dimecres, 20 de gener de 2021

Crepuscle

L’hora del crepuscle s’acosta com un preludi del fred devorador. El cel, clar i ras, anuncia el moment imminent del gel. I els fumerals, fins ara mig letàrgics, comencen a treballar intensament a fi de protegir els batecs humans que encara habiten l’estampa fascinant. I tan fascinant! Perquè allà apareix la llum, quina llum!, quina meravella! Natural i sense interferències, blava i transparent. S’eleva cap al cel des del peu mateix d’una terra colgada per la neu i arrecerada per la lluna. I la lluna segresta la mirada, segura de captivar el transitar del passejant. I ell, que l’esguarda des del carrer i s'atura, que l'esguarda des de qualsevol racó i s'atura. I ella allí, somrient, de gairell, allà dalt del cel, entre astres diminuts, que fa reflectir la catifa blanca i relluent de les eres, de les teulades... I del més enllà. Lluna creixent de gener. El cicle que gira i que gira novament. En uns dies, hi haurà lluna plena, per això. I serà tot un espectacle. I després, hi haurà lluna minvant. I ja més tard, lluna nova. I el cercle clourà. I tornarà a començar. Fase rere fase. Màgica, la lluna. Referent ara i adès. Com sempre. Alhora tan lluny i alhora tan prop. S’enlaira poderosa com cap altra llum i mostra, sense filtres, el mosaic nu d’una solitud fantasmagòrica on tot s’ensuma, i on tot se sent: la remor incessant del riu, el brunzir tenebrós del vent, el crepitar de la llenya seca, els lladrucs desconfiats dels gossos, el sigil dels animals salvatges, els gralls dels corbs, que s’esvaeixen en la llunyania,... I les campanes de l’església, també, que sonen puntuals. Un so modest i d’acord amb la humilitat de l’entorn. Les dotze de la nit, la una, les dos... Perdurabilitat al bell mig de l’erm peninsular. Però no hi ha res com el crepuscle, certament, l’hora vampírica, el moment llargament esperat per qui es corprèn gràcies a un descans que tot ho atrapa. A poqueta nit. Perquè aquest n’és el moment, fidel ara a Sant Antoni, que marca un pas de dimoni; i, en breu, camí de Sant Vicent de la Roda, quan el dia allargarà una hora. I ja després, la Candelera, quan el sol transite per la carretera...

divendres, 15 de gener de 2021

Carretera

La carretera s’obri definitivament en les hores centrals del dia, d'un or- fins a un altre or-, amb un sol enlluernador que desfà el gel i permet circular entre revoltes i rectes curtes que anuncien les valls pregones on es cultiva el cereal, on pasturen encara els últims, i escassos ja, ramats d’ovelles i de bestiar boví. El contrast entre el blanc i el verd s’aguditza tènuement des de la curta distància i la màgia s’obri pas en forma de nombrosíssimes petjades d’animals feréstecs capaces de traçar senderes naturals que es perden més enllà de l’espessor del bosc. Les roques, humides però ja despullades de matèria blanca, perfilen la vessant de les muntanyes. Gota a gota. I els pins, mentrestant, s’enlairen impassibles mentre la neu cau de les seues branques robustes i incipients. La massa forestal oxigena, alhora, l’incrèdul conductor, rendit davant la bellesa; sense por, amb les finestres abaixades fins que, al remat, s’atura en sec. Aleshores, ell respira. Només això. Respira profundament l’aire net i pur que li fa ensumar l’aroma fresc del pi més característic de tot el paratge: el pi roig, conegut popularment com a pino albar, abundant i bell; o també dit pino bermejo. Perquè bermejo és igual a vermellós en català, per la corfa del tronc, supose. I d'etimologia ben curiosa, a més a més, no debades vermell deriva de la variant del llatí vulgar vermiclu, que pel que es veu remet també al colorant rogenc o carmí que se’n treia sovint del quermes i altres insectes. Diccionari Alcover-Moll dixit. Tanmateix, al marge de les curiositats lingüístiques, el cas és que la carretera continua amb el seu discórrer. I els badalls de vida s’aprecien gràcies a les poques senyalitzacions existents, topònims històrics i rius modestos que serpentegen entre una atmosfera posseïda per la despoblació i ara, també, per l’esperit hivernal. La divisió administrativa, el molló, enceta, de sobte, un nou paisatge i allà on hi havia coníferes i arbres caducifolis que xiulaven al compàs del vent, ara hi ha grans clarianes. I fins i tot, algun passejant que torna del seu caminar lent i pausat per la immensitat infinita. Ajudat amb la garrota, avança cap al seu poble satisfet d’haver complit amb un deure que ja és un dret inalienable per als veïns d'aquestes terres: viure en pau amb la natura. Perquè segons diuen, i aquesta és la gran veritat, esto es lo único que podemos ofrecer. Harmonia que batega. Més que suficient. I no cal gran cosa més, no. Certament.

dimarts, 12 de gener de 2021

"Chorlitos"


