diumenge, 17 de febrer de 2019

CAVALLERS, Purificació Mascarell. Companyia Triloc.




M’ha agradat molt assistir a l’estrena de l’obra de teatre Cavallers, de Purificació Mascarell. No són moltes les vegades que tinc l’oportunitat de fruir amb un gènere sovint apartat dels circuits literaris que vagaregen al meu dedins. I és per això que, en un principi, he de dir que és necessari i, evidentment, molt gratificant, més encara si l’obra en qüestió gira al voltant de la pilota valenciana i el context és un teatre d’època situat a Castelló de la Ribera, rovellet de l’ou d’una comarca on el valencià és encara una llengua normal i els costums típics dels pobles mediterranis continuen, en certa mesura, intactes. Què no dir del ple absolut que presentava el teatre Ideal, datat en l’any 1914, i què no dir de la cua fantàstica formada per a entrar-hi, passarel·la de les bones gents del poble, tots mudats i entusiasmats, tots saludant a tort i a dret, tots expectants per veure una obra en què tot pren un sabor de proximitat i, certament, popular. Alcalde, regidores, televisió, gent anònima, amistats, gent de la pilota,... Tot ben disposat, en definitiva, per veure les habilitats dramàtiques d’uns actors joves i amateurs que interpreten amb entusiasme i amb un magnífic valencià els personatges d'una obra editada conjuntament per la Càtedra de Pilota Valenciana i la Conselleria de Cultura d’aquest raconet del país. Què més es pot demanar?


Doncs, per exemple, es pot demanar que es continue fomentant aquest tipus d’actes culturals. I per exemple, es pot demanar també que l’obra rode tant com siga possible pels escenaris dels nostres pobles. Perquè si bé no deixa de ser una peça costumista i hereva dels quadres valencians iniciats a principis de segle XX per Eduard Escalante, és clar que és una obra que fa les delícies del públic més casolà i més nostre. D’ací, la clau de l’èxit, utilitzada recurrentment, sí, però encara eficient avui malgrat les propostes modernes i el teatre, diguem-ne, transgressor. Cavallers, per això, no enganya. Hom espera una cosa i això és el que obté. Potser, si un llig abans el llibre, pot apreciar que la representació s’allunya un poc de l’esperit tràgic del guió original, però és aquesta una concessió al meu parèixer encertada, no debades cal connectar amb el públic potencial, cosa que no és fàcil, clar que no. Entre altres, es necessita polir la llengua, representativa i alhora anacrònica, si més no a l’altura d’un joc com el de la pilota que ha conservat joies i recialles lingüístiques com ara ‘abocar el pot’, ‘coixinet’, ‘plantada com un ciri’, ‘la pilota li diu a qui va guanyant’,... Això per no parlar de tot un conjunt de vocabulari local en gran part perdut pel canó del temps: ‘escardussó’, ‘mussol’, ‘capçana’,...

Coberta del llibre

M’ha agradat, per tot, retrobar-me amb el teatre, amb aquest tipus de teatre, per a ser més exacte. Encara més amb l’argument de la pilota com a motiu central. Una obra de la companyia Triloc que se centra en les avinenteses que la vida planteja a dos personatges que són amics i que freqüenten el trinquet del seu poble, concretament el bar que dóna accés al que consideren la seua llar social, allí on deixen caure els deus desitjos i els seus temors, allà on l’amor se solapa amb la mort, allà on la rutina es dilueix entre cambreres resignades, copes de conyac i pilotes de vaqueta, allà on passa el temps de manera inexorable. Una obra on els cavallers són retractats com a tals malgrat la precarietat de la vida rural i els menesters que circulen per la quotidinitat. Tot un plaer.  

