diumenge, 10 de novembre de 2019

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana. (Ed.96)

Felicitat, la paraula és felicitat. I orgull, molt d’orgull. Orgull d’amics, de familiars, de coneguts i de gent diversa, uns moments inoblidables que van transcórrer en una sala en aparença freda i desemparada però que es va convertir de seguida en un refugi de tendresa i de complicitat, totes i tots al caliu d’una modesta presentació d’un llibre que parla, veges tu, de pilota, de pilota valenciana, i també de llengua. I a Sagunt, ni més ni menys, allà on la pilota ja no roda, allà on la llengua a penes s’hi percep, allà on paraules i expressions de la parla popular com ara partida sabatera, alfarrassar, badana i galotxa, entre moltes altres, lluiten per rebrotar entre un present ordinari i farcit d’uniformitat. Paraules majors! No era la primera vegada, tanmateix, que feia una presentació al que és i serà el meu poble. No. I això a pesar dels conflictes que sovint mantinc amb els seus carrers, i amb la seua idiosincràsia, i amb les seues gents, i amb tot allò que em recorda que un dia hi vaig nàixer sense opció de triar i sense opció de dir no o ja veurem. Un poble, el meu, que bé es podria comparar amb una pedra mil·lenària, ruïna morta de l’antigor, una pedra amb molt de valor, sí, però en conseqüència una càrrega feixuga que pesa molt més del que qualsevol altre valencià conscient de ser-ho podrà arribar a imaginar mai. Però ara va i resulta que, sota aquestes circumstàncies, apareix un llibre que es titula Colp a colp. I ves per on, la simbiosi entre el poble i aquell que se’n va anar en el seu dia, s’hi produeix. I ací qui escriu, s’emociona perquè ni en el millor dels somnis s’haguera imaginat tanta valoració i tanta estima. Així que heus ací, per tant, la meua gratitud. Val i ratlla i pilota encalada! Perquè la partida és llarga, potser, però el solatge hi perdura. Un repte encoratjador. Si més no, un acte de resistència entre les aigües somortes de la nostra identitat de poble...


M'encanta aquesta imatge. Reflecteix molt bé
el que va passar a la presentació del llibre
COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana
I com que la cosa va d’identitat, ací teniu la pregunta: quina expressió pròpia de la pilota valenciana i, com a tal, pròpia de la parla popular, equival a l’expressió castellana a buenas horas, mangas verdes? El llibre Colp a colp ho explica. Però si el vols entre les mans, abans hauràs de contestar. El premi el tens a tocar!

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Lapònia


I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  


Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Prestatgeria valenciana

L’accepció general és certament inequívoca. Una prestatgeria és un moble amb peus o fixat a la paret que, com el seu nom indica, conté allò que en valencià se’n diu prestatges i en castellà, estantes, sovint utilitzada per a col·locar llibres i materials de consulta bibliogràfica de diferent classe i condició. El que passa és que si a la prestatgeria comuna se li afegeix el gentilici que dona nom a les bones gents d’aquestes terres mediterrànies, prestatgeria valenciana, el resultat pot resultar ben divers, ja que en comptes de pensar en una llibreria o una biblioteca a l’ús, l’espai en si es pot transformar en un cúmul de records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen, o poblaven, un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve. Fixem-nos, per això, en una prestatgeria en concret, una d’aquestes que roman polsegosa en un magatzem reconvertit, ara per ara, en aparcament de cotxes. Segurament, passa desapercebuda per al propietari de torn, però si ell la mirara de tant en tant, si ell la mirara... Doncs això, tota una vida passaria pels seus ulls. Perquè no parlem ja d’un caldero per a fer paelles, ni d’unes graelles per a torrar carn, tampoc, ni tan sols de l’omnipresent bombona de butà que sol romandre buida en algun cantó de l’espai en si. No. Allí ben col·locats i arrenglerats, plens de forats com a conseqüència dels corcons, s’hi veuen els papers de ceba, els denominats timbrats amb el segell familiar, i també hi ha diferents atifells i estris del camp. Per una banda, els ja superats pels nous materials sintètics i la mecànica del present: el serrutx amb mànec de fusta, els poals de ferro colat, els cabassos d’espart, les balances i els pesos, alguna que altra lligona rovellada...; per una altra, els que encara s’usen: les màquines de sulfatar, les alicates, els poals de plàstic pintats amb les inicials familiars, la motoserra, els caixons, alguns de plàstic o cartró, alguns altres de fusta; buits o plens. Un, per cert, a caramull de fulles de llorer... Sobre el mur, d’altra banda, penja un cartell històric, d’aquells que es repartien en la primera etapa de l’autonomia valenciana: Els peixos. Molt interessant, tot siga dit de passada, amb dibuixos impresos: el mero, l’aladroc, la sardina, la boga, el congre... I just al costat, un calendari de l’any 1985 amb una portada amb una magnífica propaganda del bambú, però no en referència a la canya, sinó a la marca de paper de fumar. El temps corre, en efecte. Si fa no fa, són vora quaranta anys ja. Mitja vida. Quaranta anys d’una prestatgeria que Déu sap que diria si parlara. Per això mateix, no puc parar de mirar-la, ara que hi caic. Per això mateix. Roman, avui, sense màcula, silenciosa. I mai no s’ha partit, ni s’ha doblegat. Ni tampoc ha perdut la seua funcionalitat. I això que suporta no només el pes dels objectes amuntegats, sinó també el pas dels anys i les generacions. El iaio, el pare, els nets... Pots de claus i caragols, rateres de forats, ceps per als pardalets: estornells i merles; autèntiques recialles de la vida en un magatzem de poble que perdura en plena era del progrés i la modernitat, isolat entre finques i amb un corral que encara és paret mitgera amb el carrer dit del trinquet, el vell trinquet, el que ja no hi és, el que va desaparèixer temps era temps com tantes i tantes coses que s’escolen pel canó del temps inconscients que han iniciat el camí de no retorn, el de la pèrdua irremeiable de la identitat i la memòria col·lectiva.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Plena


