dissabte, 28 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 14: 'Pertorbació'


En el capítol dels meus malsons habituals, avui n’he tingut un realment pertorbador. En ell se m’apareixia un antic company de llengua i literatura espanyoles amb qui a penes havia creuat quatre frases protocol·làries durant els tres anys llargs que hi havia compartit espai i docència. Ja em diràs tu per què, ni puta idea, la veritat. Però el cas és que aquest professor, que per a més dir era d’aquells amb l’aureola de respectable, sovint amb un posat mut i introvertit que feia feredat, se’m mostrava molt pròxim i afable, amb ganes de conversar, allí amb un rostre angulós i incisiu; entrant al bar d’un institut que en absolut es corresponia amb la imatge del bar real en el qual jo mateix havia esmorzat tantes i tantes vegades. I per a més sorpresa meua, es demanava un whisky Johnnie Walker –tampoc em pregunteu per què-, i encara més: s’encenia un cigarret allí davant de tots els presents, que el miraven amb un cert aire de perplexitat perquè és clar, estàvem en el bar de l’institut i els alumnes hi entraven i n’eixien... I ell allí, tranquil·lament, fumant amb una parsimònia inquietant. I bevent! Bevent Johnnie Walker. Veges a vore el trellat. I jo, que també estava contrariat, aprofitava l’ocasió per parlar-li de cine, perquè ell n’era un apassionat. I li comentava que durant aquesta quarantena; una quarantena, a tot açò, que no era tal perquè érem a l’institut, m’havia obsessionat amb les pel·lícules que exaltaven la violència, amb aquelles on els protagonistes eren assassins i malfactors professionals, cas per exemple de Harvey Keitel a la pel·lícula Reservoir Dogs, la pel·lícula en si que jo li explicava i que ell no pareixia valorar amb excessiu entusiasme ni conformitat. De fet, em responia que bé, Sergi, que molt bé, que seguira els meus instints, i que aquests temps de confinament eren complicats, i que el cine no era més que allò que el que voldríem que fora. Res més. Violència, doncs violència, tant feia. I acte seguit, entre xamada i glopada de whisky, ell se’m posava a contar-me una òpera o no sé què collons, perquè els detalls ja els he oblidat pel canó del meu subconscient. Una cosa molt culta i molt estranya, certament. I així estant, entrava en escena un jove professor de castellà que atenia la nostra conversa realment estupefacte. No debades, aquell que parlava amb mi, el mateix que ara fumava i bevia en el bar de l’institut, era el seu tutor de pràctiques, un professor molt docte i seguidor de les normes, un professor que, d’altra banda, i segons li havien dit, també era un feixista il·lustrat. En qualsevol cas, un feixista il·lustrat que ara parlava de cine i d’òpera amb un catalanista intransigent com jo. Veure per a creure. I així anava la cosa fins que el gran professor de llengua i literatura espanyoles, aquell que a penes m’havia dirigit la paraula durant els tres anys que havíem treballat junts, queia, de sobte, desplomat als meus peus víctima d’un atac al cor. Fi del malson, és clar! Nyas! I aleshores, he mirat el rellotge de la tauleta de nit, que marcava les sis del matí. I m’he alçat. I he entrat a la cuina, on la meua dona ja hi era des de les cinc. O més encara. I li he donat un bes. I tot seguit, m’he preparat un cafè. I he escrit un primer esborrany del meu malson. I allí, assegut i escrivint en la llibreta que tinc per a aquests casos, he tornat a concloure que no res del que passa en aquesta quarantena és normal. I que ens tornàrem gàbies. I que al pas que anem, almenys jo, necessitaré dos ordinadors per emmagatzemar els pensaments i els deliris que em sobrevenen mentre dorm i que mai de la vida haguera imaginat que reflectiria algun dia sobre un teclat. Però en fi, què en puc fer si no. Són les coses pròpies d'aquest confinament...        

divendres, 27 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 13: 'Pilota valenciana'

