diumenge, 12 de febrer de 2017

CONFESSIONS D'UN CULER DEFECTUÓS, Sergi Pàmies (ed. Empúries)

Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment, un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus partits històrics. Després de llegir aquest Confessions d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja, que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és propi i de ningú més. I que continue sent així...

dimecres, 1 de febrer de 2017

PACO CABANES EL GENOVÉS, L'HEROI ESPORTIU DELS VALENCIANS (Reclam editorial)

La història arranca de la manera més senzilla possible, amb una conversa en l’escala d’un trinquet mentre quatre, cinc o sis homenots es trenquen les mans a pilotades i els aficionats es mantenen expectants al desenvolupament de la partida. El meu cap, tanmateix, no està pendent dels colps dels pilotaires ni tampoc dels quinzes que se succeeixen -cosa que és un risc, tot siga dit de passada- sinó del que m’acaben de proposar, que no és altra cosa que escriure el text del que serà el primer llibre il·lustrat del més gran jugador de pilota de tots els temps, Paco Cabanes, el Genovés. Així és. Em quede un poc sobrepassat, perquè tot i ser aficionat i escriure de tant en tant sobre el que s’esdevé als trinquets, tampoc em considere un assidu a la pilota, ni un referent, ni res per l’estil. Simplement, en sóc un més, com així li dic a qui és el motor del projecte i coautor del còmic, David Sarasol, director del Museu de la pilota del Genovés (la Costera). Ho accepte encantat, clar que sí. I ho accepte, d’altra banda, perquè tinc dues passions: la pilota i l’escriptura. I aquest projecte, precisament, em permet exercir les dues. Així que arribat el dia, el llibre es converteix en una realitat. I sí, certament em sent molt satisfet, ja que, en definitiva, no tots tenen el privilegi de lloar una figura com la de Paco, un home del poble, noble, i lliure, molt lliure, de veritat que sí. Tan lliure que resulta impossible deslligar tal atribut de la figura que en representa, tot un mite.


Potser la pilota comporta moltes penúries i un gran sacrifici, encara més en els temps que corren, però als trinquets també es desprèn un aire de llibertat que no he conegut en cap altre espai d’aquestes terres, una atmosfera de puresa i autenticitat que a pesar dels intents d’instrumentalitzar-la i convertir-la en un mer aparador folklòric, ha sabut arribar verge fins als nostres dies. Paco Cabanes “el Genovés”, senzillament, és la figura que ens manté amatents, un home que amb la seua sola presència ens recorda qui som i d’on venim, això és, una simple porció del món que conté tresors ignorats però amb un gran potencial pel que fa a l’enfortiment de la nostra identitat col·lectiva. Espere, per tant, que aquest només siga el primer impuls per a una esperada recuperació de l’esport nacional per excel·lència, que aquest Paco Cabanes “el Genovés”, l’heroi esportiu dels valencians esdevinga un èxit entre els infants valencians, i que tot, absolutament tot el que envolta la pilota, s’enfoque ja d’una vegada cap a l’eliminació dels prejudicis que els mateixos valencians tenen envers els seus mites i els seus costums més ancestrals. Va de bo. Perquè si hi ha una cosa clara és que cal saber avançar sobre terra ferma i amb el convenciment que ningú ens regalara res. Ningú. Només l’afecte i l’estima per tot allò que ens defineix ens farà ser conscients del país que trepitgem cada dia.
Les il·lustracions són de Mar Oliver

No hem pogut evitar fer-nos una foto amb el mite.
Foto: Ulisses Ortiz (La Veu)

dilluns, 16 de gener de 2017

Caqui

Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És, de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps, quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és, entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer. Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i definitiu que regalen les jornades curtes de gener.

dilluns, 26 de desembre de 2016

CANDELA ROOTS, Hungry

En el capítol de les sorpreses musicals en valencià, sí que m’agradaria destacar el descobriment d’un grup de reggae anomenat Candela Roots que amb el seu darrer treball Hungry demostra que el català avança cap a la normalitat i es consolida en estils allunyats de la protesta permanent i l’exaltació contínua dels Països Catalans. El fenomen, però, no és nou. D’un temps ençà, més o menys des de la dissolució d’Obrint Pas, la música en la nostra llengua ha anat establint posicions i guanyant adeptes des de la naturalitat. I, millor encara, des de la qualitat, independentment de l’idioma de les lletres. I això és bo, ja ho crec que ho és. Perquè hi hagué un temps que aquells que optàvem per la militància lingüística només arribàvem a escoltar consignes a favor de la independència, missatges ben sabuts que de tant de ser repetits en els concerts esgotaven i es convertien en un absolut avorriment. Per sort, ara hi ha un poc de tot. Perquè Candela Roots és només un exemple, però fet i fet és un exemple magnífic, comandat per una veu ferma i experimentada que en els escassos vint minuts que dura el treball abans referit, es consagra com un grup a tenir en compte en l’actual panorama musical. Bé, mot bé, xe. Genial, diria jo.