dissabte, 19 de maig de 2018

Algemesí. Colla de pilotaires


En bona mesura, la vesprada em va recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp, completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar, i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual, i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà imminent. I el respecte, també.
Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera)

dijous, 12 d’abril de 2018

El Madrid és el Madrid


Foto: Huffington Post
No ho diré jo. Mai no ho sentireu de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid. Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat, doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales. Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.

dilluns, 19 de març de 2018

Catifa de colors


La flor rosa del bresquiller
La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
El verd sense pàtina de la fulla del caquier

dimecres, 7 de març de 2018

Magdalena, pilota plena


Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el frontó i el trinquet amb frares.

La partida enfrontava les dues primeres espasses del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri, als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits, capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més sòlids que els seus oponents. 

Poc, per això mateix, li queda per demostrar a l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú, amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible, sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les garrotades incessants de la parella roja.  Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més distàncies a un Soro i  un Salva que es mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la Plana. A continuar lluitant!

Article publicat a Pilota Viu