divendres, 9 de juny de 2017

Una nova excusa per a canviar de llengua

L’altre dia, un amic, en sentir parlar valencià a uns xiquets menudets que jugaven innocentment en un parc de boles, va deixar anar un comentari simplista i preocupant molt en sintonia amb la tendència suïcida d'aquesta terra en matèria lingüística. Ben mirat, una excusa nova. -A nosaltres ens ha fet canviar, em va dir. -Què us ha fet canviar?, vaig preguntar. -La vida? La relació de parella? Els horaris? –No, el nostre fill ens ha fet canviar de llengua. I amb tal sentència, així de contundent, però també així de lamentable, justificava el fet de parlar castellà al seu fill, tant ell com la seua dona, tots dos valencianoparlants, en un poble on l’ús de la llengua pròpia és encara normal i majoritari. Sense ambages, tanmateix. Perquè la culpa és del fills. No ja de la tele, que és tota en castellà; o de les aplicacions dels mòbils, que per defecte es presenten en castellà o en anglés; o de qualsevol altra inspiració moderna on predomina la llengua de l’imperi. No, no, la culpa és dels fills, conscients, pel que es veu, als seus escassos quatre anys de manipular i alterar, com qui no vol la cosa, tota una cadena lingüística transmesa durant segles i més segles d’història. Una excusa pobra, pobra de veritat. Patètica. Però al remat tan real com que resulta una pràctica generalitzada en els pobles valencians. La pressió és forta, això és clar. I l’espanyol aclapara ja gran part de les converses rutinàries d’aquest país. Però posats a justificar certes decisions, bé farien alguns de reconéixer que si no parlen valencià als fills és perquè no els dóna la puta gana. Tant de romanç i tanta aparença! Que ens xuplem tots els dits o què?

diumenge, 4 de juny de 2017

Borja Escrig, jove pilotaire de Llíria (Camp de Túria)

En l'actualitat, amb 21 anys i esperant
l'oportunitat de vestir-se de blanc
A Borja Escrig el vaig conéixer en la meua etapa com a professor a l'IES Laurona de Llíria (Camp de Túria). No vaig tenir la sort de tenir-lo com a alumne però sí d'assabentar-me de les seues correries pel món dels trinquets i els carrers de galotxa. Ara, passats uns quants anys d'aquella experiència on l'institut va fer de testimoni d'alguna que altra partida emocionant i semiclandestina, la pilota valenciana ens ha retrobat. I aquest n'és el resultat, una suggeridora entrevista on es manifesta enamorat del joc per excel·lència del País Valencià però també molt escèptic sobre el seu futur. Tot un goig, certament, tenir-lo en aquest espai de costums valencians on passat i present es dilueixen en una fina capa de literatura i essència popular.

Bo Borja, conta, conta, quina és la teua vinculació actual amb el món de la pilota?
Bé, doncs ara mateix estic en l'etapa de projecció, encara que amb una miqueta de retard per culpa d'una lesió. Un pilotari comença a despuntar als 18 o 19 anys, però per desgràcia, amb eixa edat, jo vaig estar parat perquè estava recuperant-me. Ara, amb 21 anys, estic molt content, jugue de mitger i em trobe a les portes del món professional. Entrene tant com puc en l’Escola de Tecnificació de Vila-real, i també he passat per la de Picassent i pel programa CESPIVA, on vaig tindre entrenadors molt bons que sempre han confiat en mi.

I tot això, per què?
Fa deu anys, en el col·legi on jo cursava la primària va vindre un grup de jugadors retirats que ens van explicar l’existència del joc de pilota, la seua història i la seua normativa. Era un programa similar al conegut avui com a ‘Pilota a l’escola’. Aquells jugadors ens van fer una demostració de com es jugava a pilota valenciana i els valors que tenia associats. Allò em va despertar la
Des de ben jove, apuntava maneres
curiositat, encara que el meu primer record es remunta a quan era més menudet:
 un carrer tot blanc i lluent ple de gent disposada a gaudir d'una partida de pilota valenciana. Al remat, qui m’ho anava a dir!, es va convertir en la meua major afició.

