Amè, divertit, entretingut i apropiat per a les èpoques en què el personal duu massa coses en el cap i no es pot parar a llegir grans obres literàries: Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza. Recomanable per aquells que encara no l’han llegit i tinguen ganes de retrocedir a aquells anys de la Barcelona preolímpica en què tot tenia un regust tan nou i alhora tan còmic. Un riure assegurat, una sàtira contínua. I ja van trenta-sis edicions. 
Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsa
dores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi... 
No tinc per rutina opinar sobre els assumptes que s'escapen de la filosofia d'aquest costumari, però l’escrit d’avui el començaré de la següent manera: ni tv3, ni el 33, ni res de res!. Com que les signatures perquè veiem la catalana, mai seran ateses pels demòcrates governants que tenim, la solució és ben senzilla, llegir un llibre, o dos, o tots els que puguem. I per descomptat, mai, mai, sota cap precepte, posar el canal 9; tampoc per veure la pel·li de l’oest, l’Alqueria Blanca, o el partit de futbol, que ací ens coneixem tots, pirates, més que pirates. Si per alguna d’aquelles us pica la curiositat o sucumbiu a la temptació, només heu de seguir les següents recomanacions: si voleu veure una de vaquers, no podreu; haureu de conformar-vos amb la ràdio i sintonitzar certes emissores. De seguida, escoltareu els trets mortals que s’estan pegant els militants del PP, una escena realment apassionant. Si, en canvi, el que voleu és veure l’Alqueria, només heu de seguir els enllaços que us he posat més avall, això sí que és costumisme!!. I si no teniu remei i voleu perdre el temps veient el València, doncs ja comprenc que la pèrdua d’Andrés Montes ha estat un drama per a tots, però mira: com que els responsables de Canal 9 no volen que veiem la tele en català, doncs ale, posem la Sexta en castellà i que els peten. És el risc que hem de córrer. Almenys així els farem perdre audiència. A més a més, hi ha una altra opció. Diga el que diga Canal 9, al País Valencià existeix vida esportiva més enllà del club de Mestalla. Tenim, sense anar més lluny, la pilota, esport oficial d’aquest costumari i que com no podria ser d’altra manera, també és boicotejat per la nostra benvolguda televisió pública. Ara, en comptes de Punt 2, veiem el canal 24 hores, això per si no ens delectàvem prou amb la cara de poni amb pallola de Camps. Ara doble. Però no us preocupeu: sempre podeu acostar-vos a qualsevol dels nostres trinquets vius i veure una partida en directe. Així que ja sabeu, companys. Actuar toca. M'acomiade de vosaltres tot i esperant que també aporteu, en forma de comentari, les vostres recomanacions i consells per a combatre la censura. Llarga vida al boicot. Canal 9 al pou!
La qüestió és que no fa molt vaig veure Estudio Estadio. I com que açò del futbol també és un costum llargament arrelat i consolidat a les ments d’aquest país, doncs no he pogut resistir-me de comentar les actuacions espectaculars d’un dels porters més en forma de l’actual panorama futbolístic, Kameni, guardià infranquejable de la porteria del club esportiu Espanyol de Barcelona i indiscutible pel que fa a la titularitat. Procedent de la inesgotable i creixent pedrera africana, Kameni entronca amb la tradició dels porters camerunesos capaços del millor i del pitjor, dels qui combina aturades impossibles amb cantades igualment impossibles: un porter exuberant i poc ortodox que recorda moltíssim a un altre dels mites que han passat pel marc d'un club històric, malgrat el nom, com és l’Espanyol, el gran Thomas N’Kono. Coincidència o aposta decidida per l’estil africà? No ho sé. En qualsevol cas, un encert. I això que un servidor és del Barça. Què no dir dels xiclets que mastega Víctor Valdés... 
Sens dubte, aquesta és una de les obres que tot adolescent ha de llegir o rellegir, no només per completar una necessària formació literària sinó també per comprovar que la llengua catalana no té res a envejar a la resta de literatures europees. El mecanoscrit, de fet, és un clàssic amb capacitat de deixar qualsevol ajagut a la cadira, al llit o al sofà; i sobretot, té el poder incontestable de les lectures que mai no caduquen: quan s’acaba, un sent la imperiosa necessitat de començar de bell nou... Un costum, aquest, realment en perill d'extinció.
