Lectures que em ve de gust recomanar

Confesse que d’un temps ençà mantinc un interés especial per aquelles lectures el protagonista principal de les quals és un personatge solitari, incomprés i en bona mesura turmentat per les circumstàncies que l’envolten. Lectures de to humorístic i amb una forta carrega d’ironia que com a denominador comú se situen en un context educatiu on tot gira al voltant del caos material i la banalitat administrativa. Lectures que en el meu cas s’exemplifiquen a través de títols de la nostra literatura, com Notes finals o Si no ho dic, rebente, de Vicent Borràs i Xavi Aliaga, respectivament; i de la literatura universal, com per exemple El vigilant en el camp de sègol, de DJ Salinger o Wilt, de Tom Sharpe. Un cúmul de desgràcies més o menys individuals que, en el fons, descobreixen coses més grans i alhora més reals, això és la fragilitat d’un sistema alçat amb furgadents que és incapaç d’acollir la capacitat dels antiherois més romàntics i creatius. I tots ells molt divertits, amb un punt d’acidesa i humor negre que pot fer les delícies de qualsevol lector, fins i tot del més dispers. Recomanables i àgils. Ben mirat, una bona tria per gaudir dels moments que ens deixa aquesta societat malalta i en permanent crisi de valors.  

Aparaula'm: buteroni

Definitivament, buteroni és una paraula de les que s'aprenen i no s'obliden, un terme propi de la imaginació i la fantasia populars que té un origen d’allò més pueril, si més no la caòtica i deficient pronunciació dels infants. El seu ús és restringit, molt local, estrictament valencià i, sens dubte, remet a un terme d’ús més general per terres catalanoparlants: el butoni o botoni, el coco en castellà, és a dir, un fantasma que fa por. Avui, buteroni és una paraula en desús, difícil d’escoltar més enllà de l'anècdota casual o l’espontaneïtat de la parla col·loquial, però encara viva, present en contextos com el que fa ja uns quants anys em va situar en aquell llogaret dispers de la comarca castellonenca d'Els Ports, al nord del País Valencià. Allí hi havia poquetes cases, en gran part deshabitades o derruïdes, pocs veïns i, sobretot, molta foscor; era un ambient llòbrec i boirós procliu a l’aparició del buteroni, com bé ens va recordar un dels presents en l’expedició, evidentment valencià i home de bé: Calleu o vindrà el buteroni! I així fins avui, quan la broma s’ha convertit finalment en una mena d’investigació amb motiu de l’Any de la Paraula Viva i el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Un senderi molt apassionant, després de tot, que m’ha conduït fins a l’obra de temàtica fantasiosa i costumista Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert; i també fins a una cançoneta infantil darrerament recuperada per un músic d’arrels populars anomenat Dani Miquel, de L’Alcúdia (La Ribera del Xúquer). El primer, sense anar més lluny, parla del butoni, i afirma que el terme ja fou documentat per l’antropòleg i estudiós de la cultura popular, Joan Amades, que el va definir com un espantacriatures negre i feréstec. I pel que fa a la cançó, a tot açò present en un llibre de temàtica infantil anomenat Musiqueries, cal reproduir-la ara per complet, ja que tota en si és genial: Jo sóc el butoni, parent del dimoni, gent infernal, infernal, que sempre guaita pel forat del pany, i aquell qui plore jo me l’enduc, rostit o fregit o fet en un suc... I aquella nineta que creu a sa mareta, que sempre porta al coll penjada una creueta, no me la menge jo, ni rostida, ni fregida, ni feta en un suc. Perquè cal ser bon jan. I així, el buteroni o butoni fugirà...

Consulteu el llistat de paraules apadrinades pels diferents blogs de la catosfera amb motiu de l'Any de la Paraula Viva i el Centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. 

Muses

Una imatge impagable de la banda
 de l'Ateneu de Cullera (La Ribera)