En quins trinquets sols jugar? T’has vestit de blanc o aspires a fer-ho en un futur?
He jugat per tot arreu, de cap a cap de la comunitat, però normalment ho faig pels trinquets de València i Castelló com ara Pelayo (València), Vilamarxant, Vila-Real, Borriana, etc... Pel que fa a vestir-me de blanc i debutar encara no ho he aconseguit, però sí que m’he anunciat en alguna partida, ja siga com a juvenil, que es programa abans de la partida de professionals, o ja siga com a punter en substitució d'algun jugador que no ha pogut acudir. L’aspiració d’arribar a les segones partides, que són les importants, la tinc molt present, perquè qualsevol que es dedica en cos i ànima vol destacar en la seua activitat i arribar al màxim. Però cal tindre en compte que hui en dia no és un bon moment per a dedicar-se en exclusiva a la pilota. Tant de bo canviaren les coses!

Una pregunta obligada, per què pilota valenciana i no futbol, bàsquet o qualsevol altre esport considerat de masses i amb més projecció?
Potser és pel mateix motiu de la pregunta. Sempre m'he considerat diferent als altres i sempre m'ha agradat la novetat. I encara que sone estrany, en la societat de hui en dia, la tradició i l’estima per allò que és propi és la major novetat. D’altra banda, encara que puc defendre’m en qualsevol esport, no he destacat mai d'una forma tan especial i particular com en la pilota. En la pilota em trobe molt a gust, m’ho passe genial, puc jugar sense complexos i, a més, tinc la particularitat d’utilitzar les dos mans com si foren dominants, que és una de les característiques que més renom m'ha donat.

Hi ha alguna anècdota particular relacionada amb la pilota que recordes especialment?
El món de la pilota està ple d'anècdotes, cada dia hi ha de noves, tu ja ho saps! Ara puc recordar les victòries, el patiment per una partida emocionant i, sobretot, aquella sí que va ser bona!, una partida en el trinquet de Llíria en la qual Grau quasi va decapitar al president del club de pilota del poble. Va passar que aquell mitger tan bo va errar una pilota que tenia fàcil. Forta però desviada, la pilota va impactar de ple en el cap del president del club i com anava tan violenta encara va eixir-se’n com un coet per la galeria lateral del trinquet tot perdent-se per l'horta. Quasi res! Tots vam acollonar-nos per la pilotada, però el senyor president només es va rascar i va dir: "encara com tinc un cap de pedra". Imagina’t com ens vam riure! Pobre...

Actualment curses estudis universitaris d’Informàtica. Com duus el fet de compaginar estudis i pràctica esportiva? Hi ha algun tipus de compensació en aquest sentit?
És un tant difícil de compaginar, ja que només equipar-se i preparar-se ocupa més temps que no jugar. A pesar d’això, organització i sacrifici han d'anar agafats de la mà i amb una miqueta de paciència, tot és possible. A més, crec que l'afició i les ganes de jugar i fer-ho bé és un dels apartats més importants per a qualsevol jugador de hui en dia. Com a compensació, ara per ara, cobre algun jornal per jugar, alguna propina també, però, per desgràcia, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols dóna per a pagar-se els capritxos, en tot cas només per a disminuir el cost dels materials i els viatges, que cal fer dos o tres vegades per setmana. La major compensació, per això, és el plaer de l’autosuperació i, sobretot, l'acollida de la gent dels trinquets, que és la més propera i la més noble que hi ha, amb molta diferència respecte d’altres esports.


Tu vas estudiar secundària i batxillerat a l’IES Laurona de Llíria, un estudiant brillant. Què opines de les instal·lacions de pilota del teu antic institut? Què faries per posar-les en valor entre els estudiants i els veïns del teu poble?
Aquelles partides entre alumnes i professors
a l'IES Laurona de Llíria,
aquells meravellosos anys!
Jo crec que hi ha massa instal·lacions per a tant poc com s'utilitzen. Estan abandonades, i els mateixos alumnes de l'institut no les coneixen, ni tan sols saben quin sentit tenen. Si els crearem una miqueta d'interés, només una miqueta, tots eixos equipaments podrien convertir-se en un centre de futurs jugadors que posaria la pilota i l’ensenyament en el mapa. I això seria positiu.


