dilluns, 16 de gener de 2017

Caqui

Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És, de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps, quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és, entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer. Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i definitiu que regalen les jornades curtes de gener.

dilluns, 26 de desembre de 2016

CANDELA ROOTS, Hungry

En el capítol de les sorpreses musicals en valencià, sí que m’agradaria destacar el descobriment d’un grup de reggae anomenat Candela Roots que amb el seu darrer treball Hungry demostra que el català avança cap a la normalitat i es consolida en estils allunyats de la protesta permanent i l’exaltació contínua dels Països Catalans. El fenomen, però, no és nou. D’un temps ençà, més o menys des de la dissolució d’Obrint Pas, la música en la nostra llengua ha anat establint posicions i guanyant adeptes des de la naturalitat. I, millor encara, des de la qualitat, independentment de l’idioma de les lletres. I això és bo, ja ho crec que ho és. Perquè hi hagué un temps que aquells que optàvem per la militància lingüística només arribàvem a escoltar consignes a favor de la independència, missatges ben sabuts que de tant de ser repetits en els concerts esgotaven i es convertien en un absolut avorriment. Per sort, ara hi ha un poc de tot. Perquè Candela Roots és només un exemple, però fet i fet és un exemple magnífic, comandat per una veu ferma i experimentada que en els escassos vint minuts que dura el treball abans referit, es consagra com un grup a tenir en compte en l’actual panorama musical. Bé, mot bé, xe. Genial, diria jo. 

dissabte, 24 de desembre de 2016

Platja

És l’antiga historieta. I, sovint, obeeix a causes meteorològiques, cas per exemple d’una gota freda. No per això, s’ha de callar. Perquè fet i fet, és indignant i, com és natural, hi ha gent afectada que reclama solucions. Es tracta d’una platja molt particular, antany una platja deixada, de pedres i bruta, però verge, al cap i a la fi. Paradís dels pescadors, que simplement accepten, o acceptaven, la seua fesomia. Una platja incòmoda i amb goles sense depuradores que fins fa relativament poc era un dels darrers refugis valencians lliures dels especuladors del terreny. Però de sobte, hi arribaren, com sempre, sense escrúpols, amb tot el seu mostrari de plànols fabulosos sense cap relació amb la realitat, amb promocions urbanístiques abellidores. Paradís de la mediterrània. I piscines, i bulevards. I tot. Amb un ajuntament genuflex i corroït per la desesperació que veia irrenunciable el projecte pel benefici que comportava, tot plegat per la treva econòmica que li ocasionava la transformació del seu litoral... I així fins que el temps reordena el tauler. I reclama allò que li fou manllevat. Desastre assegurat. Solucions que, després de tot, només accepten la fugida cap endavant. Més inversió, més mesures d’artifici, més alteracions, reparacions del passeig marítim. Esculleres! Fins que no quede res, fins que tot l’entorn esdevinga una simple postal de l'estiu esplendorós i no el conega ni la mare que el va parir. Però els turistes no vénen per l'hivern. Una llàstima que no comproven la seua aportació a l'economia local.