Londres, la ciutat wild

Londres és una ciutat bruta, per això m’ha cridat tant l’atenció trobar-me-la ara un poc més neta que l’última vegada que hi vaig estar. Un poc més neta, i atenció!, també un poc més saludable. Perquè això també és de veres, vull dir, pel que fa a les olors i l’aspecte de terbolesa, la cosa continua més o menys igual, igual de malament, però la gent, així dit en general, va més amb bicicleta, i en conseqüència, doncs això, on va la corda va el poal: hi ha menys pol·lució. Efectivitat? Rapidesa? Bé, aquest és un altre tema: a Londres, tot va més ràpid. I les voreres presenten bonys. Per què? Per les petjades, evidentment! Però com que ara el transport de moda és la bici, la rapidesa s’ha traslladat al carrer estricte, amb el risc afegit que això comporta per al pobre vianant distret i desinformat. Situació típica: Look left, però res, la tendència cap a la dreta és irresistible, com en la política. 

No m’estranya, en aquest sentit, que els anglesos se n’hagen eixit d’Europa. Si més no, són els amos. I com a tal, mostren el camí als qui desitgen ser-ho arreu del món. A fer la mà, cavall i picador. Així que trumpistes del món, uniu-vos. Uniu-vos per bé que ells tinguen més diners i vosaltres, colla d'aduladors, mai no deixeu de ser uns pobres desgraciats als qui, a més, us costa parlar una llengua esdevinguda franca en una Europa de la qual ells, els trumpistes anglesos, dic, reneguen obertament i oficialment. Així que tot en ordre pel que fa al panorama sociolingüístic mundial: el respecte pels idiomes vernacles és una fal·làcia. Anglés i punt. Tant si a un li agrada com si no. Tant si un va per la dreta com si va per l’esquerra. Què més se’ls en fot, això, als qui ostenten la vara de la petulància, al cap i a la fi! Al cas, a Londres, i segurament a tot el Regne Unit, les coses funcionen de manera inversa. Els volants del cotxe, a la dreta. Les escales mecàniques del metro, please stand on the right; les safates per escanejar els productes de la compra dels supermercats, oh!, què no dir-ne, a l’esquerra, i no a la dreta. De manera que només per pagar una miserable taronja o una merda de plat precuinat, també s'hi pot generar una considerable dosi de mala llet. Que no? Aneu a Londres, aneu. Comproveu-ho en persona. I ja de pas delecteu-vos amb la seua carn de franquícia, o amb la flaire dels seus eglefins tradicionals, o amb els milers i milers de turistes fent com que tot és meravellós i cent per cent diplomate quan, en realitat, no és ni una cosa ni una altra. Que va! Tot un flash. Tot un Instagram, tot un Tiktok, tot un like i un altre like. Postures compromeses als peus de l’abadia de Westminster. Estufera per arroves. I al remat, una única conclusió, una només: potser el Londres més pur és el que es respira encara als estadis de futbol que no he visitat, o el que es desprén de l'humor negre dels anònims, o el que es veu als cartells d'unes tavernes típiques amb tot el seu mostrari de tiradors irresistibles fins i tot per als abstemis declarats. 

Cartells de tavernes típiques angleses

Perquè conviden a beure, ja ho crec. A beure molt. Cervesa, bàsicament, però també sidra i tota mena de beuratges animosos. Esclafit i campaneta. I a les onze tots a casa. No siga cosa que a l’endemà un es perda la magnífica col·lecció de peces espoliades del Museu Britànic o les meravelloses, perquè ho són, pinacoteques gratuïtes de la National Gallery o la Tate Britain. Això sense parlar de les raboses que vagaregen pel carrer a punta de dia. Sí, raboses. No m’ho invente. Raboses. Però no em pregunteu per què. Crec que això s’explica en un documental de Netflix. Wild London és el seu nom. Però wild estic jo. O dec estar-ho, sens dubte, per a escriure aquestes coses sobre una de les metròpolis mundials per excel·lència. Així que vacances wild, em pense, després de tot. Wild, wild, wild...

Quadres que paguen la pena

Where is the fox?

Roma i els pins, i tot.

