divendres, 30 de setembre del 2016

Marc, campió sub-23 de pilota valenciana

A primera vista, Marc de Montserrat és un pilotari que desperta alguns dubtes entre aquells que mai no l’han vist jugar, escanyolit, de braços llargs i allunyat de l’estereotip general dels jugadors de pilota, bragats, amb esquenes amples i mans de ferro... Els dubtes, tanmateix, s’esfumen a les primeres de canvi. Perquè a la primera pilotada, només a la primera, un ja s’adona que, en efecte, les impressions inicials no deixen de ser això, simples i banals impressions inicials. Una realitat incontestable que demostra que aquest rest riberenc de 22 anys crescut en els carrers de galotxa de la Vall dels Alcalans ja va llançat cap a les partides de més exigència professional, amb una carta de presentació que conté des de rebots inversemblants fins a volees poderoses, tot passant per unes caigudes d’escala perfectes i una serenitat que s’imposa a l’evidència, això és que el campionat individual sub-23 se li queda curt.

Res no va poder fer Giner de Murla davant l’empenta d’un pilotari de primera línia com Marc, faixa roja, evidentment més quallat, protagonista ja de molts cartells importants i jugador habitual en trinquets com ara el de Sueca (la Ribera), escenari d’una final individual que va tindre dos parts. La primera fins el 30-25, amb un intercanvi constant de pilotades que feien augurar una partida més equilibrada del que cantaven les apostes en un principi: de cinc, de deu... La segona, amb un Marc segur i un Giner nerviós i incapaç de fer front als colps de qui ja és, per tercera vegada consecutiva, campió individual sub-23. Resultat final: 60-35. Ambient animat en una escala amb nombrosos aficionats de Montserrat i de Murla, amb lliurament de trofeus per part dels estaments federatius i la sempre agraïda presència de Paco Cabanes “el Genovés”.

dilluns, 12 de setembre del 2016

EL MÓN AL REVÉS

El premi al millor "medi" de comunicació
 és, com a mínim, discutible
Sens dubte, resulta molt simptomàtic constatar la manca de suport i sensibilitat que té aquest país envers els mitjans de comunicació que més estimen les seues arrels i la seua cultura popular. L’exemple més palmari i simbòlic, evidentment, és el de RTVV, però és ben cert que no és l’únic. Pel camí encara ressonen els ecos de la clausura, amb nocturnitat i traïdoria, dels repetidors que feien arribar el senyal de TV3 al País Valencià. I pel camí, també es podrien mencionar molts altres espais radiofònics i, sobretot, digitals, que han hagut de tancar o desistir en el seu intent d’informar en valencià pel poc suport rebut per les administracions i la societat en general. Arribat aquest punt, un podria plantejar-se què hi ha actualment amb capacitat de connectar amb la realitat lingüística que es viu pels pobles d’aquesta part de la mediterrània, però prompte se n’adonaria que la llengua d’Ausiàs March queda lluny, molt lluny, d’igualar-se en drets i en condicions a la llengua de Cervantes. Bilingüisme? Sí, deu ser això.

A hores d’ara hi ha pocs mitjans de comunicació que utilitzen el valencià. I en conseqüència, també hi ha pocs que informen en clau decididament valenciana. Un d’ells és La Veu, que a dures penes arriba més enllà del riu Xúquer; i un altre, estretament lligat a l’anterior, és Pilotaveu, un digital de pilota sobre el qual convindria parlar-ne ara que s’ha celebrat per vint-i-cinquena vegada el Dia de la Pilota a la plaça de l’Ajuntament de València. Convindria parlar-ne, dic. I molt. Perquè a xicoteta escala és un exemple molt clarivident de la marginació sistemàtica que pateixen tots aquells que defensen les manifestacions culturals més genuïnes d’un país tan maltractat periodísticament parlant. Un digital dedicat íntegrament a la pilota que no és mencionat ni una sola vegada per les institucions en el dia que es ret homenatge a l’esport per excel·lència dels valencians, un digital actualitzat i corregit diàriament que no compta amb més recursos que la professionalitat precària dels seus treballadors, un digital que malgrat les inclemències ideològiques que pateix, i els recels, i tot plegat, ja porta gairebé dos anys oferint la més acurada informació sobre tot allò que es mou pels trinquets, els frontons i els carrers valencians: notícies, entrevistes, opinions, recursos didàctics, imatges, vídeos explicatius, calendari de partides,... I tot en una llengua normativa molt digna i molt respectuosa amb les variants típicament occidentals, lluny de ratpenatismes i teories divines i ultraterrenals. Total, per a què? Doncs molt senzill: per a ser ignorats, així de clar i contumaç. Comprove, per això, amb certa estupefacció que el premi al millor “medi” de comunicació –això de medi és literal- atorgat en el XXV Dia de la Pilota és per al periòdic Mediterráneo de Castelló, un diari d’àmbit provincial que només informa sobre el joc de pilota de tant en tant, amb tot el que comporta aquesta locució temporal per terres valencianes. De tant en tant, això és, poc. Molt poc. I per descomptat, en castellà. Un altre exemple de la deferència que les autoritats pertinents tenen envers la llengua que tant diuen defensar i els mitjans d’àmbit valencià que tant desitgen impulsar.

La burla és claríssima. I la prebenda també. Perquè, com és possible? El periòdic Mediterráneo ha dedicat vuit línies a l’esport autòcton en l’última setmana. Vuit, ni una més, ni una menys. Tot un rècord. Un rècord premiat ara per la Federació de Pilota en el saló de cristall de l’Ajuntament de València que ni tan sols cap responsable del diari es va dignar a recollir. I mentrestant, la jornada inaugural del trofeu Diputació de Castelló de Pilota Valenciana es disputava dissabte passat a Xilxes (la Plana Baixa) sense a penes estridències informatives, allà on dos dels millors pilotaris del moment, Francés i Puchol II, es molien les mans sense esperar cap altra cosa a canvi que el reconeixement dels aficionats de sempre, els qui mai no fallen, els qui de veritat haurien de ser premiats. Anem anant, per tant. Però com sempre, al revés.

dimecres, 7 de setembre del 2016

SETEMBRE

La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita, quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...