Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest
costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan
Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem
vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però
que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic
d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un
revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn
d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa
partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat
del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa
d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero
contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al
Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última
hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric
embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els
qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar
algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la
tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el
Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues:
una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a
Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón.
L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el
Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un
madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.
