Ja està, ja les
tenim ací: les eleccions! unes eleccions que tenen com a principal motivació veure
si els governants corruptes i podrits que han gestionat –gestionat?- aquest país
durant vint anys se’n van al clot d’una vegada i deixen pas a gent amb ganes de
fer política, política simplement, que no diners, ni estafes, ni màfia, ni
embolics, ni mamades, ni res que es parega a una casa de putes, amb tots els
respectes per a aquestes dones. Perquè ho lamente, lamente molt expressar-ho
així, tan vulgarment, però és que d’aquesta manera s’entén a la perfecció. El
País Valencià és, actualment i per desgràcia, una casa de putes. I continuarà
sent-ho si la cosa no canvia, és a dir, si els vots van per a qui no han d’anar.
Ja vorem, per això. De moment, l’única cosa certa és que el merder que deixaran
alguns quan se’n vagen –o els tiren- serà de tal magnitud que quatre
anys no seran suficients per a netejar-lo. Pobres dels qui entren. La situació
no serà per a tirar coets, no, ni de bon tros. Dit això, tot pareix indicar que els
millor situats per a comprovar-ho seran, sens dubte, aquells que s’anuncien al potencial electorat sota el poder incontestable de la
paraula, el terme, el mot, lluny de sigles i disciplines militars. I en eixes,
ens trobem amb tres partits emergents: Ciudadanos, Podemos i Compromís. Sense ànim
d’allargar-me, cal dir que el primer és un partit d’extrema dreta, amb una cara
visible que parla català però que és contrari al seu ús normal, contrari de
retruc a les llibertats lingüístiques i culturals dels ciutadans que tant diu
representar. I que conste que això no ho dic jo, ho diuen els seus seguidors permanentment:
no et pots considerar espanyol si parles amb normalitat una llengua com ara l’èuscar,
el gallec o el català, llengües que tant per a bé com per a mal, són
espanyoles, no debades són, segons la intocable Constitució, las demás lenguas españolas, que serán también oficiales en las respectivas
Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. Punt. Que cadascú ho
agafe per on vulga. Alguns ho tenim més clar que un espill. Entretant apareix
Podemos, que és Ciudadanos, però per l’esquerra, d'àmbit nacional i nacionalista, espanyol, clar, que mola més i no cal dir-ho. I també Compromís, d’estricta obediència
local, amb el gust per allò que ens correspon com a poble. Que s’espavilen,
doncs, els de les sigles: PP, PSOE, i també EU... Perquè ara és l’hora de la
paraula. Les sigles són el passat. I si no que els ho diguen als representants d’aquest invent absorbit
per Ciudadanos: UPYD. Perquè ací, qui no corre vola!