dilluns, 25 de març de 2019

TOT ENTRA EN EL PES, Toni Mollà (Ed. Vincle)


Em quede amb unes quantes coses d’aquest Tot entra en el pes de Toni Mollà. Una de les més clares, i potser també una de les més doloroses, és el paper de marginació i oblit a què pareixen abocats els que senten, els que sentim, aquest país assimilat de cap a peus. Una realitat incontestable, per desgràcia. I una pena, també, això sobretot. La literatura com a refugi, certament. Aquestes són les memòries d’un fusterià incondicional en gran part resignat per l’acumulació de fets, episodis i matisos que l’han condemnat a viure en un poble meravellós però també lesiu i autodestructiu: el valencià. Són els designis d’un autor que ens trau de l’Horta de València i ens fa viatjar per Roma o Nova York, per exemple. I també les lectures d’una vida que ens conviden a estimar la cultura pròpia i l’aliena, tot d’un plegat, com un tòtem omnipotent que perdona els pecats i les banalitats dels nostres veïns. Tan mediterranis, tan alegres, tanmateix tan obstinadament cabuts i descreguts. No res.


Millor repassar les nombroses referències bibliogràfiques de les quals s’amera aquest dietari impenitent. Lectures que, sens dubte, llegiré o rellegiré amb atenció i gust per les bones lletres: L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl; A la carretera, de Jack Kerouac; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. I tantes i tantes altres obres. Què no dir-ne, d’altra banda, dels sucosos relats que Toni Mollà explica sobre la difunta Rita Barberà, tots ben embolcallats, clar, per la història realment interessant del seu avi, Miquel Nolla i Bruixet, l’amo i senyor d’aquells mosaics porcellànics amb seu a Meliana i presents, avui, com a mostra d’artesania i luxe, en moltes cases i edificis institucionals de les altes esferes valencianes. Fabulós. Un capítol fabulós. L’ombra de Rita és allargada, viaranys de poder que es perden pel canó del temps però que ofereixen detalls memorables d’inqüestionable valor periodístic i literari. I com a rerefons de tot, la comarca de l’Horta. Sublim. Encara viva en ple segle XXI. Camins de camp a la vora de la ciutat que serveixen de desconnexió i que duraran el que els valencians bons i no tan bons vulguen que duren, poc o molt, ja es veurà. De mentre, caldrà resistir i bregar amb el present que ens ha tocat de viure, alguns amb seixanta anys, alguns amb quaranta, alguns altres amb la innocència de la joventut...

dimarts, 19 de març de 2019

Temps de reflexions


Estampa meravellosa la que ofereix la mar a les portes de la primavera. Espectacle sempre assegurat en uns dies que representen l’avantsala del que vindrà en uns mesos, quan tot esdevinga un escenari multicolor i allunyat de la solitud i l’aïllament hivernals. Temps de paelles i de gelats. I de música. I de fanfàrria... Tot ho pense ara mentre ens postrem en una roca d’aquestes que suporten permanentment els colps, de vegades furiosos, de vegades suaus, de les ones mediterrànies. Una roca d’escullera, tosca i ruda, una simple pedra que sovint serveix de prestatge per a clavar les canyes de pescar dels qui encara ho intenten sense la sort desitjada. Bonic, almenys, clar que ho és. Ni que siga per les fotos, ni que siga pel romanticisme que desprén el fons blavenc i el lluent del sol reflectit sobre l’aigua de la mar. El peix escasseja ja per aquestes latituds. L’avanç inqüestionable del progrés delma espècies antany abundants: llobarros, corballs, dorades, mabres... És, sens dubte, una bona època per a plantejar-se la sostenibilitat del territori. El mes de març. I per a passejar també per la vora amb el frec cristal·lí i fresquet de l’aigua acaronant els nostres peus. I, evidentment, per a endinsar-se en els dominis d’una marjal oculta i encara desconeguda. Tant de bo es respectara sempre el silenci a través del qual és possible sentir els cants i els sons dels corbs marins, dels agrons, de les camallongues, dels martinets. Cruïlla de camins i sendes amagades entre canyars, em pregunte novament fins a quan es respectarà el que alguns considerem la nostra llar i alguns altres, simplement, un lloc de pas... 


diumenge, 17 de febrer de 2019

CAVALLERS, Purificació Mascarell. Companyia Triloc.




M’ha agradat molt assistir a l’estrena de l’obra de teatre Cavallers, de Purificació Mascarell. No són moltes les vegades que tinc l’oportunitat de fruir amb un gènere sovint apartat dels circuits literaris que vagaregen al meu dedins. I és per això que, en un principi, he de dir que és necessari i, evidentment, molt gratificant, més encara si l’obra en qüestió gira al voltant de la pilota valenciana i el context és un teatre d’època situat a Castelló de la Ribera, rovellet de l’ou d’una comarca on el valencià és encara una llengua normal i els costums típics dels pobles mediterranis continuen, en certa mesura, intactes. Què no dir del ple absolut que presentava el teatre Ideal, datat en l’any 1914, i què no dir de la cua fantàstica formada per a entrar-hi, passarel·la de les bones gents del poble, tots mudats i entusiasmats, tots saludant a tort i a dret, tots expectants per veure una obra en què tot pren un sabor de proximitat i, certament, popular. Alcalde, regidores, televisió, gent anònima, amistats, gent de la pilota,... Tot ben disposat, en definitiva, per veure les habilitats dramàtiques d’uns actors joves i amateurs que interpreten amb entusiasme i amb un magnífic valencià els personatges d'una obra editada conjuntament per la Càtedra de Pilota Valenciana i la Conselleria de Cultura d’aquest raconet del país. Què més es pot demanar?


