Casual
o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra
de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el
primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i
memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la
qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure
la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc.
Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre
també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat
de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de
manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons
amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis
i comentaris que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen
a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies,
per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de
tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que
es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot.
Trinquets que m’han permés contemplar
el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels
panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor,
entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni
atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un
any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig
plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de
Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està
açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit.
Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo,
dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió
sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un
llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà
mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta,
cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca,
igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull
i vida temps a venir.
És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que
acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les
circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir
ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...
 |
| Sala Mario Monreal de Sagunt |
La foto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada