diumenge, 6 de novembre de 2016

Trinquet d'Alzira. Cinc anys després

Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat, d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té, de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses de bar i les partides de xamel·lo.
Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la intenció del qual era només informar de la primera partida professional que s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica, amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Llarga vida a Puchol II

Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als qui el veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per davant.
A partir d'ara, vestirà de roig, com els grans campions
Foto: David Sarasol
No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden veure en un trinquet, no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està en les seues mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu, donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta dels grans campions. Els pròxims anys diran... Però una cosa és clara. I s’ha de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.
Un cavaller que buscarà de nou el títol
Foto: David Sarasol
I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles periodístics que envolten aquesta mena d’envits: Puchol II administra magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest de Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim sospir.  La clau, al remat, resideix en el dau cosit que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell, un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves fornades de pilotaires per a destronar Puchol II...
Els dos de l'Horta: Vinalesa i Massamagrell
Foto: David Sarasol
Tot un goig veure l'escala de gom a gom
Foto: David Sarasol
I la galeria!
Foto: David Sarasol
El pare fou un grandíssim jugador de pilota. El fill és el número u
Foto: David Sarasol


La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Només és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.

Article públicat a Pilotaveu i a La Veu del País Valencià

Els mitjans fent el que poden
Foto: David Sarasol
Un nou rei per al futur!
Foto: Lluís Llapissera 

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Esquerrà

En efecte, ser esquerrà no significa només simpatitzar amb unes determinades tendències ideològiques, sinó que també designa aquell que utilitza la mà esquerra en comptes de la dreta, un aspecte a bastament superat en l’actualitat, però sinònim de subversió fins no fa tant, sobretot en aquells temps opacs on també la lateralitat de cadascú era susceptible de convertir-se en una mena de possessió demoníaca que calia extirpar i corregir. Llarga vida als esquerrans, per tant. I, sobretot, als testimonis vius que encara arrosseguen aquell estigma tan incomprensible en aquest present tan globalitzat. Perquè sí, potser els esquerrans continuen sent avui una minoria arreu del món, potser també continuen patint determinades inconveniències, principalment materials, però al marge de xicotets detalls, fan una vida sense gaires impediments, amb total normalitat, entenent, això sí, la normalitat, com a terme que denota no ser etiquetat com a ésser esquizofrènic, invertit o sospitós de dur una vida sexual diferent de les convencions generals. En aquest sentit, particularment sempre m’ha cridat l’atenció una seqüència de la pel•lícula El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en concret aquella en què el cadàver del monjo Berenguer, trobat mort en estranyes circumstàncies, és examinat per Severí l’herbolari i el frare franciscà Guillem de Baskerville. Entremig de la conversa, s’escolen aquestes paraules:

-Era esquerrà, no?
-Sí, sí. Berenguer era invertit en molts aspectes.

Sort, per això, que ja no hi som a l’època medieval, sort que almenys per aquestes terres ja no governa cap dictador analfabet i paranoic capaç de fer efectiva qualsevol teoria desenfocada de la realitat. Sort que hi ha esquerrans tan famosos com ara Barack Obama, Messi o, en un àmbit més casolà, el ja retirat pilotari valencià, Àlvaro de Faura. Maleïda rèmora la que representen aquells que encara avui escriuen amb la mà dreta quan, en realitat, haurien de fer-ho amb l’esquerra, si més no la mà dels qui, curiosament, amb l’avanç del temps i els progressos científics, han arribat a ser considerats més proclius a la genialitat. I tot això tenint en compte que en el llenguatge literari català, ‘esquerra’ o ‘esquerre’ és l’equivalent al terme llatí sinister, és a dir, sinistre o personatge funest que duu o presagia desgràcia. Ves per on.