 Genovés i Àlvaro acompanyats dels feridors i
l'home bo abans de la partida del segle (1995) 
À punt tira del clàssic entre els clàssics durant aquests dies de confinament. La partida del segle entre el Genovés i Àlvaro de Faura, la jugada l’any 1995. A Sagunt. No podia ésser-ne una altra. I me n’alegre. Molt. Perquè ja era hora. I perquè, al capdavall, sempre preferiré veure pilota valenciana, i de la bona, abans que els grans clàssics del futbol que ofereix cada nit Televisió Espanyola en el seu canal de TDP. Uns clàssics que bé, tampoc no estan gens malament, a dir veritat. I ho dic sense acritud, això. Ho he de confessar. En aquest sentit, l’altre dia vaig veure una bona part de l’Espanya-Malta de 1983, aquell del 12-1. I ves per on em va agradar, no tant per l’orgull patriòtic, és clar, del qual sempre he anat una miqueta mancadet, sinó per la diferència tecnològica -i antropològica- que es pot apreciar respecte d’aquests temps de retransmissions excessivament inflades i farcides de detalls i millores audiovisuals. El progrés. Però fa vora quaranta anys, els locutors no se n’eixien mai amb un ciri trencat. És cert que quan Señor va fer aquell últim gol històric, el de la classificació definitiva, hi va haver un esclafit de joia per part de José Ángel de la Casa, el periodista en qüestió, però res comparat amb la bogeria col·lectiva que en aquells moments desprenia l’estadi Benito Villamarín, a Sevilla, banderes preconstitucionals al marge. La invasió de camp final, de fet, es va tallar de sobte per a donar pas a un altre programa. I adiós, muy buenas, malgrat la importància de la classificació per a l’Europeu de 1984. Impensable avui, això, on la imatge, les celebracions i l’apartat purament extraesportiu, de vegades tenen més transcendència que el joc en si. Però bé, fora romanços. El cas és que aquesta qüestió mai no ha acabat d’afectar en excés la pilota valenciana. I menys encara en aquell llunyà 1995 on un mite popular en totes les lletres, Paco el Genovés entrava en l’Olimp dels Déus i de l’heroisme romàntic en guanyar 60-55 un jove de Faura anomenat Àlvaro que pegava molt fort. I tan fort. És clar que això, després de tot, no li va servir de gran ajuda. Perquè allí, al trinquet de Sagunt, dic, hi havia alguna cosa més que una pilota de vaqueta. Hi havia passió, i amor, i identitat. Tot pel Genovés, d’altra banda, que ho havia donat tot, i que havia donat tant, i tan bo, als aficionats i a les bones gents que es desvivien, i es desviuen, per aquest joc tan rabiosament valencià. També hi hagué molt crits aquell dia, crits combinats amb silencis sepulcrals; i tensions barrejades amb respectes de cavallers; i plors d’alegria, molts plors d’alegria. I, sobretot, molta emoció, és a dir, el que en valencià s’expressa tan bé i tan genuïnament amb aquest adjectiu tan bonic i precís: ‘esborronador’. I bé. Tot això, per tant, es podrà veure aquest dissabte a les 17,25 per Àpunt. I això no és res, perquè pel que es veu, aquesta serà la primera retransmissió d’una sèrie de partides que el canal valencià per antonomàsia oferirà als espectadors durant aquest període de quarantena. Així que camí de la nostàlgia es confirma, doncs, que el record d’uns temps que ja no hi tornaran són l’antídot perfecte per a combatre la informació en rigorós directe que ofereixen les cadenes que lluiten pel prime time, per l’audiència, per la morbositat, i per no sé quantes altres collonades que no ens importen als mortals comuns i corrents d’aquest raconet del país.

dijous, 26 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 12: 'Desconnexió'


De Puçol, si, però de tot arreu també. 
Al cap i a la fi, són aus migratòries!
La desconnexió és necessària en aquests dies de confinament obligatori. O això, o la desesperació, o la mala llet, o la remor incessant de xifres i dades de dubtosa utilitat per a les ments que som a casa fent el que podem. Sense volta de fulla. Perquè no hi ha més cera que la que crema. I, en aquest sentit, cal fer cas a l’únic mem, -es diu així: mem-, realment important que ha circulat pel món virtual en els últims temps: ‘Desconnecteu’. I així guanyareu, tot i que això últim ho dic jo, és clar, que ja porte uns quants dies sense engegar la ràdio, sense veure cap notícia; i limitant al màxim l’accés a les xarxes socials, cosa impossible abans d’aquesta quarantena, per cert. Impossible, sincerament. Avui, en canvi, he aconseguit el que mai no em pensava que poguera aconseguir. I ho he fet per higiene mental. Només literatura i cine. I criança, evidentment, que no és poca cosa, ausadesque no. M’agradaria també desconnectar de la terrible dinàmica dels whatsapps. I del correu electrònic, sobretot, però no. El paradís és una utopia, en aquest sentit. I cada dia m’arriben multitud de missatges del treball que s’acumulen en la safata d’entrada i que, malgrat que no sé com qualificar, em confirmen la raó i el trellat que tenien tots aquells que s’ho qüestionaven tot des del principi de la quarantena, és a dir, per què, per què els xiquets del col·legi, i els adolescents de l’institut, per exemple, no poden passar una temporadeta sense que ningú els fregisca a activitats, i a deures, i a omplir el temps pel simple fet d’omplir-lo. Que els passarà res si no fan el que se suposa que haurien d’estar fent? En fi, deixarem aquest tema per a un altre dia, que açò va per a llarg. I com deia abans, ací del que es tracta és de desconnectar. I, francament, de retrobar-se no només amb un mateix, sinó també amb aquests xicotets privilegis que ens regala el món i que teníem oblidats. Perquè no es tracta d’un detall banal. El silenci, per exemple. I el cant dels pardalets. Un silenci, en primer lloc, que és obvi, per les circumstàncies, és clar, però que també és preciós, sobretot de nit, on també es nota la gran diferència i el gran contrast respecte de fa quinze dies. Només quinze dies. Deu ser l’ambient, dic jo, que és més net. I és més pur. I més favorable, sobretot, a ser despertat cada matí pels pardalets, en segon lloc, que no piulen més fort, no, sinó que se senten molt més. Ja ho crec. A les teulades. Als arbres. Pertot. I volen molt lliures. Molt. I venen cada dia al meu balcó, on mengen aquests crostonets de pa que els aboquen els meus fills. Es tracta de teuladins, majoritàriament. Però també tórtores, amb el seu parrupeig horrible. I oronetes i falciots, que volen esvalotades i anuncien com cap altre ocellet una primavera perduda per als humans però de les més sanes dels últims anys si del que parlem és de puresa mediambiental. De la resta, res de res. No cal parlar-ne, d’això. No. no cal... Falcies i oronetes, deia. I teuladins, teuladins en abundància. Ens acompanyen cada dia amb el seu cant com si es preguntaren què ha passat i on ens hem clavat. Perquè no eren ells els que sobraven, no, érem nosaltres...

dimecres, 25 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 11: 'Dia trist'


I jugant, jugant, resulta que fa quatre dies que plou sense parar. I que la cosa es complica, i que el sol no ix, i que fa fred, i que el marge de maniobra és angoixant, i molt trist, i molt de tot. Un mal dia, avui. Sens dubte. Dels pitjors fins el moment. En condicions normals, no hi estaria ací, ara mateix, escrivint. Estaria en el meu poble, amb els meus, abraçant els familiars, o rebent el dol, o simplement plorant. Però això no es pot fer, ara. És inviable. No durant aquest aïllament. No fins que no passe tot açò. Normes estrictes. Prohibit. Prohibidíssim. Del tot. En conseqüència, em trobe a casa, ens trobem a casa. Sol. I sols. I la pluja cau. I, com jo, el cel plora intermitentment. En qualsevol altra circumstància, els mitjans ens parlarien de l’oratge que fa i ens bombardejarien amb alertes grogues, o taronges, o roges. I ens advertirien de la perillositat d’aquest temporal de llevant, d’aquesta DANA, que és com li diuen ara; i dirien allò del tancament dels ports marítims i ens informarien de les quantitats de pluja acumulades en totes i cadascuna de les poblacions d’aquest raconet del país. Però tampoc. De res no se’n parla aquests dies que no siga del maleït ‘queda’t a casa’. De no res que no siga aquesta etiqueta odiosa que avui m'esguita a la cara i m'obliga a tenir els sentiments sota zero, reclosos i reprimits, en companyia d'aquesta pluja tan trista. Una pluja necessària, en qualsevol cas, necessària per a sanejar el maltractat camp valencià. O això, almenys, és el que se m’ocorre de dir ara mateix, després de buidar el pluviòmetre que tinc situat al balcó. Veges tu. Un pluviòmetre. Quin consol. Però la remor persisteix. Perquè avui, en efecte, el dia és molt trist. I jo hauria d’haver-me’n anat al meu poble, amb els meus. Allí a acomiadar-te, a acomiadar-vos als dos, de fet, perquè el destí ha volgut que se n'aneu junts. Germans. I així ens haguérem vist per última vegada, fins a completar el ritual més sagrat i més dolorós de la cultura mediterrània. La mort. Abraçant, besant, plorant, estimant. La missa, el condol, els xiprers, les últimes paraules... Mai oblidaré la nit del 24 de març. Mai. Ni, evidentment, tampoc els anys d’afectes i tendreses que passaren abans del desenllaç final. En glòria estigues, com se sol dir. I espera’m, per favor. Jo estaré allí quan ens deixen eixir. I aleshores et diré tot el que no et vaig poder dir tal dia com avui. Perquè tu, tia meua, et mereixies un altre comiat. No aquest. No açò. No aquesta putada. Fins prompte, doncs. I que la terra et siga lleu...