Passejava jo pel meu poble aquest cap de setmana quan de sobte vaig trobar-me amb la típica paradeta que ven fruita, bàsicament taronges, a la porta de casa. Eren taronges nuleres, les més sol·licitades de la temporada. Però realment no és això el que vaig pensar quan vaig veure a la dona que hi servia posant una malla per a un client. Certament, aquesta és una estampa que, com tot allò que guarda relació amb l’agricultura, té els dies comptats. Comptats no perquè no es venga el producte, que no és el cas, o sí; sinó perquè cada vegada són menys els qui es dediquen a vendre d’aquesta manera. O si no que els ho pregunten als qui ho feien en ple cor de la carretera de Barcelona... L’autopista i la nova autovia de Borriol han fet molt de mal en aquest sentit. Amb el temps, per tant, no sé jo si aquest tipus de venda espontani desapareixerà o si, tot al contrari, es mantindrà oferint un altre producte esfèric que duu traça de convertir-se en objecte de culte, les pilotes de golf. Efectivament, els PAI’S del passat que donaren origen a l’esplendor de la taronja per aquestes latituds eren igual d’insostenibles que els actuals, però tot plegat també eren més sans i sobretot més saborosos. A molts, en conseqüència, sempre ens quedarà el suau i inconfusible perfum de tarongina. Al cap i a la fi, tot és qüestió de calibrar els desperfectes i el regust que provoquen cadascun dels plans per reflotar l’economia, perquè el desastre sobre el territori i sobre els ciutadans, si més no, sempre acaba sent el mateix: li toca pagar a qui més necessita cobrar! 
L’activitat pilotaire des de l’àmbit valencià pareix bullir d’excitació i alternatives en La revolució va de bo!, un llibre d’opinions contraposades que, de segur, no deixarà indiferent els seus lectors. Sens dubte, l’espill de la pilota basca i la manca d’amor propi dels valencians es denota en unes pàgines on participen des del rector de la Universitat de València fins el trinqueter del mític Pelayo, tot passant per pilotaris, marxadors i personalitats distingides en potenciar aquest símbol identitari i unitari dels valencians: la pilota. L’objectiu, posar de manifest, per damunt de tot, el camí emprés per un esport emblema del país des de temps immemorials: la professionalització del joc i l’intent de convertir-se en un referent televisiu, aspectes tots dos encara en camí de la consolidació definitiva, sobretot el segon. La televisió pública valenciana, exemple de tot allò que no s’ha de fer quan s’està al servei dels ciutadans, juga a l’ambigüitat clàssica que tradicionalment ha confós els habitants d’aquestes terres. Per una banda, realitza una inversió milionària per fer de la pilota un esport televisiu, cas del trinquet de la població d’El Genovés. I per una altra, li dóna més importància al volei platja o a l’hípica en els seus informatius, per no parlar de la vela i la fórmula 1, esports de masses per aquestes latituds des que Camps i Rita així ho van acordar. La pregunta és: per a quan una cobertura informativa com cal? per a quan una aposta decidida per protegir un dels pocs reductes populars que queden i que encara es resisteixen a caure en la mediocritat dels nostres representants? per a quan la defensa d’allò que ens identifica?... En efecte, no són poques les veus del llibre que combreguen en aquesta opinió: si la pilota es jugara a Catalunya, seria esport olímpic!. Tanmateix ací, per a bé o per a mal, la pilota encara depén de les travesses o de les propines als pilotaris; o romànticament parlant, de les gents que cada dia col·laboren anònimament i solitària perquè el micromón dels nostres trinquets continue viu i ple d’activitat; definitori si més no d’un poble orgullós i capaç de perpetuar les seues arrels.