Els pins de Roma són molt bonics. I sempre que visite la ciutat de la qual no voldria anar-me’n mai, se m’apareixen com el primer dels símbols que retindré fins al pròxim encontre. Pins pinyoners. Podats meticulosament per formar una copa perfecta i emblemàtica, tot i que afectada d’un temps ençà per una plaga d’aquestes globals: la cotxinilla tortuga, que és quelcom així com el morrut roig de les palmeres mediterrànies. Vull dir: allí cotxinilla, ací morrut; sense que tinguen res a vore ambdós paràsits més enllà d’aniquilar el que el turisme no és capaç d’aniquilar per complet. Perquè ací és on entre jo, i tots els meus. Els turistes! Amunt i avall d’una ciutat inacabable que, a última hora i amb el temps afegit, ens regala un parell de dies més després del gran diluvi europeu i després de la cancel·lació d’un vol que no, pel que es veu, no volia ni podia enlairar-se cel enllà. Així que jornades clares i redones després de la tempesta. I passejades infinites entre sampietrinis infernals però gustosos. I ara un cafè, i després un altre, i en acabant un gelat, o un spritz, o una copeta de vino biancho o rosso. Tot bo. I tan infinit com les escales de la Piazza di Spagna. I així successivament...

Quin gran plaer albirar el Circo Massimo recolzat sobre el tronc d’un pi robust i resistent, d’aquests de corfa vermella, dels que foren plantats per un dèspota anomenat Mussolini que alguna cosa bona havia de fer: plantar pins, per exemple, molts pins, tants que ara alguns els anomenen pino romano en compte de pi pinyoner, que és el que són en realitat. Però bé. S’estén aquesta espècie de pi per la via imperial que condueix al Colisseu, i al Fòrum Romà i el Turó Palatí, i allà on un estaca la mà en un boca enorme, i també allí on es veu la cúpula del Vaticà des del forat d’un pany. I, entre una estampa i una altra, cadascuna igual o més especial que l’anterior, un no pot més que apreciar la magnanimitat de tot plegat i anhelar que les mil postals que s’obrin al seu davant no s’acaben mai malgrat les inclemències del temps i de la fe. He dit! Del temps i de la fe. O a l’inrevés. Perquè fou la fe, en primer lloc, el que va impedir que entràrem a la Capella Sixtina. No la nostra, evidentment, sinó la del Papa, que hi era dins. Acceso vietato. I fou la pluja, en segon lloc, el que va convertir l’obligada visita a la Fontana di Trevi en una odissea inoblidable que va acabar com havia d’acabar: banyats de cap a peus. Desig concedit, en qualsevol cas. I per acabar-ho d’adobar, un bon sopar. I un bon dinar. Xicoira, carxofes, satimbocca. I pasta per a avorrir... Així que sempre ens quedarà la gastronomia de la città eterna. O les meravelloses vistes des de Castell de Sant’Angelo. O les nits perfumades de llums tènues i ponts enfosquits, amb el riu Tíber serpentenjant enfurit entre totes les obres d’art disperses per les places i els carrerons. Un privilegi absolut, perquè no hem descobert res, la bellesa és ben sabuda i per això no continuaré. Simplement, hi tornaré quan puga ser —hi tornarem!—, i serà aleshores quan reveurem de bell nou el Panteó i la Piazza Navona. I serà aleshores quan reformularem, una vegada més, aquesta pregunta digna de la síndrome de Sthendal: com és possible tanta bellesa? Només cal romandre uns minuts davant del Moisés i la Pietat de Miquel Àngel...

Tanmateix, o això diuen, tot s’acaba. Sí. Per bé que el bon sabor perdure gràcies a la literatura o gràcies a títols cinematogràfics que recorren fil per randa el viatge per excel·lència que alguns privilegiats com jo es poden permetre: Vacances a Roma. I la preciositat de divagar per la capital italiana amb la meua particular Audrey Hepburn. O la gràcia de veure els fills contemplar allò que penetra al seu dedins com un record inesborrable. 

 

Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

UNICO GRANDE AMORE, o aquell país que encara hi és... TONI PADILLA (Ed. Panenka)

Ben mirat, tenia raó. I tant que la tenia. El meu amic David, que durant cinc anys em va recomanar la lectura d’aquest llibre titulat Unico grande amore i jo el vaig ignorar tot esperant que arribara el moment ideal, que ha sigut ara, és clar, ara que em trobe immers en una nova criatura literària en què també es parla d’esport però no com a tema principal sinó com a excusa. L’excusa per a parlar de la veritat. O del que sovint no es pot declarar tan obertament si no és des d’un punt de vista, diguem-ne, innocent. O camuflat, si més no. Camuflat! Però bé. Ja en parlaré més endavant...

El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit, la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 

Aquell viatge amb tren...