Un costum molt bonic del qual no tenia constància però que és d’allò més corrent als pobles valencians amb certa tradició musical, com és el cas de la població riberenca de Cullera, és el de les muses que acompanyen les bandes locals. Si de cas, una magnífica ocasió perquè els veïns lluïsquen les millors gales i també una bona mostra d’allò que tantes vegades s’ha tractat en aquest costumari, de vegades fins i tota amb certa sornegueria, la coentor. En aquest cas, la coentor més amable, no exactament la pròpia d’altres festivitats més multitudinàries i, en conseqüència, més falses, sinó la que empenta a tot un poble a eixir al carrer i demostrar com es fan de bé les coses per aquest racó de la Mediterrània, des de la perfecció a l’hora de tocar els pasdobles a la porta de l’ajuntament fins a l’elecció acurada de la millor corbata i el millor vestit per a l’ocasió. Això per no parlar de les hores que les muses poden arribar a passar en una perruqueria. Una estampa molt pobletana, per descomptat, que alhora frega un concepte molt valuós per a un personal en gran part inconscient del que se’n deriva de tot plegat: l’autenticitat, això és el fet de saber-se partícip d’una celebració arrelada a les entranyes del poble. Molt identificativa, per extensió. Perquè en efecte, hi ha detalls que no cal tocar, malgrat que també desprenguen certes dosis d’allò que, per desgràcia, ha fet famosa a aquesta terra: la fanfarroneria, el xovinisme, la hipocresia, la propaganda política... De vegades, no costa res empassar-s’ho tot si en el seu conjunt s’esbrina una xicoteta espurna de puresa i un seguit d’imatges que, fins i tot, poden provocar alguna llagrimeta en els seus veïns més compromesos. Una magnífica font d’inspiració que ha permés construir aquest article per a més glòria de les muses de Cullera.

Carrers sense vorera

Un exemple de carrer sense vorera
a la localitat d'Alzira (La Ribera),
en aquest cas molt descurat.

A dir veritat, que alguns carrers dels nostres pobles continuen actualment sense vorera pot deure’s a dues possibilitats: una, que hagen sobreviscut a l’auge dels vehicles d’automoció i la consegüent delimitació d’espais per a vianants; o dos, que alguns ajuntaments hagen optat per conservar-los tal com eren fins fa quatre dies, això és, estrets, solitaris i poc transitats. Una qüestió de tacte, o de patrimoni, si més no. Avui, de fet, hi ha carrers sense vorera que presenten un aspecte molt descurat al costat d’altres que ofereixen una imatge imponent. Mentre els uns tenen cases deshabitades o destruïdes a banda i banda, els altres compten amb cases antigues rehabilitades; i mentre els uns acumulen detalls poc vistosos per a la vista i l’olfacte, els altres projecten la imatge de façanes impolutes, algunes d’elles emblanquinades, amb portes grans adaptades al ja extint pas del carro i amb l’enreixat alt i daurat que protegeix les finestres de les habitacions. No és gens gosat aventurar, per tot, que potser hi ha espais d'aquest racó de la mediterrània on s’han aplicat les normes, barris que per diverses circumstàncies han sabut conservar l’essència d’allò popular i d’allò que ens identifica. Malgrat l'actitud dels nostres governants, tot siga dit de pas...  

Or

Un llibre que us recomane amb molt de gust

Sens dubte, la proliferació en temps de crisi de les cases on es pot vendre or a canvi d’ajustades ofertes econòmiques remet a les cases d’empenyoraments d’antany, espais més o menys habituals en les ciutats grans i mitjanes que si no han passat a la història és perquè, en el fons, el personal d’aquestes terres, i de tot arreu, ha continuat perpetuant els mateixos pecats de sempre, bàsicament gastar per damunt de les seues possibilitats reals i invertir en afers de dubtosa honestedat, bé siga en el fantasma immobiliari, bé siga en l’apartat purament material: cotxes, or i martingalades diverses. El problema, és clar, ha arribat quan els duros s’han esfumat, quan tot plegat la vida d’aquell que presumia de ric i anava sobrat d’ostentació s’ha transformat en un reguerol de deutes i merders que sovint ha conclòs, i això és molt valencià, a les cases en qüestió, allà on la discreció regna gairebé per decret i allà on les mirades tafaneres dels veïns són més humiliants que la pròpia ruïna del que hi entra a empenyorar qualsevol cosa. Clar que en aquest país sempre quedarà aquella antiga copla utilitzada per Blasco Ibáñez al llibre Arroz y tartana segons la qual el que més importa, i el que cal salvaguardar a tota costa, és la posició, i si és necessari a base d’aparentar el que un no és, per molt que en realitat siga un mort de fam: arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana! Perquè així era i així es mantindrà mentre l’avarícia i l’egoisme continuen governant. Les cases on es compra or, de fet, pareixen ser avui un negoci fructífer i recorden, d’alguna manera o altra, al que Blasco Ibáñez desglossa a la perfecció en el llibre citat un pèl més amunt: els prestamistes. No són poques, per això, les referències a aquests tipus de personatges. I valga com a exemple aquest passatge: [...] Hoy todavía puedes sostenerte, y al ver que te niego los ocho mil reales, buscarás a doña Clara, esa bruja prestamista, o a otra persona de la clase y firmarás un pagaré por doce o catorce mil reales. Estás metida en el barro y no saldrás nunca de él; por más esfuerzo que hagas, te hundirás. Si no te conociera tanto, te daría la mano; pero no: “una y no más, Santo Tomás”[...] El missatge, si més no, és fàcil d’entendre. I així acaba aquesta entrada.

Dalt del més amunt

Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.     

Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt