat/article/raons_per_a_no_anar_a_una_vaga

Terra Mítica

Deslliurat dels prejudicis ideològics que m’havien impedit anar a Terra Mítica en altres ocasions, per fi ara he visitat un parc que no és res de l’altre món ni tampoc ofereix gran cosa diferent al seu homònim més immediat, altrament dit Port Aventura. En tot cas, només un parell de detalls: el sol, infernal i extenuant fins a límits irracionals; i l’ús del català, pràcticament insignificant i a l’altura del respecte polític i institucional que es desprén per una zona molt fosca pel que fa a la cordura lingüística. Benidorm, quasi res! Però Terra Mítica, no enganya ningú. Com la gran majoria de parcs temàtics segueix les línies mestres del consumisme més desaforat i, evidentment, tampoc no se n’ix del patró marcat pel tòpic, això és, l’agrupació per zones amb un passat gloriós o literari: Roma, Egipte, Grècia...; i l’exhibició gratuïta dels ninots més clàssics del panorama capitalista passat i present: l’abella Maia, Dora l’exploradora,... Tot adornat, això sí, amb espectaculars muntanyes russes i amb unes quantes atraccions aquàtiques que, com a mínim, refresquen els més afectats pel clima desèrtic que governa l’ambient. En definitiva, tot molt fluix, un espectacle artificiós incapaç d’amagar els seus orígens i les raons que el feren possible, la ruïna entre d’altres. No s’ha oblidar, en aquest sentit, que una de les avingudes per les quals s’accedeix al parc porta el nom d’un antic administrador d’aquestes terres tan pròsperes, el nostre admirat i benvolgut amic Eduardo Zaplana. No diré més.

La fera ferotge

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.

La muerte tenía un precio

És tanta l’obsessió que des de Telefónica tenen per contactar amb el senyor Durbà, de tinta present, que avui, i després de incomptables trucades a casa, a ma casa, hem tallat el problema de soca-rel. ¿Está el señor Durbà? No, está muerto, y cada vez que llaman me lo recuerdan. Les opcions, en conseqüència, s’han reduït. Potser perd la línia ADSL seis megas, con router nuevo, 36 canales de televisión, instalación gratis i la figa sa mare, però és que el tema era ja qüestió d’això, de vida o mort. Així que ara només espere una cosa, que no em tornen a trucar. Capaços són, per descomptat. O que no em truquen a les deu de la nit, o a les quatre mentre em cau la baba, o que no m’oferisquen serveis gratuïts que en realitat no ho són, o que em diguen que no m'entenen perquè parle en català, o que... En fi. Que no, que tal vegada aquesta entrada no té res a veure amb l’esperit d’un espai de costums i aspectes populars, però ja que ens hi posem, les coses clares: abans no teníem mòbils, ni internet, ni hòsties amb sardina, i respiràvem igual, i parlàvem igual, i víviem igual; i érem persones, més o menys lliures, però persones. No com ara, oficialment i tristament soterrats per a una de les companyies de telefonia més insuportables, pudoroses i monopolístiques del planeta. Que els aprofite.

Dies de nostàlgia

Jo no volia, però després d’algunes solitàries i persistents insistències, per fi m’he decidit a recordar un passat no molt llunyà i no massa encisador per les inhòspites terres del sud profund, profundíssim, del país. I és que tancades les ferides, mai no està de més rescatar algunes actituds i imatges certament idíl·liques d’aquelles contrades com ara la terreta blanca d’escurar que domina el terreny; o com les àrides i estèrils llimeres arraconades per les cases il·legals; o com l’aigua que es filtra a través de conductes sospitosos que arriben a les llars; o com els trinquets polsosos que s’acumulen als instituts de secundària sense solució d’usdefruit per part dels alumnes i els professors; o com la gran admiració per la llengua dels valencians que pul·lula per l’ambient; o com la netedat del riu Segura... Per què no comentar, ja que ens hi posem, la veneració majoritària que senten els veïns d’aquella zona per uns temps foscos que encara bateguen per places, esglésies i carrers: JOSE ANTONIO PRESENTE, en nuestros corazones.