diumenge, 9 de desembre de 2018

FUNGUS, Albert Sánchez Piñol


M’agraden molt les novel·les d’Albert Sánchez Piñol, definitivament. Hi veig reflectides la creativitat, la fluïdesa descriptiva, els girs lingüístics, l’humor... I també l’antropologia per la qual un dia vaig crear aquest espai i em vaig dedicar a escriure, bàsicament, el que em feia, i em fa, romandre arrelat a la terra que em va veure nàixer: el País Valencià, per extensió, els Països Catalans. L’última obra d’aquest escriptor nascut a Barcelona té un títol i una imatge de coberta realment suggestius. Es diu FUNGUS i, en efecte, gira al voltant d’uns bolets que cobren vida i que són comandats per un borratxo pertorbat amb ínfules d’anarquista que no encerta cap ni una de les premisses que configuren el que ell anomena l’Ideal, quasi res porta el diari. L’ideal, altrament dit el cacau mental, sobretot tenint en compte la deriva delirant i autodestructiva d’un personatge grotesc amb un nom ben particular: Ric-ric. El resultat, clar, és espectacular, fidel a l’estil fantàstic que impregna la literatura d’un autor que en aquesta ocasió no es trasllada a una illa deserta on apareixen criatures amfíbies, cas de La pell freda, ni tampoc a una colònia africana on hi ha éssers subterranis, com passa a Pandora al Congo; sinó al bell mig dels Pirineus, on hi ha uns bolets gegants i no tan gegants que remeten a les llegendes populars, tot plegat a la màgia i al gregarisme dels menairons, també anomenats donyets. La història es contextualitza en una època on l’occità encara és la llengua vehicular de les contrades més recòndites dels Pirineus, on el català és la llengua dels negocis i on el castellà tan sols apareix com l’idioma de l’imperi i el despotisme. Potser algú podria pensar que aquesta, i algunes altres parts del llibre, al·ludeixen a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya. Doncs sí, clar que sí. Però això és el que n’hi ha. La resta són romanços. I de romanços tothom va ben servit, res que no puga ser superat per una literatura sarcàstica, punyent i incisiva que deixa passatges antològics com aquest que fa referència a la bandera, això és, el símbol que en un moment donat representa l’exèrcit dels fungus: Perquè s’entengués, els va explicar que el símbol, ( ), era el cony de la Mailís, la seva estimada. Com que la Mailís era rossa, deduïa que també devia tenir el pèl púbic ros, així que semblava lògic pintar la resta de la bandera de color groc. Va fer una altre trago de licor i llavors va estendre la nova ensenya, mostrant-la a l’audiència de monstres, i va dir: “Us agrada?”. A llegir, per tant. De segur que el viatge pels viaranys pirinencs us resultarà apassionant. I el millor és que tot pareix indicar que continuarà.  Del final, clar, no en pense dir ni pruna... 

diumenge, 14 d’octubre de 2018

L’ILLA MISTERIOSA, Jules Verne


I de sobte, després de vora quaranta anys, va i s’encaixa entre les teues mans. Un llibre. Sí. Però no un llibre qualsevol, no, sinó un llibre de veritat, d’aquells que avancen entre sospirs d’admiració mentre et preguntes com és possible no haver-lo llegit abans. L’illa misteriosa, de Jules Verne. Potser era ara el moment, potser. Tot arriba algun dia, vés a saber per què. Però el que importa és que arriba. I que després d’assaborir-lo, metafòricament i literalment, un trau la conclusió que el viatge ha resultat meravellós i que no hi ha millor sensació en la vida que la que et regala la literatura en estat pur, la clàssica, la que no s’oblida. I tot això malgrat que, en un principi, la cosa no acaba d’arrancar, les teranyines del pensament estan arrelades a unes costures neuronals avesades a les lectures superficials, a novel·les d’anar per casa, bones, sí, fabuloses, també, però sense la profunditat que desprenen les obres mestres. 600 pàgines de lletra minúscula i constant. No deurien ser res per al bon lector, ho sé, però què voleu què us diga, me’n sent satisfet.
Les obres mestres costen de llegir, certament. Són quelcom així com els bous braus. I cal dominar-les, sense pressa però sense treva, amb respecte. Així fins que van progressant entre un torrent d’avidesa i talent traduït del francès al català d’una manera sublim. Emoció, emoció s’erigeix com la paraula exacta, la que defineix el final del camí, quan un sent la temptació de començar-lo de nou, i quan un es cura de tots els mals extraliteraris que ofeguen la creativitat pregona que bull a mode de volcà latent però adormit. Densitat, aventures, misteri, tenacitat... I com a protagonistes, cinc nàufrags, cinc colons, que avancen, raonen i treballen sense por a res, dia a dia, entremig d’una illa salvatge que els proporciona tot el que necessiten per a sobreviure i crear una civilització a la mesura del seu discórrer i la seua insòlita quotidianitat en un paratge, aparentment, desert i exclòs de les rutes de navegació. No cal dir res més. Ingredients de sobra que es combinen amb episodis extraordinaris en què la ciència, el llenguatge mariner i la descripció exhaustiva de vida i flora inexplorades fan les delícies alhora que posen a prova la concentració del lector de torn, que en aquest cas he estat jo mateix, per si no hi havia dit. 
El llibre acaba no sense suscitar de bell nou una pregunta que m’ha sobrevolat al llarg de tota la narració. Un pregunta que, sortosament, comprove que no sóc l’únic a fer-me. És aleshores que cerque i recerque, amunt i avall, de cap a cap del núvol internauta: imatges, cobertes, resums, crítiques, personatges. Tot. I la trobe, clar que la trobe. I em prenc la llicència d’agafar-la prestada d’un blog extingit per a més desgràcia dels seus seguidors. Un blog que es diu ‘Saps què vull dir-te’: “¿com és possible que cinc hòmens ben bragats, en edat de meréixer, que suposem tenen les seues necessitats, passen quatre anys en una illa deserta (damunt vulguen quedar-s’hi), més contents que un gínjol, com pot ser que no troben a faltar en cap moment una dona? Pràcticament en cap moment de la novel·la es fa menció de la seua soledat sexual, per dir-ho d’alguna manera. Per l’amor de Déu! Què pensaven, reproduir-se per espores? Què tenia en el cap, aquest Jules Verne? Ací ni paritat ni hòsties...”
Genial. Tot i que Jules Verne, pel que es veu, sí que tenia moltes coses en el cap. És evident. Sense anar més lluny, va escriure L’illa misteriosa quan tenia 46 anys. Que sí, que és una edat ja prudent, però és que al mateix temps en va escriure moltes altres de densitat pareguda o superior. I això ja és dir molt. Si més no, demostra per què els genis són això, precisament, genis. Per a més glòria de nosaltres, els lectors.

dijous, 13 de setembre de 2018

Depressió postvacacional

Aquest escrit arriba tard, de manera intencionada a més a més, qui sap si per alleujar el reingrés a l’activitat laboral o per allò de combatre el que molts han convergit a denominar depressió postvacacional. Qui sap. Però la bona qüestió és que jo hi vaig estar, hi vam estar. I el vam veure, sí, el vam veure, aquell verd majestuós de diferents tonalitats que de vegades romania cobert per una espessa capa d’humitat i d’altres bategava colgat sota el poder de la roca calcària d’un massís omnipotent que es diu Pics d’Europa. Un verd inabastable per a les gents mediterrànies, certament. A tocar, però llunyà. A penes en fa un mes de tot allò, una eternitat quan la rutina es presenta de bell nou i s’endinsa pels camins del mes de setembre, quan ja no hi ha despertars entre boirines i pomers, ni passejades interminables entre el bel de les ovelles i el mugit de les vaques, quan un recorda les nits a la recerca de cuques de llum, i els banys en rierols d’aigua gelada, i el so inconfusible de la pluja que xoca contra les teulades i les pedres mudes d’aquests graners asturians anomenats horrius. Humitat penetrant, vegetació pregona, esclat de vida... Les muntanyes s’alcen com a gegants imponents. Vigilen, de fet, el trànsit incessant de turistes a la recerca de rutes senderistes, rius i zones d’escalada vertical. I ho suporten tot, la veritat. Canoes, barranquisme, hostaleria. El que calga! Perquè aquest n’és el cost de tot plegat, semblant en certa mesura als despropòsits que amenacen la costa mediterrània des de temps immemorials. Perquè no hi ha terme mig quan el turisme entra en escena. Això és evident. I els indicadors són clars. Pobles convertits en aparadors comercials, muntanyes transformades en centres recreatius, funiculars, autobusos amunt, autobusos avall. Però jo hi vaig estar, hi vam estar. I malgrat tot, el verd sempre resulta molt atraient. I la sidra, i les fabes, i també algunes altres coses que el progrés encara no ha esborrat del tot: la desprotegida i afeblida llengua bable, per exemple, o la ramaderia responsable i ecològica, o la bondat dels pobles poc visitats. I la pau i la calma que ofereixen certs indrets on el silenci i el pas del temps són els amos indiscutibles del paisatge. Però clar, tot això s'ha acabat. L'estiu és finit. I la rutina ens encalça a mode de rellotges programats...