O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.  I amb un pòdcast afegit del meu amic Ignasi. 

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Banalitat i resistència

Sempre que vinc al nord, o més en concret al País Basc, em sent molt ben tractat. Això és una gran veritat, i cal remarcar-la, perquè està molt per damunt de qualsevol altra consideració. Amabilitat, honestedat, noblesa, autenticitat i tot d’un plegat. Però com en tots aquells indrets tocats per la vareta de la identitat i l’essència de la terra, també és cert que cal estar a l’aguait dels matisos que poden malmetre-ho tot en qüestió d’un obrir i tancar d’ulls. Així que aquesta és la qüestió. El contrast. I els perills. Reconforta enormement, per exemple, comprovar la consolidació de l’èuscar com a idioma preferent i vernacle, o el manteniment admirable dels esports rurals arreu dels pobles i els camins, perquè no és fàcil, això, no gens; però alhora resulta preocupant la penetració del progrés allà on fins ara tenia complicada l’entrada. Perquè tampoc el país dels bascos està exempt de les tendències imperants a tort i a dret. A quin sant! Sembla, de fet, que allò que no ha aconseguit Espanya i tot el seu arsenal d’assimilacions i mediocritats, estiga ara a l’abast de la uniformitat i el poder de la globalització, que és més o menys el mateix. Materialisme al poder, surf i postureo. Xarxes socials. Turisme devastador. Los pueblos más maravillosos… Capitalisme contumaç! Així que per tot, aquesta és la raó per la qual no desvelaré el reducte on he anat a parar aquesta vegada, el motiu de pes que em farà guardar-me al meu dedins els topònims i antropònims recorreguts per un territori agrest i bell. Aquell trinquet fet de pedra tosca i vetusta a la vora de l’església. Destrals de foc i cudols de cent quilos sobre els muscles. O la profundidat i la flaire del caseriu per on han vagarejat els meus peus i els seus, i els de tots aquells que m’han regalat de bell nou el privilegi de brindar entre muntanyes i càntics populars que resisteixen encara l’envit del temps i la banalitat. Eskerrik asko. Kaixo eta hurrengora. Berriro bisitatu ahal izateko pribilegioa.

SARDENYA

Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer

Almenys a mi, sempre em va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per exemple.

Nomenclàtor

Aquestes pasqües, però, l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto. Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat: el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer», em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu; i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.

Al fons,
el far de Capo Carbornara

Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio. Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura del plaer... 

Platges blanques

Il tramonto

Camps verdíssims

Parc natural de Tuili

Tabarca enllà

I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...

 

Els Ports i la bellesa pregona d'aquesta comarca històrica

Les celebracions sempre són benvingudes, dies de retrobament i tendreses que posen en ordre el tauler dels afectes i activen el goig de vagarejar per la vida i tirar endavant. Que bé. De veres, que bé. Tant de bo les noces d’or se celebraren cada any. I no cada cinquanta. Tant de bo. Hi hauria l’oportunitat, sense anar més lluny, de gaudir a temps complet de la família i d’assaborir, a pleret, les delícies d’aquest país tan nostre que té en la comarca dels Ports l’estampa més meravellosa de quantes es troben els visitants atrets pel cel net i la serra abrupta, que s’enfila terra endins. Arrels maltractades pel desgast de la despoblació, malgrat tot. I, alhora, assetjades pel turisme i la globalització. Tanmateix, fascinants. Ara i adés. Morella, antic poble de pastors, que no perd l’encant tot i l’avanç del progrés, carrers empedrats i porxades medievals, i un passeig cap a la lluna de novembre que conclou quan s’acaba l’olla i les revoltes de la carretera es perden, de bell nou, en aquest poble encerclat pels tres rius ara tan foscos i demà, tan relluents: Bergantes, Cantavella i Calders. D’ací la forma de forca del poble. I d’ací el topònim: Forcall. De carrers senyorials i vells. Arrecerats, a més, per casones immenses i per palaus antics, amb ràfecs a les teulades que antany adquirien les més variades formes segons el poder de la família, i amb portes vetustes de tres batents la majoria de les quals romanen cobertes de silenci, fidels als batecs agònics del present. Amb vida, però. Perquè la remor persisteix. Llarga vida a l'aplec. Veïns que desprenen orgull i identitat, enamorats del seu particular raconet de món, amb aquest accent tan septentrional que distingeix fonemes del català perduts allà on la uniformitat ha completat l’assimilació de llengües i cultures. No ací, però. No a Forcall. Encara no. Poble que conserva, potser, el forn més vell del País Valencià, que s’encén cada any amb motiu de la famosíssima Santantonada, i que és motiu d’orgull per als oriünds, és clar, patrimoni en viu, amb una plaça major enorme on els xiquets encara hi juguen i caminen de la mà dels seus pares, a la vora d’aquest ajuntament amb campanes que ressonen cada hora com avisant de la profunditat solemne de l’entorn i del paisatge. És el preàmbul, de fet, de tot el que s’obri als nostres peus, de la bellesa pregona d’aquesta comarca històrica. Allà on hi ha, també, el Santuari de la Balma, colgat entre parets de roca, referència indiscutible de rituals esotèrics i morbosos exorcismes practicats fins ben entrat el segle XX. Actualment, una finestra a la immensitat i als fums que encara emanen de la minúscula població de Sorita, situada allà dalt d’aquell turonet abancalat tan bonic i tan extraordinari. I enfront, un poble encara més minúscul, el més menut, diuen, d’entre tots els pobles valencians: Palanques. Perquè no m’ho vull perdre, això. Així que allí que penetrem a la recerca del silenci embriagador i lliure, amb tots els trets de la mort més preciosa i més digna, per a més contradicció: campanar que s’enlaira, i marges de pedra seca, i una porta que grinyola, i les teulades del passat, liquen pertot, solsides inquietants. Hortetes que rebroten enmig de la terra fèrtil. I un caminal infinit cap al no-res del qual és impossible deslligar-se per bé que el present situe el tràfec i la vida a l’altre costat de les muntanyes... 