Formes part d’una nova generació de pilotaires valencians que ja no ha de decidir entre el trinquet o el camp, sinó entre la pràctica professional, o aficionada, de la pilota -mal remunerada- i el seu propi treball relacionat, o no, amb els estudis. Com afrontes aquest futur? Te l’has plantejat alguna vegada?
Els estudis són el futur i són el primer. Això ho tinc molt clar. No ho dic per desprestigiar el món professional, però és que tal com estan les coses, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols les 4 primeres figures ho poden fer, i es una llàstima, però és el que hi ha. Jo mateix he tingut companys que han arribat a vestir-se de blanc i tot, però s'ho han hagut de deixar perquè els resultava inviable econòmicament, cosa que és molt llastimós. Així que si saps compaginar-ho i tens la possibilitat d'arribar a professional, ja et pots considerar un afortunat i gaudir-ne tant com pugues; però si no pots, no t’ho has de prendre com un martiri. A fer el que bonament es puga i en pau.

Una imatge difícil d'entendre
en l'actual societat del progrés i la uniformitat
Eres un xic jove, crescut entre les noves tecnologies i envoltat de múltiples ofertes d’oci i entreteniment. Què et diuen les teues amistats quan els contes que jugues a pilota valenciana?
Hi ha múltiples opinions, alguns ho consideren interessant, altres es mostren indiferents i altres ni ho comprenen, però el que importa és que a nivell personal estigues content amb el que fas, perquè no hi ha res que li agrade a tothom i has d'aprendre a viure amb això. Que algunes coses són mes difícils de defendre, està ben clar, però també és veritat que fer coses diferents sempre té el component de l’originalitat i el creixement personal, aspectes molt importants per a mi.

I les xicones, què et diuen?
Hehehehehe, no és que diguen res, és que senzillament no vas a trobar-te un grup d'animadores com en altres esports de masses. Això no em preocupa, ni de bon tros. I les nòvies o amigues que tinc o he tingut no m'han dit mai res. Què m’han de dir! L’únic cosa certa és que l’esport, siga quin siga, et proporciona salut i un bon aspecte físic. I això, per desgràcia, és una part massa important en la nostra societat, naturalment també en l’àmbit amorós. D’altra banda, les dones ho fan molt bé quan juguen a pilota. I a mi m’agrada molt el fet que a poc a poc es vagen incorporant a aquest món tradicionalment tan masculí.

Vivim en una societat global que ofega els costums, les riqueses particulars dels pobles i tot allò que sone a diferent a la uniformitat general. Creus que la pilota, com a esport tradicional, i també professional, té cabuda en el futur del teu poble? Què destacaries de la pilota en ple segle XXI, any 2017?
És una pena, però amb la poca ajuda que rebem, la cosa està fotuda. A Llíria, per exemple, només
L'equip de pilota de Llíria amb el trofeu
de l''Interpobles de Galotxa
es programen partides per l’estiu i perquè el trinquet de Pelayo de València tanca. La resta de l’any hi ha partides els dissabtes, sí, però només del club del poble i a nivell aficionat. Ara per ara, a més, no tenim un mitjà com la televisió per a potenciar i fomentar la pilota, així que veig molt difícil que continue... Malgrat tot, tinc clar que per mi no quedarà i que seguiré lluitant i gaudint d'aquest esport mentre tinga la possibilitat de fer-ho.

dissabte, 20 de maig de 2017

LOS ÚLTIMOS. Voces de la Laponia española. Paco Cerdà (Pepita ed.)

Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre. Molt. Magnífic, magnífic títol: Los últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà (el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional. Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast territori de la Serrania celtibérica, allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred penetrant... L’inici és inquietant: [...]una zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.

Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una coberta  suggeridora i atraient: una via del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia, paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica. Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més aspra de la globalització: sense remei. Gran despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma, sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a ayudas directas de Bruselas.

Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa del context: se nos ha abocado a la uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.

dissabte, 6 de maig de 2017

Cassalla

En part, sí que es podria afirmar que la cassalla és la beguda per excel·lència del País Valencià. I dic en part perquè la seua alta graduació n’impossibilita el gaudi a molts ciutadans temorosos de caure davant la confusió i el mareig que provoca en el cap, sobretot a l’endemà. Coneguts són, per això, els seus efectes, capaços de generar lucidesa i decadència absoluta en un breu lapse de temps. I per aquesta raó és que cal beure-la amb moderació, amb moltíssima moderació. Un aiguardent colpidor i fulminant clarament a l’alçada dels seus homònims peninsulars i internacionals: l’alcarreño manxec, l’oruxo gallec, la grappa italiana, l’aiguardent colombià o el pisco peruà, per exemple. De cassalla se’n solia fer per tot arreu d’aquestes terres, almenys en aquells pobles que comptaven amb una destil·leria o, a tot estirar, amb un llimoner, un ofici extingit des que les begudes gasoses dolces industrials empestaren els supermercats i les neveres de les cases particulars. I malgrat que avui ja no hi ha els grans bevedors d’antany, sovint homes rudes amb els ulls rogencs i la veu rogallosa, el seu consum s’ha mantingut relativament; fins i tot, ha aconseguit llaurar-se un espai entre la gent jove, al rotgle d’una paella ocasional entre amics o, simplement, al caliu de les modes efímeres de l’actualitat. Dada positiva o negativa, segons es mire. Clar que des del punt de vista costumista mereix un reconeixement ni que siga per recordar el món rural i melangiós d’on procedeix i les històries populars que ha generat una beguda carn de novel·la en alguna ocasió, com ara en aquell capítol de La barraca de Blasco Ibáñez on un dels protagonistes, Pimentó, manté una aposta amb els germans Terrerola d’Alboraia: “Els espectadors, contagiats pels del joc, es passaven de mà en mà els pitxers pagats a l’escot, i allò era una veritable inundació de cassalla que desbordant-se fora de la taverna baixava com una onada de foc a l’interior de tots els estómacs”. La cassalla, al marge d’aquests passatges literaris i algun que altre musical amb un fort caràcter valencià, com per exemple aquella cançó de comiat d’Ovidi Montllor en què recomana beure vi i cassalla després de la seua mort, no és una beguda exclusiva d’aquestes terres. Si un no s’erra, pot comprovar que els seus orígens es traslladen a una població sevillana anomenada, curiosament, Cazalla de la Sierra, en una clara referència a l’abundant producció d’aiguardent en aquest indret enclavat a Andalusia, ben a la vora d’Extremadura. Al País Valencià, tot i que general, el consum de cassalla s’ha centrat majoritàriament a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, i, com a testimoni, han deixat tot un mostrari d’etiquetes amb cert valor artístic i antropològic que es manté viu encara avui, traspassat de generació en generació. En són exemples la Cerveró de Cullera, la Ríos de Silla, o també l’aiguardent d’Aielo de Malferit, amb una antiguitat datada del 1880, potser de les més representatives del país perquè fet i fet s'erigeix com un símbol entre tot un conjunt de begudes espirituoses fetes i consumides arreu del territori valencià. Magnífic de gust, tot siga dit de passada... La cassalla, d'altra banda, solia barrejar-se antigament amb aigua fresca, per la qual cosa rebia el nom d’aiguat, nuvolet o palometa, segons si el blanc era més o menys viu o dissipat, un aspecte en qualsevol cas que depenia de les proporcions d’aiguardent i d’aigua, precisament. Però el cas és que fóra com fóra, sempre produïa, i produeix, uns efectes terribles i unes escopinyades àgils i fluents. Calia anar en compte, ja ho he dit. Perquè tant adés com, sobretot, actualment, només és apta per als estómacs d'acer, no pas recomanable per als estómacs fluixos adaptats als ritmes còmodes i la mentalitat urbana, maltractats severament per l’excés de sucre i també per les barreges llépoles amb cafè o llima que han donat com a resultat el burret alcoià o el canari riberenc. En qualsevol cas, cassalla pura i dura, típica d’un raconet del país que agraeix la seua presència en les sobretaules caloroses i de menges abundants. Torbadora, fonamentalment...