|
Tot un privilegi |
El terme es conegut
a bastament pels mariners que feinegen a les aigües de la mediterrània, però la
població en general no sap el que són ni tampoc mostra molta curiositat,
avesada a fruir de la mar tan sols en època estival. Les calmes o minves de
gener, en qualsevol cas, ofereixen una estampa d’espectacular bellesa,
corprenedora, símbol de l’hivern a la franja costanera dels països
mediterranis. S’esdevenen al mes de gener i, en termes generals, són fruit d’un
fenomen atmosfèric mitjançant el qual es produeix una disminució del nivell ordinari
de la mar. D’ací el seu nom, que pel que es veu varia d’un territori a un altre
del domini lingüístic catalanoparlant. A les Illes Balears, per exemple, en
diuen les minves, terme que en efecte deriva del verb minvar, això és disminuir
o fer menor. En canvi, al País Valencià, s’opta generalment per les calmes, del
verb calmar, que significa apaivagar o assossegar. Les calmes o minves, en
qualsevol cas, van associades al bon temps i als cels relativament clars,
aspectes pels quals resulta molt abellidor passejar per la línia interminable
de la vorera de la mar, sense presses, sense tensió, amb la companyia de les
lleugeres alenades d’aire que mouen el trencar de les ones. L’aigua, quieta com
una bassa d’oli, ofereix doncs, la seua postal més atractiva en ple equador
hivernal, agraïda pel temps anticiclònic que acompanya aquest fenomen. Allà
lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques
parelles tombades en la sorra amb la mirada fixa en la carena, inconfusiblement
blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi
haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que
juguen amb la sorra i amb les closques de les petxines. Certament s’esgoten els
qualificatius per a valorar tal paisatge: magnífic, platònic, lluent... Un
plaer que només gaudeixen uns pocs privilegiats conscients de tindre un tresor
als seus peus, incapaços de donar l’esquena a la mar tenint-la tan a prop i amb
una imatge tan esplèndida. Passeig etern de caminants bucòlics que condueix
fins a l’infinit.