Es despengen de les canals en forma de coltell amenaçant, fiblons transparents que consoliden el seu poder amb l’arribada de les ombres i arrelen amb l’omnipotència de la nit gèlida i interminable, a recer d’unes temperatures extremes que els serveixen d’aliment. Són els denominats canellons, encara que també hi ha qui en diu caramells, canelobres, o fins i tot caneletes de gel, que particularment m’agrada molt i em connecta, a més a més, amb un llenguatge popular mediterrani que, pel que es veu, encara batega en algunes poblacions de l’Horta de València —gràcies Amparo, per la part que et toca—. En castellà, de manera general, en diuen carámbanos, no obstant això, en els pobles de l’Alcarria, que és on me’ls trobe cada vegada que passege, ja m’han fet saber que això és molt normatiu, que no en faça cas, i que si el que vull és conèixer la parla local m’he de fer ressò del terme genuí. Que quin és aquest terme? Doncs fa una miqueta de gràcia, fins i tot pot parèixer un pèl còmic, però és el que és: chorlito, si més no un dialectalisme molt viu que, evidentment, no canvia el seu significat, ni tampoc, és clar, la seua estampa terrorífica i imponent. Chorlito, doncs. O Chorlitos, més aviat, perquè el cas és que no hi apareixen de manera individual, tot al contrari, hi apareixen en forma de reguitzells simètrics o discontinus que s’escampen al llarg de tota una canal i que tenen una especial predilecció per les zones d’ombria, cosa que, contràriament al que hom puga pensar, no significa res quan les temperatures són bestials, que ho són, d’això no hi ha dubte: -10º, -15º, -20º i -22º... I així successivament. Aquest n’és el panorama, amics. Així que sí. Cal anar amb cura perquè fan feredat i tampoc és qüestió de cometre imprudències. A tot estirar, un els pot agafar una vegada caiguts en la neu flonja i abundant que s’acumula en els marges dels carrers. És l’única manera, de fet, de certificar que, en efecte, poden deixar sec a qualsevol que els contemple com si vinguera de la capital del regne: «ai mira, qué bonito, que invernal!». I nyas, al perol!

dilluns, 11 de gener de 2021

Eines


Un corre el perill de desllomar-se o de deixar-se l’esquena en l’intent, però cal córrer el risc, d’això no hi ha dubte. Perquè al marge de l’humor hiperbòlic, l’alternativa és molt pitjor: patir fred. I d’això res. Destral i pala, doncs. Un esforç físic necessari que pren forma en funció de les circumstàncies i que ajuda a superar els obstacles determinats per la natura i per les condicions climatològiques del moment. Neu i gel a tot arreu. Així doncs, si al País Valencià algunes eines brutals com ara el fes, la picola i el mall han quedat relegades, en la seua gran majoria, a museus etnològics com a conseqüència de la mecanització; en les contrades de l’altiplà peninsular, per contra, la pala i la destral són encara totalment imprescindibles i, a més a més, molt recomanables per a potenciar una mobilitat corporal que sí, és veritat, s’anestesia amb els bioritmes hivernals. En done fe. A palate, diuen els italians. És a dir, en gran quantitat, a doll, o a cabassades segons el llenguatge popular. I a palate vaig, literalment. Amb calma, això sí. Perquè així ho exigeix l'altitud -1500 metres-, i perquè tot demana una altra cadència, i un altre punt de vista, i un altre de tot. I el temps, frenètic a les ciutats, ací s’allarga d’una manera considerable. I la pressa, tan obligatòria, tan imprescindible, tan competitiva i tan de tot allà on el personal s’acumula i les empreses tiren fum de tanta activitat productiva, no serveix absolutament per a res en els enclavaments rurals. És un concepte inútil, si més no. I perillós. Qualsevol ocasió, en aquest sentit, és bona per a fer un recés, o també per a recordar frases antològiques de pel·lícules com El Bueno, el feo y el malo que ara em venen a la memòria: «Si administras el resuello, un tipo como tú puede llegar». El resuello!, això és, l’esbufec, o l’alè en català. Així que a xarrar amb qui passe per allà on es clava la pala, a alternar que diuen per ací, que no cal córrer. A pleret:
Menuda nevada!
Buena, buena —em contesten. Y ahora, el hielo!
    I així tot el matí, administrant l’energia. Agafant amb força també la destral, o la destraleta en el meu cas. Un hachuelo, que diuen per ací, la reina de les eines rurals, que posa en pràctica una habilitat a l’hora de partir troncs que, almenys jo, consolide dia a dia i colp rere colp. Nyas! I que passe el següent tronc i es sotmeta al veredicte de la meua dĕxtra, mot derivat en llatí de dextrāle. Mà dreta, precisament.