Doncs, per exemple, es pot demanar que es continue fomentant aquest tipus d’actes culturals. I per exemple, es pot demanar també que l’obra rode tant com siga possible pels escenaris dels nostres pobles. Perquè si bé no deixa de ser una peça costumista i hereva dels quadres valencians iniciats a principis de segle XX per Eduard Escalante, és clar que és una obra que fa les delícies del públic més casolà i més nostre. D’ací, la clau de l’èxit, utilitzada recurrentment, sí, però encara eficient avui malgrat les propostes modernes i el teatre, diguem-ne, transgressor. Cavallers, per això, no enganya. Hom espera una cosa i això és el que obté. Potser, si un llig abans el llibre, pot apreciar que la representació s’allunya un poc de l’esperit tràgic del guió original, però és aquesta una concessió al meu parèixer encertada, no debades cal connectar amb el públic potencial, cosa que no és fàcil, clar que no. Entre altres, es necessita polir la llengua, representativa i alhora anacrònica, si més no a l’altura d’un joc com el de la pilota que ha conservat joies i recialles lingüístiques com ara ‘abocar el pot’, ‘coixinet’, ‘plantada com un ciri’, ‘la pilota li diu a qui va guanyant’,... Això per no parlar de tot un conjunt de vocabulari local en gran part perdut pel canó del temps: ‘escardussó’, ‘mussol’, ‘capçana’,...

Coberta del llibre

M’ha agradat, per tot, retrobar-me amb el teatre, amb aquest tipus de teatre, per a ser més exacte. Encara més amb l’argument de la pilota com a motiu central. Una obra de la companyia Triloc que se centra en les avinenteses que la vida planteja a dos personatges que són amics i que freqüenten el trinquet del seu poble, concretament el bar que dóna accés al que consideren la seua llar social, allí on deixen caure els deus desitjos i els seus temors, allà on l’amor se solapa amb la mort, allà on la rutina es dilueix entre cambreres resignades, copes de conyac i pilotes de vaqueta, allà on passa el temps de manera inexorable. Una obra on els cavallers són retractats com a tals malgrat la precarietat de la vida rural i els menesters que circulen per la quotidinitat. Tot un plaer.  

diumenge, 9 de desembre de 2018

FUNGUS, Albert Sánchez Piñol


M’agraden molt les novel·les d’Albert Sánchez Piñol, definitivament. Hi veig reflectides la creativitat, la fluïdesa descriptiva, els girs lingüístics, l’humor... I també l’antropologia per la qual un dia vaig crear aquest espai i em vaig dedicar a escriure, bàsicament, el que em feia, i em fa, romandre arrelat a la terra que em va veure nàixer: el País Valencià, per extensió, els Països Catalans. L’última obra d’aquest escriptor nascut a Barcelona té un títol i una imatge de coberta realment suggestius. Es diu FUNGUS i, en efecte, gira al voltant d’uns bolets que cobren vida i que són comandats per un borratxo pertorbat amb ínfules d’anarquista que no encerta cap ni una de les premisses que configuren el que ell anomena l’Ideal, quasi res porta el diari. L’ideal, altrament dit el cacau mental, sobretot tenint en compte la deriva delirant i autodestructiva d’un personatge grotesc amb un nom ben particular: Ric-ric. El resultat, clar, és espectacular, fidel a l’estil fantàstic que impregna la literatura d’un autor que en aquesta ocasió no es trasllada a una illa deserta on apareixen criatures amfíbies, cas de La pell freda, ni tampoc a una colònia africana on hi ha éssers subterranis, com passa a Pandora al Congo; sinó al bell mig dels Pirineus, on hi ha uns bolets gegants i no tan gegants que remeten a les llegendes populars, tot plegat a la màgia i al gregarisme dels menairons, també anomenats donyets. La història es contextualitza en una època on l’occità encara és la llengua vehicular de les contrades més recòndites dels Pirineus, on el català és la llengua dels negocis i on el castellà tan sols apareix com l’idioma de l’imperi i el despotisme. Potser algú podria pensar que aquesta, i algunes altres parts del llibre, al·ludeixen a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya. Doncs sí, clar que sí. Però això és el que n’hi ha. La resta són romanços. I de romanços tothom va ben servit, res que no puga ser superat per una literatura sarcàstica, punyent i incisiva que deixa passatges antològics com aquest que fa referència a la bandera, això és, el símbol que en un moment donat representa l’exèrcit dels fungus: Perquè s’entengués, els va explicar que el símbol, ( ), era el cony de la Mailís, la seva estimada. Com que la Mailís era rossa, deduïa que també devia tenir el pèl púbic ros, així que semblava lògic pintar la resta de la bandera de color groc. Va fer una altre trago de licor i llavors va estendre la nova ensenya, mostrant-la a l’audiència de monstres, i va dir: “Us agrada?”. A llegir, per tant. De segur que el viatge pels viaranys pirinencs us resultarà apassionant. I el millor és que tot pareix indicar que continuarà.  Del final, clar, no en pense dir ni pruna...