Abundància plena durant aquests primers compassos tardorals en la marjal del terme. Plena. En aparença, un caos d’aigua a caramull i vegetació exuberant que ben mirat, és un fenomen natural i típic de la Mediterrània que s’aixopluga sota un substantiu sovint confós amb un adjectiu. Clar que tot varia en funció d’un simple article definit. LA plena, que és com se sol dir en realitat el fet que durant una època determinada de l'any s’eleve el nivell de la mar i resulte difícil, o simplement una mera qüestió de temps, el desaigüe de tota l’aigua estancada en la marjal subsegüent, en aquest cas la compresa entre les poblacions de Sagunt, al Camp de Morvedre, i Almenara, a la Plana Baixa. La plena, per tant, concepte meravellós. I inequívoc, certament. No debades, ple significa això, és a dir, que alguna cosa, bé siga un recipient o un espai natural, estiga al màxim de la seua capacitat. Pel que es veu, en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant també en diuen creixa, equivalent al terme castellà pleamar. Però en aquestes terres, en canvi, el terme no admet ambivalències de cap tipus. I ja va bé que siga així, la veritat, perquè no hi calen disquisicions dialectals quan al teu davant s’obri la lluentor de l’aigua reflectida pel sol i els estols de garses i rovellats enlairant-se cel enllà, tot plegat una estampa meravellosa que, sens dubte, paga la pena de contemplar. Que sí, que potser resulta incòmode per al trànsit humà, no ho negaré, que potser provoca també algun que altre incident producte de les temeritats que alguns practiquen al volant, però què no dir, què no dir... La plena és fabulosa, al marge que siga una conseqüència directa del que en terminologia científica s’anomena DANA o gota freda, i en terminologia popular, un simple i cíclic temporal de llevant. Em comenta, per això, un bon coneixedor del terreny, amant de la natura i conservacionista declarat, que antany calia navegar en barca per sortejar les plenes de marjal i moure’s d’un indret a un altre de l’entorn ocupat per l’aigua: de la platja de Casablanca als Estanys d’Almenara, sense anar més lluny. I no m’estranya, clar que no. Perquè antany, només hi havia terra, i torba, i a tot estirar algun caminal de camp, res de carreteres, ni urbanitzacions, ni turisme acomodat. No. Només immensitat. Pura i directa. Així mateix, salvatge i sense escrúpols. Previsible en qualsevol cas pels avesats habitants del moment. Contradiccions del present, en canvi, avui, que hi ha més pulcritud, i més avanços tecnològics, i més informació, i més de tot, es demanen platges netes i accessibles sense tenir molta idea del que significa això en tota la seua extensió. No res. Avant les atxes! Però cal saber que el medi que ens envolta és agrest, i sempre ho serà, malgrat que el ciment amague, de tant en tant, la hipocresia del progrés. Mentrestant, l’aigua correrà lliure a recer d’un cel pacífic que, cada tant, ens oferirà el millor del seu rebost...