dissabte, 9 de gener de 2021

Nevada

Un cotxe el dia 7 de gener
Un cotxe el dia 7 de gener
I, finalment, la gent local parla en termes històrics encara que fins fa no res encara hi havia qui deia que «
aún tendría que nevar más». Més encara? Doncs sí, més encara. I pel que es veu, les temperatures són idònies perquè així siga, és a dir, perquè continuem colgats de neu i perquè continuem vivint uns moments que, en realitat, cal prendre’s com el que són: un autèntic privilegi. Tot blanc. Un temporal com ja feia temps que no es veia en unes contrades on aquest panorama forma part indissoluble del paisatge. O en formava, és clar. Perquè aquestes quantitats són inabastables, uns espessors inèdits d’un temps ençà. I que conste que no ho dic jo, això, que soc un nouvingut i un romàntic enyoradís, no. Ho diu una veïna que m’ha saludat amb un bon dia entranyable i amb un somriure d’orella a orella que no podia dissimular el que pensava: «desde pequeña que no veía esto». I jo allí, enmig d’una carretera blanca sense fi, llenya amunt, llenya avall, gustós de poder abastir una llar que no dona coll aquests dies. Manteta i sofà diuen, generalment. Doncs això. Manteta i sofà. I de tant en tant, passeig de reconeixement, amb un toll de neu que no s’acaba i que arriba fins als genolls de qualsevol caminant. El bar ens salvarà, per això. L’únic bar. Allà on la gent del poble entra en calor i comenta la jugada, i observa el cel, i guaita per la finestra i veu caure uns flocs que augmenten la magnitud de la nevada. Hi ha satisfacció, de fet. I aquesta és la gran diferència amb l’urbs, amb la ciutat que tot ho esborra, on tot és un caos, on tot és un problema, sense el caliu honest de la ruralitat més profunda, allà on el temps s’atura i les hores passen cadencioses, sense cap altra cosa a fer que importe més que contemplar la infinita estampa hivernal. De vegades, això sí, passa la màquina llevaneu i aclareix el camí, i dona sentit a l’expressió fer fòllega, que és l’equivalent català a la castellana abrir camino. I la neu, aleshores, forma un mur infranquejable que arrela amb força, més o menys com la pluja en els temporals de llevant mediterranis. La meravella, en qualsevol cas, s’obri pas a cada racó. I no hi ha paraules per descriure-ho. Teulades a caramull, finestres blanques, destral en mà que parteix els troncs. Un idil·li que durarà anys i que ja no s’esvairà de la memòria dels pocs afortunats que habiten aquestes terres beneïdes amb la tecla de la dignitat i del record. Senzillesa innata.

El mateix cotxe avui

dimecres, 6 de gener de 2021

La goteta

La goteta. La goteta és important. I no, no em referisc a la que li cau a tots els homes després de fer un bassalet, sinó a la goteta que cal deixar anar en les aixetes d’aquelles cases que es veuen sotmeses a temperatures nocturnes literalment siberianes. -15º, per exemple. Perquè sí, perquè en cas contrari un es pot trobar amb la fenomenal sorpresa que a l’endemà no tinga aigua corrent a casa. Així de senzill. I encara sort que el sol fa el seu paper essencial i descongela les canonades, encara sort, que si no, que si no... En fi. Coses que passen al bell mig d’una serralada celtibèrica on aquest tipus de contratemps són d’allò més comuns, més o menys intensos segons la cruesa de l’hivern, és a dir, uns anys sense a penes incidents, uns altres amb tot el contrari, amb incidents a dojo, com en els vells temps. Però és clar, pel que es veu enguany és un hivern com els dels vells temps. I no és que ho diga jo, això, que soc un simple valencianet amb tendència a exagerar, no, és que també ho diuen, per fi, alguns oriünds: «ya hacía tiempo que no nevaba tanto»; «esta noche ha hecho frío»... I ai!, quan algú del terreny diu això, quan ho diu, és que n’ha fet, de fred, un fred de collons, del bo i del valent, res d’humitat ni de frescoreta com dirien els meus paisans, no. Fred, a seques. I a tremolar siga dit. Així que ja vos podeu imaginar la faena que se li ha acumulat a l’agutzil de l’ajuntament tal dia com avui, amunt i avall, amunt i avall, sense donar coll. «Ya llevamos dos calentadores rebentaos», m’ha dit. I allí que estava jo, al seu costat, a l'espera de les seues atencions, escoltant els seus diagnòstics, consell rere consell, tot mentre l’amo del bar obria l’albelló del seu preat establiment i observava les canonades que li subministren l’aigua, també congelades, per descomptat. Tot congelat. Gràcies que el sol regnant i una estufa d’aire providencial han desfet l’embús del gel i han fet possible que se serviren els primers cafès del dia. «¡Qué maravilla!», ha dit aleshores un client. «¡Esto es una maravilla!», ha rematat rient i conversant amb tots. Però el millor és que no ho deia pel cafè, que va, sinó pel fred i la neu, que segons sembla és boníssima per al camp. En efecte, ho és. La collita serà bona! Año de nieves, año de bienes, diuen en castellà. Un refrany, de fet, que no fa més que reforçar les tesis dels qui jo anomene els irreductibles, això és els qui malgrat les inclemències hivernals sempre estan a punt per amollar frases com ara «esto ya no es lo que era, si tú supieras, antes, antes sí que hacía frío, sí que nevaba...». Però jo ja en tenia prou amb el cafè. I amb l’agutzil: «esta noche deja caer un hilillo, no te preocupes por el agua, que este año hay de sobra. El depósito está lleno». La goteta, si més no, cal deixar caure la goteta. El hilillo...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...