VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

Aupa Txomin!

Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa. Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...

Frontó de pedra

Leitzalarrea

Plaça de Leitza

105 grams de pilota

S'entrenen des de menuts!

Aizkolaris