divendres, 23 d’agost de 2019

Trinquet d'Alginet



Javi, Salva Palau (net de Juliet), Pepe Alemany (alcalde), 
Raul i Rovellet
Foto: Lluís Llapissera
La història recent, i no tan recent, del trinquet d’Alginet és la de tants i tants altres recintes dedicats a la pilota escampats i menyspreats de cap a cap del territori valencià. Un bon dia, per les circumstàncies i les causes que siga, deixa de funcionar. Així de trist, així de dolorós. Així de contundent, si més no. I acte seguit, si de cas d’una manera molt més ràpida que cap altra mostra de patrimoni popular d’aquest país, comença el seu declivi, i el seu costós viarany cap a una nova dignificació i una nova oportunitat que mai no acaba d’arribar. Burocràcia, tràmits, diners, problemes i més problemes. La gent de la pilota ja m’entén... El cas d’Alginet, no obstant això, és particularment dur i difícil d’assumir. Perquè si se’m permet la comparació no és, o almenys no ho pareix, com el de Sagunt, abandonat a la seua sort i sense força popular perquè les autoritats corresponents diguen avant les atxes. I tampoc és com el d’Alzira, paradigma de la política farandulera, nou i flamant, potser, però sense activitat professional. Ni de bon tros és com tants altres substituïts per finques d’apartaments sense més explicació que la dels diners comptats, ràpids i efectius. No. El trinquet d’Alginet no concorda amb cap d’aquests exemples. I la bona qüestió és que continua en peu. I no només això. Durant la llarga temporada que ha estat tancat, s’hi han fet millores i la gent no se n’ha oblidat.


Julio Palau, net del mític Juliet. Foto: Lluís Llapissera
Jo ho he vist, això, clar que ho he vist. I he pogut ser-ne testimoni recentment, quan el trinquet en qüestió s’ha obert de manera extraordinària i atenent la pura excepcionalitat d’unes festes patronals. I el que he vist no ha estat un espai ruïnós i deixat, a quin sant! El que he vist ha estat un espai que desitja reviscolar, ple de gom a gom, al centre neuràlgic del poble, amb aficionats enyoradissos i amb altres reivindicatius, tots amb ganes de pilota, amb autoritats municipals, amb tot el que cal per reobrir de bell nou un lloc que deuria ser emblemàtic, de veres que sí, situat per a més inri en un carrer que porta el seu nom inserit al nomenclàtor: carrer del trinquet. I per si fora poc, amb pilotaris locals, quatre ni més ni menys, tres dels quals, que també té collons la cosa, nets del llegendari Juliet d’Alginet, una de les figures històriques a qui se li ret homenatge any rere any en aquesta localitat de la Ribera Alta. Què falla, doncs, en el trinquet d’Alginet? Clar i ras: no s’ajusta als condicionants de les noves normatives en instal·lacions esportives i li cal una eixida d’emergència que, de moment, no té. Així que mentre no es resolga l’exigència, res de res. Una vertadera llàstima. Ara doncs, què en puc dir jo? Doncs el que se sol dir en aquests casos, el mateix que tots, que caldrà esperar o creuar els dits. Tanmateix, sí que és cert que el trinquet d’Alginet, amb el de Torrent, és dels més bonics que he visitat: menudet però molt jugador, sense lloses però amb un paviment polit fet de formigó, amb muralles blanques i relluïdes, amb balcons a les galeries, sense marcador electrònic però amb la veu d’un entusiasta marxador local, amb bar... Sovint, no acostume a fer menció de les promeses que fan els polítics o els alcaldes de torn, però crec que aquesta vegada paga la pena de fer una excepció per la profunditat de les seues paraules. I és que la primera autoritat d’Alginet, a qui no conec però que de nom respon per Pepe Alemany, ho va dir. Sí, ho va dir. I a mi, almenys, em paregué molt bonic i molt sincer, encara més perquè al costat tenia al legítim propietari de la instal·lació: “esperem que este trinquet torne a ser del poble i per al poble”. Doncs això. Sens dubte, seria una molt bona notícia per a la pilota valenciana.    
Trinquet d'Alginet després de la partida extraordinària. 
Foto: Lluís Llapissera 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...