 

Ponxo sense ponxo

Trobe que tots els parcs temàtics, tots sense excepció, al marge del món que simbolitzen i de les atraccions que presenten, haurien de tenir una botiga de regals i souvenirs a l’altura de les circumstàncies. Una botiga com Deu mana, vaja! O el que és el mateix. Una botiga on poder gastar alegrement els cacaus amb allò que el proïsme, o en tot cas un individu com jo, té idealitzat des de fa temps i durant el que li resta de vida. Per això mateix, la principal crítica que faig al conegut popularment com el Mini Hollywood d’Almeria és aquesta, que la botiga és molt fluixa, patètica si més no, i que és evident que no saben, o més aviat, no tenen ganes d’aprofitar la tirada. I és que, al remat, no soc l’únic que pregunta per la peça de roba estrella que tots volen adquirir en plena temporada alta del parc: el ponxo. I no un ponxo qualsevol, és clar, sinó el ponxo icònic amb el qual tots els fans dels spaghetti western hem admirat —i admirem!— Clint Eastwood. Però no, pel que es veu, aquesta és la pregunta del milió. «Venderíamos un montón», em diu, per això, l’encarregada de la botiga, cosa que li afegeix encara més incomprensió a la situació. Perquè no s’entén, no, de cap de les maneres. Una mancança certament lamentable en uns temps de consumisme voraç en què la mitomania s’obri pas gràcies als objectes englobats en una etiqueta molt ben parida des del punt de vista comercial: retrovintage. Però no a Almeria. No. Almeria és un desert. Un desert on el capitalisme ha penetrat tan sols en forma d’hivernacles que s’estenen de manera proporcional a l’explotació laboral que els defineix, en cap cas en forma de ponxos pretèrits destinats a romàntics idealistes com jo. Una llàstima. Perquè, pel que fa a la resta, doncs tot molt bé. El parc s’aguanta a soles, vull dir, s’aguanta al marge de les actuacions manifestament millorables dels actors que les interpreten. I tan sols pels decorats, ja paga la pena de pagar-hi l’entrada. A més, sempre ens quedarà la alpujarra, o en tot cas, la capital, la ciutat d’Almeria, amb aquest toc andalús tan autèntic i alhora tan atractiu, extraordinàriament gentil. El tapeo i la Virgen del Carmen, quina gran estratègia!, extensible a tot un territori enclavat entre muntanyes d’escassa vegetació, on la magnanimitat dels turons més alts amaga, sovint, la immensitat de la mar i d’aquest parc natural impressionant que rep el nom de Cabo de Gata. I un que es perd entre atzavares, baladrers, dunes i platges d’arena negra i fina on el temps s’atura i la pasqua pren forma entremig de nits coronades per una lluna que no és una lluna qualsevol, no, és la superlluna del mes d’abril, la luna lunera cascabelera...