Dies abans
d’arribar a Lisboa, el viatge s’endinsa de ple en un ambient mariner, envoltat
d’una costa encara verge per on discorre la immensitat de l’oceà Atlàntic i els
caminants s’embriaguen d’aquesta olor a mar tan característica de la ruta
Vicentina. Només aturar el cotxe, un ja s’adona que li faltaran dies i que no
arribarà mai a assaborir l’abast de tot plegat, és a dir, la bellesa de
l’entorn, la sorra, els senderis interminables entre dunes, els penya-segats, els
fars, la gelor de l’aigua i el meravellós peix fresc que les brases deixen en
el punt exacte per a ser deglutit: les sardines, els sargs, els congres, els
polps... Mai havia tastat un peix tan bo, de veres que no. I és per això que el
port pesquer se m’apareix com un temple sagrat on els mariners treballen a
estall, d’alguna manera o altra conscients de ser el motor del qual ningú
parla, imprescindibles al cap i a la fi perquè tots els visitants
s’enamoren de seguida d’aquest raconet de món. Sardinhas torradas! Qui ho
diria! Una flaire que arriba fins a les mateixes portes de la ciutat de Lisboa,
un entramat de carrers desordenats i descuidats que provoquen un sentiment
estrany però molt bonic, no debades un ja està desitjant tornar-hi quan encara
no l’ha abandonada del tot. Curiós, com a mínim. Perquè la ciutat és molt
bruta, d’aspecte decadent, amb grans edificis en procés de demolició, però molt
gran. Gran en el sentit d’amplitud i gran en el sentit que no s’entendria sense
tanta deixadesa. Tot un goig recórrer els seus carrers arrebossats de gent,
sense hora, envoltada de mar i de ponts interminables. Fronteres abandonades
que es defenen tan sols amb el color viu dels taulellets, gent noble que roman
encara verge als vicis europeus. Caldrà tornar a Portugal. I tant que sí!
Caldrà acabar algun dia aquest viatge que ha tardat gairebé quaranta anys a
produir-se. Algun dia...