dimarts, 24 de març de 2020

Coronavirus. Capítol 10: 'La neteja'


Avui he netejat casa, millor dit, he depurat casa. I he disfrutat, això sobretot, disfrutat. I ho dic així, en l’opció castellanitzada avalada, ai, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: disfrutat. Perquè si n’haguera dit ‘gaudit’ haguera sonat massa fi i, potser, no s’haguera captat en tota la seua plenitud el que he sentit en aquest desé dia de confinament que ha estat això, precisament: un pur plaer, la quinta essència de la pulcritud en una llar. Què veuen els meus ulls? Un cartró? Al fem! Què veuen per allí? Peces soltes d’alguna manualitat? Al fem, també! Xorradetes màximes disperses a tort i a dret? Al fem, al fem, al fem... Sense pensar-s'ho ni un moment. Perquè pensar en aquestes circumstàncies, és perillós. Molt perillós. Ja ho crec que ho és. Remordiments, records, nostàlgies... Vinga, va! Tot això no val per a res! Oh!, aquells vells papers inservibles acumulats sense sentit al llarg del temps. Oh!, aquests tendres borrissols de pols mig atacats en les prestatgeries a caramull de llibres, i d’inutilitats diverses, i de joguets. Sí, de joguets. Moltíssims joguets. Innumerables joguets. Objectes de dubtosa rendibilitat i fets de plàstic en la seua majoria, aglomerats a casa sense límit ni cap consideració per l’ordre i l’harmonia familiar; una gran demostració del compassar del temps, i de l’evolució d’una parella, i del seu èxit matrimonial, i del seu projecte a llarg a termini antany joiós i ara transformat en un magatzem d’andròmines, vulgars i puerils andròmines... Fora poesia! Fora! Tot al fem! Avui, en efecte, he disfrutat en desmesura. I el millor de tot, és que no he acabat de fer-ho, és a dir, aquesta depuració només ha estat el començament, com si formara part del destí que m’esperava des que el coronavirus vingué a establir-se in aeternum en aquestes latituds mediterrànies. Perquè sí, la pandèmia ens deslliurarà durant un temps dels gasos d’efecte hivernacle que contaminen el planeta, però també farà possible que allò que era inviable a penes fa quinze dies, ara siga una necessitat vital. I multiorgàsmica. I qualsevol altra barbaritat. En breu, tinc la intenció no només de dignificar la casa, ma casa, sinó també la sana intenció d’esborrar qualsevol rastre de partícula inservible. Que hi aparega davant de mi, doncs, que hi aparega si s’atreveix. Perquè ací estaré, granera en mà, drap humit, paperera, poal, lleixiu... No sé si el virus que ens assetja acabarà amb nosaltres, no ho sé, no soc cap oracle, però el que sí sé és que ens convertirà en monstres de la neteja. I alerta que ja he posat l’ull en la vaporetto, aquest gran invent mai utilitzat per mi, però que em crida cada vegada que òbric l’armari i el veig allí, ben quiet però ben relluent, com si sentira una poderosa atracció per aquell que no li ha fet ni puto cas en deu anys. Tranquil·litza’t, que tot hi arribarà, li dic. Projectes i més projectes de depuració i extermini que sorgeixen mentre els meus ulls s’entrecreuen amb tot allò que sobra per la casa. I com a conclusió, una sentència lapidària: des que vaig tenir fills, i des que començaren a créixer, i a reclamar, i a considerar qualsevol ximpleria com un fragment imprescindible de la seua vida, que duia esperant aquest moment. Un moment que no acabarà, insistisc. Que continuarà a ritme de quarantena. I que causarà en mi horribles i terrorífiques mutacions impensables abans de l'aïllament. Acabaré parlant castellà, ho sé. I continue la neteja entonant dale que dale y dame veneno, bonita, dame veneno!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...