Montes Universales

Una de les evasions tardorals més clàssiques dels valencians és, sens dubte, aquesta zona d’interior que atén als noms dels Montes Universales i Alto Tajo, un espai cobert de massa forestal que es mou a cavall de les províncies de Terol i Guadalajara, entre les fredes viles d'Albarracín i Molina de Aragón. Contrada pobre i deprimida des de fa temps immemorials, és avui tot un reducte de pau on la natura es presenta pura i en sintonia amb el sabor inconfusible de la tardor, una autèntica primavera de l’hivern: la fragància de les plantes, la música dels pins, la varietat cromàtica dels arbres, l’harmonia del vent, les nits estrellades, la molsa humida, els aranyoners a caramull de fruits, les fulles caduques dels xops, el compassar de l’aigua dels rierols, la brama dels cérvols, els cabirols, els senglars... Harmonia plena en una terra despoblada que ofereix al valencià el millor del seu humil rebost: la carn rostida i els esclata-sangs de les praderes, variats, abundants i fidels a la dita popular: pinatells i rovellons s’amaguen pels racons. Sempre bons i a punt per a fer-los a la brasa, amb aquesta tonalitat entre rogenca i carabassa que recorda el rovell de l’ou i que fa canviar alhora el color de les nostres necessitats depuratives més bàsiques. 

Brüno

Resulta difícil explicar la reacció que un pot tenir quan s’enfronta a una pel·lícula que li ha resultat indignant. Més quan a la butaca de darrere s'asseu un xiquet d’uns set o vuit anys esglaiat de veure tot allò que a l’escola li aconsellen retardar una miqueta, escenes de sexe explícit i consoladors en forma de bicicleta, per exemple. Sempre li quedarà sa mare, que segurament no voldrà assumir que s’ha equivocat de sala o que no ha llegit bé el cartellet de no recomendado para menores de 18 años. Patètic. Però en qualsevol cas, real. Brüno és un cúmul de despropòsits. Tanmateix quan acaba el seu serial d’escenes crues i suposadament crítiques, un no pot aturar la imperiosa necessitat de parlar-ne, ni que siga per desfogar-se o dir que la pel·lícula no li ha fet ni puta gràcia. I això que el xiquet se’n reia...

Brosseta psicodèlica

Potser fou l’espessa boira psicodèlica que envoltava l’espai, potser fou la contínua llista de clàssics que es van entonar per a glòria dels molts incondicionals allí reunits, o potser és que alguns portàvem massa temps desitjant que The Wailers desembarcaren a València per recordar-nos el llegendari Bob Marley i una de les seues obres capitals: Exodus. Però la sensació general és que el concert fou massa curt. I no per l’escassa hora i mitja de música que oferiren, certament podien haver-ho allargat un poc més; ni tampoc pel breu regust de pau i benestar que a un li deixen peces com Jammin o Redemption song, sinó perquè després de tot el recital costa abandonar una sala a petar de gent sana, tranquil·la, tan sols preocupada de gaudir d’una vertadera religió, el reggae, harmònica i pacífica mescla de ritmes africans, melòdics i sempre gustosos de sentir. I de percebre i olorar, per descomptat...

Una falla em demana una reflexió i ací la té

Com que escriure sobre el teatre romà de Sagunt sempre ha estat considerat polèmic o motiu d’heretgia, en aquest espai que s’obri ara tractaré de ser el més senzill i neutral possible. Des de fa anys, més o menys des que la rehabilitació fou duta a terme, he sentit dir moltes bestieses, que si “han sepultat el teatre”, que si “han sacrificat segles d’història”, etc.; i també moltes opinions sensates i ben allunyades de la demagògia política. En aquest sentit, la que més m’agrada, la que considere més justa al meu paréixer, és la d’un amic del poble entés en qüestions d’arquitectura: “la rehabilitació del teatre és espectacular, atrevida, una obra immensa; però també és arriscada i, si se’m permet de dir-ho, un tant agressiva”. Segurament porta raó, encara que jo afegiria alguna cosa més: la vertadera agressivitat de l’obra, o el vertader pecat segons es mire, és que només s’utilitze un mes a l’any. I que a sobre la Generalitat ens venga la moto amb la fantasmagòrica i caríssima Ciutat del Teatre. Veure per a creure.

Declaració inicial

Bé, no sé molt bé per on començar. És el meu primer dia en aquest món de bloggers i estic un poc perdut, així que si vos pareix només diré quatre coses per veure-les reflectides en la pantalla. Aquest blog respon, per dir-ho d'alguna manera, a una necessitat imperiosa d'escriure, de realitzar comentaris sobre algun fet extraordinari o quotidià que passa pel carrer o per qualsevol ciutat o poble del País Valencià, de reflectir les meues cabòries. En un principi tan sols pense a gaudir, a donar plaer a un cabet que té en la lletra impresa la millor manera d'expressar-se. Espere, a més, que em feu arribar propostes, comentaris i opinions. Tot és útil per engegar la inspiració, de vegades tan necessitada. I espere, com no, que aquesta pàgina que encete avui, vos siga profitosa i vos faça passar una estoneta agradable en aquest món fantàstic que es diu internet.