Les celebracions sempre
són benvingudes, dies de retrobament i tendreses que posen en ordre el tauler
dels afectes i activen el goig de vagarejar per la vida i tirar endavant. Que
bé. De veres, que bé. Tant de bo les noces d’or se celebraren cada any. I no
cada cinquanta. Tant de bo. Hi hauria l’oportunitat, sense anar més lluny, de
gaudir a temps complet de la família i d’assaborir, a pleret, les delícies d’aquest
país tan nostre que té en la comarca dels Ports l’estampa més meravellosa de
quantes es troben els visitants atrets pel cel net i la serra abrupta, que s’enfila
terra endins. Arrels maltractades pel desgast de la despoblació, malgrat tot. I,
alhora, assetjades pel turisme i la globalització. Tanmateix, fascinants. Ara i
adés. Morella, antic poble de pastors, que no perd l’encant tot i l’avanç del
progrés, carrers empedrats i porxades medievals, i un passeig cap a la lluna de
novembre que conclou quan s’acaba l’olla i les revoltes de la carretera es
perden, de bell nou, en aquest poble encerclat pels tres rius ara tan foscos i
demà, tan relluents: Bergantes, Cantavella i Calders. D’ací la forma de forca
del poble. I d’ací el topònim: Forcall. De carrers senyorials i vells. Arrecerats,
a més, per casones immenses i per palaus antics, amb ràfecs a les teulades que
antany adquirien les més variades formes segons el poder de la família, i amb
portes vetustes de tres batents la majoria de les quals romanen cobertes de
silenci, fidels als batecs agònics del present. Amb vida, però. Perquè la remor
persisteix. Llarga vida a l'aplec. Veïns que desprenen orgull i identitat, enamorats del seu particular
raconet de món, amb aquest accent tan septentrional que distingeix fonemes del
català perduts allà on la uniformitat ha completat l’assimilació de llengües i
cultures. No ací, però. No a Forcall. Encara no. Poble que conserva, potser, el
forn més vell del País Valencià, que s’encén cada any amb motiu de la famosíssima
Santantonada, i que és motiu d’orgull per als oriünds, és clar, patrimoni en
viu, amb una plaça major enorme on els xiquets encara hi juguen i caminen de la
mà dels seus pares, a la vora d’aquest ajuntament amb campanes que ressonen
cada hora com avisant de la profunditat solemne de l’entorn i del paisatge. És
el preàmbul, de fet, de tot el que s’obri als nostres peus, de la bellesa pregona
d’aquesta comarca històrica. Allà on hi ha, també, el Santuari de la Balma, colgat
entre parets de roca, referència indiscutible de rituals esotèrics i morbosos exorcismes
practicats fins ben entrat el segle XX. Actualment, una finestra a la
immensitat i als fums que encara emanen de la minúscula població de Sorita, situada
allà dalt d’aquell turonet abancalat tan bonic i tan extraordinari. I enfront,
un poble encara més minúscul, el més menut, diuen, d’entre tots els pobles
valencians: Palanques. Perquè no m’ho vull perdre, això. Així que allí que penetrem a la recerca del silenci embriagador i lliure, amb tots els
trets de la mort més preciosa i més digna, per a més contradicció: campanar que s’enlaira, i marges de pedra seca, i una porta que grinyola, i les teulades del passat, liquen pertot, solsides inquietants. Hortetes que rebroten enmig de la
terra fèrtil. I un caminal infinit cap al no-res del qual és impossible deslligar-se
per bé que el present situe el tràfec i la vida a l’altre costat de les muntanyes...
.jpg)