dimecres, 10 d’agost de 2016

Aupa Txomin!


Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa. Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...

Frontó de pedra
Leitzalarrea
Plaça de Leitza

105 grams de pilota

S'entrenen des de menuts!

Aizkolaris

diumenge, 17 de juliol de 2016

Prohibido blasfemar

L'expressió, o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i pràcticament ja no és norma en cap trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.

divendres, 8 de juliol de 2016

Una pancarta terrible

En efecte, la pancarta és terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra. Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara. No siga cosa que alguns continuen reclamant el ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu! 

dilluns, 6 de juny de 2016

Cronista Chabret, una vida per l'educació

Sí que m'agradaria trencar una llança per un documental fet amb gust i tendresa que il·lustra magníficament la dimensió d'un dels oficis més bonics del món, el de mestre. Un documental titulat Cronista Chabret, una vida per l'educació que, sens dubte, hauria de començar a rodar per tot arreu del País Valencià atesa la vigència i la qualitat del projecte pedagògic pel qual sempre s'ha distingit una escola arrelada a la comarca del Camp de Morvedre i al poble en el sentit més general del terme, l'actual CEIP Cronista Chabret, fet i fet un dels màxims i més clars exponents del que s'agrupa sovint sota l'etiqueta escola valenciana. Perquè sí, perquè seria una vertadera llàstima que un material tan notable i tan ben parit es perdera únicament pels armaris dels antics mestres i exalumnes del col·legi sense tenir la projecció que reclama com a testimoni de la lluita per l'ensenyament públic, transformador i en valencià, clar que sí. Perquè aquest n'és el resum: públic, perquè no n'hi ha altra, perquè és l'única manera de permetre l'accés igualitari al coneixement, sense distincions de cap tipus; transformador, perquè són molts els xiquets de Sagunt, de tota classe i condició, que definiren el seu particular camí de vida després del seu pas per aquesta escola; i en valencià, perquè en un principi foren poques, molt poques, les escoles d'aquest territori que apostaren per un programa d'immersió lingüística tan necessari fa trenta anys i tan necessari, evidentment, en aquests temps de progrés i supremacisme en la llengua de Cervantes. No és fàcil, gens fàcil, encetar un projecte educatiu en contra de tot, amb un sistema pedagògic heretat del règim franquista, amb alumnes majoritàriament castellanitzats, sense a penes estructures pedagògiques ni materials dignes, sense més recursos que la ferma voluntat de canviar la tendència d'un poble o d'un país massa avesat a les derrotes. Heus ací el fruit de l'esforç i del treball d'un grup de mestres, heus ací el creixement d'aquella llavor que ara es manifesta en forma de documental, de documental dirigit per dos exalumnes, no ho oblidem! Un futur nou i uns reptes nous per a una escola de país del segle XXI. Que continue sent així.



El DVD es pot adquirir a Sagunt:
A cualquier otra parte
Llibreria tres en ratlla

diumenge, 8 de maig de 2016

Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

diumenge, 1 de maig de 2016

El triomf del substitut

Campions. Sanchis de Montesa,
Ricard de Castelló i Roberto d'Alzira
Ara fa un any, Ricard de Castelló de la Ribera era un pilotari defenestrat i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista ideològic, un jugador apartat de les grans competicions de raspall que subsistia gràcies a les aparicions més o menys freqüents en el trinquet de la Llosa de Ranes (la Costera) i l’activitat frenètica que li proporcionava, i li proporciona, el mitjà que ell mateix va crear, el digital Pilotaveu. Impotent i amb un punt de negativitat que ratllava la desesperació, el seu era un clar exemple de jugador solitari que lluitava com podia per superar les adversitats d’un món de la pilota tancat en si mateix i, per desgràcia, massa avesat a bandejar qualsevol temptativa de dignificació i avanç ferm cap al futur.

No ha estat fàcil el camí de Ricard per ocupar el lloc que li correspon i que es mereix. No. Ni de bon tros. En un principi, de fet, no figurava ni entre els escollits per a disputar la XXIII Lliga Professional de Raspall, una injustícia flagrant que el sepultava encara més en el neguit i el col·locava, de bell nou, en el llindar de la marginalitat en l’àmbit professional. Un simple substitut, al capdavall. El substitut, si més no. Incomprensible tenint en compte la seua edat, vint-i-set anys; i incomprensible també considerant les seues aptituds com a rest: solvent i ben preparat, amb dos mans com a plats i un caràcter ben guiat pel sentit comú. I a més a més, fortament compromés amb la pilota i el poble que l’acull, una qualitat imprescindible per a guanyar-se l’estima i el respecte dels aficionats però que, malgrat tot, continua sent, avui, un tema menor i sense transcendència entre les ments que dirigeixen el canyaret del nostre esport “nacional”. Ridícul, però cert. Ara, proclamat campió al trinquet d’Oliva (la Safor) contra tots els pronòstics, algú deuria reflexionar pel bé de la pilota i pel bé dels jugadors més actius, més crítics i més professionals, com és el seu cas. Perquè aquest n’és el resum, li pese a qui li pese.

En el recorregut cap a la victòria, evidentment, Ricard s’ha trobat amb dos pilotaris molt joves però ja plenament consolidats, Sanchis de Montesa i Roberto d’Alzira, dos autèntiques parets que a pesar dels comprensibles daltabaixos associats a la competició, han conformat un trio marcat per la contundència, la seguretat i la confiança mútua, aliè a la pressió ambiental que augmentava proporcional al ritme de les partides i la marxa cap a la final contra l'equip més potent d’entre tots, Ian de Senyera, Miravalles del Genovés i l’incombustible Moro d’Alcàntera de Xúquer. 25 per 15. La partida somiada. El triomf tan llargament esperat després d’uns anys d’ostracisme que acaben ara tal com van començar, amb una estima fidel a la pilota valenciana i a tot el que comporta viure per ella i per a ella. Enhorabona Ricard, enhorabona campions!