En uns temps en què el més fàcil i pràctic seria parlar dels magnífics i incorruptibles polítics que tenim els valencians, ací qui escriu ha decidit tirar pel dret i reflexionar sobre una de les evasions vacacionals més clàssiques dels qui vivim pegats a la Mediterrània, los Montes Universales, un espai cobert de massa forestal que es mou a cavall de les províncies de Terol i Guadalajara, entre les fredes viles d'Albarracín i Molina de Aragón. Contrada pobre i deprimida des de temps immemorials, passa ara per ser tot un reducte de pau on la natura se’ns presenta encara pura i tardorenca: la fragància de les plantes, la música dels pins, l’harmonia del vent, les nits estrellades, els cérvols i els senglars, la molsa humida, les fulles caduques dels xops, el compassar de l’aigua del riu... Benvinguts siguen els capvespres on l’única preocupació siga pensar en l’entrepà de xoriç que ens fotrem a la nit o en la quantitat d’esclata-sangs o amanites que trobarem al dematí.
No és perquè els falte raó, però és una realitat que em solen molestar bastant les sentències apocalíptiques o d’altra banda excessivament optimistes que el proïsme pronuncia sobre el futur de la llengua catalana al País Valencià. De fet, no m’agrada gens veure’m enmig de les beneiteries que giren al voltant d’un tema que sovint, per completar la roda, també va acompanyat d’una doctrina patriòtica cada vegada més incomprensible i, sobretot, pamfletària i majoritàriament gratuïta. Amb manifestacions d’estelades i discursos absoluts i únics mai no captivarem els nostres estimats mestres hispànics; com tampoc ells ho faran amb els seus compares britànics, experts a tot açò en l'art d'aixafar cultures. I el cas és que mentre nosaltres, els valencians, continuem de col·lectiu en col·lectiu intentant arreglar el país o pensem intencionadament o desintencionada que ja està tot fet quan ací no hi ha feta ni una caguerada en pinyons, seguirem sense percebre que les noves generacions ja s'han incorporat a la deriva global de comtemplar les coses amb banalitat, lligades sense remei a la manca d’aspiracions envers qualsevol cosa, com per exemple, el tema d’avui i de tantes altres ocasions, l’idioma vist des de la perspectiva del sud. Els joves d'avui, especialment els que habiten les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre (deixem estar, per favor, el cas d’Alacant), cometen errades lingüístiques gravíssimes i d’un calibre impensable a penes fa uns anys: sin en comptes de sense o sinse; aunque en substitució d’encara que; pollo i no pollastre; o s’ho faig en volta de li ho faig; aprovechar per aprofitar, lo per ho... Horrible. La substitució lingüística, evidentment, no és apocalíptica ni immediata, això quede clar; però és lenta i gradual, a penes perceptible per a qui no es dedica a aquests menesters, efectiva; com la resta de processos que afecten cadascuna de les qüestions que tracte en aquest costumari. Qui no se n’ha adonat, de fet, de la confusió sistemàtica i cada dia més consolidada de les vocals obertes i les tancades. Demaneu-li, per exemple, a un xiquet de les comarques referides que pronuncie la paraula gol, demaneu-li-ho, demaneu-li-ho. O que diga porta, o cel, o verd, o taronja, o... I això sense comptar l’exemple que donem als qui parlen castellà. Han de distingir sons quan nosaltres els deixem perdre sense donar explicacions!. Algun dia, en definitiva, m'endinsaré encara més en el meninfotisme valencià, l’únic costum perpetu d’aquest país que, per desgràcia, mai no passarà de moda.
També és un costum molt arrelat entre els habitants d'aquestes terres valencianes anar a contemplar els desperfectes que cada any pel mes de setembre causa la gota freda. Ho dic perquè ja ve sent un clàssic des que visc a la Ribera admirar el riu Xúquer al seu pas pel pont de ferro. Per a bé o per a mal, la virulència amb què baixa el seu cabdal recorda que qualsevol dia es pot fer realitat la dita amenaçadora que caracteritza els veïns d'aquesta localitat: Algun dia diran, ací estava Alzira.
He escrit ja algunes vegades sobre el privilegi de gaudir d’una platja, la de Sagunt, encara sense explotar del tot, però d’alguna manera o altra, estava equivocat. Pel que es veu, la melancolia és una cosa i la realitat una altra. Aquest darrer cap de setmana, bé siga per casualitat, bé siga per la cara de panoli que pose quan veig alguna cosa digna d'emmarcar, he conegut un llançador de rall. I ves per on que m’ha explicat la pèrdua irreparable d’un costum antany molt arrelat per les poblacions costaneres de Canet, Almardà i les Valls. En efecte, rallar és il·legal. Ni es donen noves llicències, ni tampoc se'n reclamen, i a sobre, diuen alguns sabuts, és un art que delma la pesca. Jo crec que molesta més que altra cosa, però bé. Totes aquestes coses només em confirmen la poca voluntat de perpetuar una cultura que és capaç de conéixer pam a pam la franja litoral que va des d’Almenara, a la Plana Baixa, fins al Grau Vell, al mateix Sagunt; que és coneixedora de tots i cadascun dels moviments del peix des de juny fins a l’octubre, dels corballs, dels roncadors, de les palometes, dels llobarrets, de les mabretes; que lluita solitària per demostrar que la vertadera causa de la decadència a la Mediterrània no és la seua pràctica ancestral, sinó tot al contrari, els apartaments de trenta altures que depreden la seua costa, i els col·lectors submarins; i el turisme massiu, i les escolleres que alteren els corrents, i els ports esportius, i les ofertes happy hour, i les compreses cagades i els preservatius usats, i…
A dir veritat, no sé si Sagunt es mereix que la partida de pilota valenciana més important de quantes se celebren al País Valencià, la final individual d’escala i corda, torne al seu trinquet. Com a poble, mai s’ha distingit per potenciar una iniciativa que ni gosa de suport popular, per desgràcia; ni tampoc de personal eficient o interessat que gestione l’esdeveniment. Incomprensible. Però tan cert com que cada any passa el mateix: ni promoció, ni cartells, ni res de res. Ben mirat, la pilota a Sagunt és tan inexistent que no sé jo si algú, a banda dels quatre il•luminats de sempre i dels aficionats de les Valls i la Baronia, és conscient que el dia 18 d’octubre, la capital del Camp de Morvedre viurà el privilegi de contemplar el seu trinquet ple de gom a gom, usat per a alguna cosa més funcional que deixar-lo abandonat la resta de l’any. Tot molt típic, si més no fidel a la idiosincràsia apàtica d’un poble que es caracteritza bàsicament per oblidar el gran patrimoni que té, i si no que li ho diguen al castell o al teatre romà. Però bé. Tampoc és qüestió d'escalfar-se. Al cap i a la fi, passarà el de sempre. La representació municipal es reduirà a l’alcalde, que figurarà bé siga per tot allò dels flaixos, bé siga perquè no té més remei. I potser també algun regidor nacionalista, per allò de la cultureta. Però en qualsevol cas, faves comptades, com sol ser habitual en aquesta classe de compromisos amb el país i els seus costums més ancestrals.
Un costum molt arrelat per aquestes terres hispàniques que tant volem els ciutadans és escoltar el carrusel esportiu els diumenges de vesprada. La veu llandosa i exageradament espanyolista de Manolo Lama o del murcià valencianista Perico Morata és acompanyada d’altres il·lustres madridistes com ara Poli Rincón o l’irreverent Tomàs Guasch, amb l'excepció feta de Santi Oliveros, clar. Però si allarguem l’oïda un poc més enllà de tal exhibició d’imperialisme ranci i de mal gust (una vegada vaig sentir en boca d’aquests indòmits i masclistes personatges que Dios es español!), podem comprovar que hi ha vida després de la cadena Ser i que, efectivament, no cal anar-se’n massa lluny per escoltar-ho. Només cal que els valencians desplacem la freqüència modulada fins al 103.7 i parem l’orella als comentaris de Joaquim Maria Puyal, tot un professional que fa bones les paraules, crítiques això sí, que Nick Hornby escriu al seu llibre Febra a les graderies: “...Per la ràdio cada xut a porta del contrari sembla dirigir-se a l'escaire; cada baló a l'àrea del teu equip fa por; cada lliure directe del contrari és sempre a prop de l'àrea...”. Doncs això, tot i que és dilluns, aquesta nit Barça-Sporting. Comença la temporada.
.jpg)
.JPG)
