Trinquet d'Alginet

Javi, Salva Palau (net de Juliet), Pepe Alemany (alcalde), 

Raul i Rovellet

Foto: Lluís Llapissera

La història recent, i no tan recent, del trinquet d’Alginet és la de tants i tants altres recintes dedicats a la pilota escampats i menyspreats de cap a cap del territori valencià. Un bon dia, per les circumstàncies i les causes que siga, deixa de funcionar. Així de trist, així de dolorós. Així de contundent, si més no. I acte seguit, si de cas d’una manera molt més ràpida que cap altra mostra de patrimoni popular d’aquest país, comença el seu declivi, i el seu costós viarany cap a una nova dignificació i una nova oportunitat que mai no acaba d’arribar. Burocràcia, tràmits, diners, problemes i més problemes. La gent de la pilota ja m’entén... El cas d’Alginet, no obstant això, és particularment dur i difícil d’assumir. Perquè si se’m permet la comparació no és, o almenys no ho pareix, com el de Sagunt, abandonat a la seua sort i sense força popular perquè les autoritats corresponents diguen avant les atxes. I tampoc és com el d’Alzira, paradigma de la política farandulera, nou i flamant, potser, però sense activitat professional. Ni de bon tros és com tants altres substituïts per finques d’apartaments sense més explicació que la dels diners comptats, ràpids i efectius. No. El trinquet d’Alginet no concorda amb cap d’aquests exemples. I la bona qüestió és que continua en peu. I no només això. Durant la llarga temporada que ha estat tancat, s’hi han fet millores i la gent no se n’ha oblidat.

Julio Palau, net del mític Juliet. Foto: Lluís Llapissera

Jo ho he vist, això, clar que ho he vist. I he pogut ser-ne testimoni recentment, quan el trinquet en qüestió s’ha obert de manera extraordinària i atenent la pura excepcionalitat d’unes festes patronals. I el que he vist no ha estat un espai ruïnós i deixat, a quin sant! El que he vist ha estat un espai que desitja reviscolar, ple de gom a gom, al centre neuràlgic del poble, amb aficionats enyoradissos i amb altres reivindicatius, tots amb ganes de pilota, amb autoritats municipals, amb tot el que cal per reobrir de bell nou un lloc que deuria ser emblemàtic, de veres que sí, situat per a més inri en un carrer que porta el seu nom inserit al nomenclàtor: carrer del trinquet. I per si fora poc, amb pilotaris locals, quatre ni més ni menys, tres dels quals, que també té collons la cosa, nets del llegendari Juliet d’Alginet, una de les figures històriques a qui se li ret homenatge any rere any en aquesta localitat de la Ribera Alta. Què falla, doncs, en el trinquet d’Alginet? Clar i ras: no s’ajusta als condicionants de les noves normatives en instal·lacions esportives i li cal una eixida d’emergència que, de moment, no té. Així que mentre no es resolga l’exigència, res de res. Una vertadera llàstima. Ara doncs, què en puc dir jo? Doncs el que se sol dir en aquests casos, el mateix que tots, que caldrà esperar o creuar els dits. Tanmateix, sí que és cert que el trinquet d’Alginet, amb el de Torrent, és dels més bonics que he visitat: menudet però molt jugador, sense lloses però amb un paviment polit fet de formigó, amb muralles blanques i relluïdes, amb balcons a les galeries, sense marcador electrònic però amb la veu d’un entusiasta marxador local, amb bar... Sovint, no acostume a fer menció de les promeses que fan els polítics o els alcaldes de torn, però crec que aquesta vegada paga la pena de fer una excepció per la profunditat de les seues paraules. I és que la primera autoritat d’Alginet, a qui no conec però que de nom respon per Pepe Alemany, ho va dir. Sí, ho va dir. I a mi, almenys, em paregué molt bonic i molt sincer, encara més perquè al costat tenia al legítim propietari de la instal·lació: “esperem que este trinquet torne a ser del poble i per al poble”. Doncs això. Sens dubte, seria una molt bona notícia per a la pilota valenciana.    

Trinquet d'Alginet després de la partida extraordinària. 

Foto: Lluís Llapissera 

Embarcadors

Els  embarcadors no són fàcils de trobar i en molts casos acompleixen una funció estrictament romàntica i decorativa, sentimental en tot cas, diluïts en el llarg espai que abraça el litoral nostrat i entremig d’un paisatge turistificat i devorat per les flames del que abans eren simples vacances i ara experiències úniques i irrepetibles. Malgrat tot, alguns resisteixen, més o menys com ho fan alguns fars. No amb l’esplendor d’antany, això és veritat, però sí amb certa dignitat i desmereixent per complet l’allau de ports esportius que han col·lapsat la mar Mediterrània en benefici del progrés i les arques de l’erari privat i privatiu. Alguns, la majoria, es troben en llocs remots i en aparença idíl·lics; alguns altres, en canvi, apareixen de sobte, quan menys s’ho espera el caminant distret i enamorat de la mar. En aquest sentit, fins i tot, serveixen com a punt de referència, és a dir, com un lloc de pas obligatori al bell mig d’un concorregut i senyalitzat camí de ronda, com un enclavament perfecte per a establir-se i remullar-se en la xicoteta badia formada per l'home i fi de baixar la barca i calar-la en l’aigua. Particularment, els embarcadors que més m’agraden són els situats en els llocs rocosos, allà on un pot submergir-se en aigües cristal·lines i apreciar la vida marina que suporta el trànsit incessant d’aletes sintètiques, motors forabord, pistoles submarines i gent en general. Alguns peixos, en aquest sentit, ja són ben difícils d’observar, desapareguts o bé desplaçats a la força de la seua llar natural com a conseqüència del tràfec diari. Evadits. Alguns altres, en canvi, com si es trobaren posseïts per una estranya curiositat i indiferència, pareixen haver-se adaptat al present, a l’observació quotidiana, com si formaren part d'un aquari a gran escala, conscients d’alguna manera o altra, que el seu hàbitat ja no els pertany sinó que, tot al contrari, ha estat agregat sense contemplacions al gran circ de la massificació i l'estupidesa humanes. Sargs, morrudes, salpes, llises, castanyoles, giules, molls roquers, serrans, oblades, esparrallons, alguna que altra dorada, de tant en tant alguna mola de bogues... No es veuen, per contra, escorpes, ni déntols, ni corballs, ni llobarros. Això per no parlar dels meros, o dels congres. I així un llarg etcétera. S’adona un de tot això mentre ix de l’aigua camí de la vora, amb cura de no caure pels esculls esvarosos, mig corprès per un paisatge meravellós que minva a pleret i desitja silenciós que les aigües recuperen la fredor tardoral. Un descans fraudulent, tot siga dit de passada. Perquè la mar i tot el que l'envolta té problemes crònics. És un món fascinant i lliure, però tocat de mort al mateix temps com a conseqüència de l'abús pesquer i la contaminació sistemàtica. Jo en sóc un més, en aquest sentit. I aquesta, en efecte, és la desgràcia de tot plegat. El remei a tanta estultícia és inasumible en els temps que ens ha tocat de viure. I complicat, i car. El pastís marí és massa suculent...