LOS ÚLTIMOS. Voces de la Laponia española. Paco Cerdà (Pepita ed.)

Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre. Molt. Magnífic, magnífic títol: Los últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà (el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional. Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast territori de la Serrania celtibérica, allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred penetrant... L’inici és inquietant: [...]una zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.

Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una coberta  suggeridora i atraient: una via del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia, paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica. Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més aspra de la globalització: sense remei. Gran despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma, sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a ayudas directas de Bruselas.

Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa del context: se nos ha abocado a la uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.

Coronavirus. Capítol 40: 'Dia del llibre'

Curiós, sens dubte, que sent un fervorós lector en llengua catalana, siga un llibre escrit en castellà el primer que m’haja vingut al cap avui, precisament, que és el dia és Sant Jordi i, en conseqüència, el dia per excel·lència de la literatura en aquest raconet de la Mediterrània. Los últimos, de Paco Cerdà, periodista del Genovés (la Costera). Un llibre colpidor, molt recomanable. Una delícia. Curiós també que, a banda d’això, em coste recordar algun fragment amb què amenitzar aquest dia tan senyalat del calendari però tan atípic i virtual, amb el context d’una quarantena interminable sobrevolant el nostre discórrer. Malgrat tot, el busque, el fragment, és clar que el busque. Allí mateix, entre els llibres del meu estudi, on s’agombolen lletres i més lletres que esperen el moment de ser llegides, —o rellegides—, per un servidor que les adora i les idolatra fins al punt de convertir-les en un camí de vida, en una passió que va molt més enllà de l’enclaustrament que patim actualment. I trie el camí fàcil. O difícil, segons es mire. Em fixe, per això, en els meus còmics favorits, que també formen part de la literatura, per descomptat, en concret en el vagareig d’un personatge romàntic i llegendari que em té posseït des que vaig viure en aquella illa en forma de peix que era sa casa i que hom convergeix a denominar Venècia, la ciutat amfíbia per antonomàsia. Aventurer entre aventurers, el Corto Maltés: Sí, però somia amb els ulls oberts. I els que somien amb els ulls oberts són perillosos, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. Perquè, en efecte, jo també somie, ara més que mai, cosa que em transporta sovint a imaginar-me escenaris i paisatges gairebé de manera obsessiva, i personatges que desafien el progrés que ens ha tocat de viure. Així és:

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

I, de sobte, els versos de Vicent Andrés Estellés musicats pel gran Ovidi Montllor em venen a rescatar i a concloure aquest dia tan inequívocament poètic, potser no en plenitud de condicions ni comparable amb altre anys, però magnífic igualment. Mentrestant, prosseguisc amb la lectura que tinc entre mans: La sega, de l’escriptor valencià Martí Domínguez, el biòleg que mai no falla, que sempre m’empenta a seguir llegint i a perdre’m entre pensaments i reflexions... Feliç dia del llibre.