Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.

FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT

Entre youtubers i influencers...

M’ho trobe gairebé a diari i no em cal eixir del barri. Sovint, ho tinc ben a tocar, i ho puc constatar des del mateix balcó de ma casa o en la llarguíssima vorera que recórrec cada dia per fer les rutines del dia, bé siga passejar amb els menuts, bé siga comprar, o bé siga anar a la pizzeria del carrer cada diumenge a la nit. Ahir, sense anar més lluny, que hi havia tres adolescents d’aquests que avui es diuen teenagers, amb tota la càrrega de mala llet que tal denominació implica. Tots tres allí, palplantats al mig de la voravia, ocupant tot el seu ample i disposats en triangle. I en això que vaig pensar: «ara s’apartaran». Però no, a quin sant! L’un, mòbil en mà, gravava els altres dos, dos xiques, que situades una enfront de l’altra, ni es van immutar davant el meu renec inevitable: «Caguendeu!». És clar, el vídeo que pretenien penjar, suposadament, a les seues xarxes socials era molt més important que l’educació, no debades consistia en què una posava la cara i l’altra li aventava un galtó amb totes les lletres. I no amb la mà oberta, no, que haguera estat el més adient tenint en compte el poc trellat de l’escena, sinó amb un d’aquests cartons que els establiments de menjar ràpid disposen per a les porcions de pizza. I com més tomaca, millor, no cal dir-ho. Perquè aquesta és l’altra: la porció de pizza hi era, evidentment, en el mencionat cartó, de manera que un tot de trossos de bacon, i d'olives, i de formatge, i de salsa barbacoa, i del que fora, desfilava samarreta avall de l’agredida davant la meua completa estupefacció. I com a toc final, la seua cara de subnormal. I que conste que no ho dic així amb la intenció de faltar, que bé, sí, un poc sí, sinó perquè no trobe cap altra manera de reflectir el surrealisme de tot plegat i el distanciament entre una generació com la meua i una altra com aquesta tan afectada pel conjunt d’idioteses predominants, avui, en el món virtual. Digueu-me desfasat, si voleu. Però no ho entenc, la veritat. No. Llarga vida a les visualitzacions del Youtube o als likes de Tiktok, pel que es veu... Modes que avancen de manera indefectible i que deixen enrere tots aquells que cresquérem pujats a una Derby Variant, llegint Astèrix i veient els partits del Barça de Johann Cruyff. Modes que denoten això, precisament, que els temps canvien. I que ja no res és el que era, evidentment. Què fan, per això, aquesta colla de joves o teenagers que, sovint, veig des del balcó de ma casa mentre pense en les diatribes del món actual. Què fan que es graven aprofitant la foscor i el silenci de la nit? Postures raperes? Versos prefabricats? Exercicis aeròbics en la farola de la plaça? No s’adonen que és dimarts i que les campanes de l’església anuncien la fi del dia? Tot açò és normal? En fi. Confós per la llau d’imatges i tendències tan separades d’aquell món que em representa, em colgue finalment al llit no sense abans deixar per escrit totes aquestes reflexions, ni que siga per la meua salut mental...

NOCTURN BERLINÈS

 

L’última aventura de Corto Maltés és una joia meravellosa que discorre entre Berlín i Praga i que a mi, particularment, m’ha servit per reactivar la fascinació que sent per un personatge mític creat per Hugo Pratt i, d’un temps ençà, ressuscitat per Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero. No ho dic de broma, és clar. I ho pensava ahir, de fet, quan em vaig quedar clavat i mirant, atentament, una portada bellíssima que tira del clàssic i que resisteix magníficament el magnetisme d’aquest mariner intrèpid i misteriós, si més no, el representant més clar de la figura de l’antiheroi romàntic, sempre amb el cigarret entre els llavis, dels impressionants escenaris dels mars del sud als carrers del Berlín d’entreguerres. I a fosques, sovint a fosques, entre cabarets sòrdids, filmacions i conspiracions prebèl·liques, un clima aterridor i, alhora, preciós, que precedeix una de les desgràcies més grans del segle XX: el nazisme. Any 1924. Així que sí, en efecte, és una joia aquest còmic. Definitivament. Perquè no sempre són joies les lectures de descripcions infinites o les narracions sentides, de vegades, una tira còmica també té la capacitat de traslladar qualsevol a un món de ficció ple de traïcions, de detalls, de colors subliminals, de missatges plens de significat, de ciutats i paratges oblidats i d’ensomni als quals és possible traslladar-se si un llig atentament i es deixa guiar, ja dic, pel codi de silencis i normes no escrites que segueix el Corto Maltés, que no necessita presentació, al cap i a la fi. Es tracta del Corto, què no dir-ne! I el Corto, doncs això, és el Corto, potser la figura de còmic que, ara per ara, al costat d’Astèrix,–sí, senyor!– és tendència i arrasa en les llibreries. Arrasa, en efecte. I no m’ho invente, això. Aquest nou Corto, en definitiva, tira del clàssic, però no és una còpia de l’original. Diuen els autors que han tractat de perpetuar la seua ànima, la seua aurèola. I és cert. Una silueta perfilada, de silencis captivadors, de frases colpidores, atractiu en tots els sentits. «Espero que t’ho hagis passat bé», diu en un moment determinat Adolf a Lise, a la qual cosa ella respon: «De conya. És un paio guapo, simpàtic i té món. L’amic que tothom voldria tenir». 

Tot resumit en una simple frase. Clara i directa, sense més. D’altra banda, la trama és genial, típica i pròpia del gènere estricte en què ens movem: les aventures. Amb un context que sempre atrau tant des del punt de vista històric com des del punt de vista tètric i macabre: l'època d'entreguerres i l'encara invisible figura de Hitler, que no ix representada, però que sobrevola de manera contínua i amb un referent clar que vagareja al llarg de les pàgines d’aquest Nocturn berlinès. Molt recomanable. Al cap i a la fi, què en vaig a dir jo quan, per enèsima vegada, em plante davant una veu i una idea que m’estremeix i em determina cada dia: «Vaig néixer el segle passat».

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.

Genovés II, l'últim romàntic

Passadís entre amics i pilotaires.
Foto: David Sarasol

M’agrada anar al trinquet Pelayo de tant en tant. Allí veig cares conegudes i amistats que he anat fent al llarg de tots aquests anys de partides de pilota i vagarejos pels trinquets. M’agrada, la veritat, perquè hi ha certs aspectes que resisteixen. I això és simptomàtic, ja que ben mirat s’erigeixen com un símbol enmig d’aquests temps en què un bar amb solera com el que donava accés a la canxa, ha estat transformat i desvirtuat en forma de restaurant cool i clientela obscena que res té a veure amb la identitat que es respira dins del recinte centenari. Més de cent cinquanta anys. «Pasen, pasen, no se paren...», diuen els cambrers als aficionats que conversen al vestíbul després de la partida. En fi. No m’estranya, per això, que la majoria dels presents es disperse pels bars xinesos del barri. No m’estranya. O per la pastisseria del cantó... Perquè, sens dubte, és el preu a pagar per un món nostrat que, malgrat tot, continua oferint vesprades memorables amb el vell sabor del poble i el so de l’idioma vernacle tan representatiu d’aquest raconet del país. Això sempre. Més encara si el motiu és l’homenatge a un dels millors pilotaires que ha donat aquest joc ancestral en els darrers vint anys, José Cabanes Corcera, Genovés II. Gràcies, per tant, amic. I molta sort en la teua singladura cap a la presidència de la Federació, perquè és evident que la vas a necessitar, ausades que sí, no debades corren nous, i dificultosos, temps per a la pilota valenciana. Com sempre. Temps en què els rituals d’antany conviuen entre tendències virtuals, éssers desarrelats i urbanismes incomprensibles. Temps en què les estampes col·lectives i les converses entre amics de tota una vida es veuen desplaçades per la ridícula tendència del proïsme a muntar-se al carro del progrés. Temps de disputes i conflictes irresolts. I temps de diners públics que fugen cap a terrenys privats i privatius. Perquè ja ho vaig dir una vegada, això. I disculpeu que m’apropie de l’etiqueta. José Genovés II és l’últim romàntic de la pilota. Amb la seua retirada, se’n va el carisma entre les muralles centenàries, la bonhomia i la noblesa innates, el fet d’arreglar-se les mans entre complicitats i batalles per la vida, aquells guants de pell atacats a unes palmes que ho han donat tot i que apuren les seues últimes vesprades de partida entre els qui no s’ho volen perdre i els que són conscients de viure el complex trànsit de la nostàlgia gloriosa al futur incert. Passadís més que merescut. No ho tindrà fàcil, no, Genovés II. Gens fàcil. Haurà de lidiar entre les restes del naufragi i entre una sèrie de dilemes que breguen entre la lluita per la cultura popular, per una banda; i el professionalisme, per una altra. I d’això se’n parla molt, darrerament, al trinquet. Molt. No sé si conscientment o inconscientment. No ho sé. En qualsevol cas, no em correspon a mi dir-ne gran cosa, només escoltar-ho i, a tot estirar, donar-li una forma literària que, almenys, em reconforta i m’ajuda a conviure al bell mig d’una escala i unes galeries que són tan boniques, tan belles i tan propietat del poble que és impossible no estimar-les. Potser, qui sap, aquest és el llegat que deixarà per a la posteritat aquell que començà a jugar sota l’etiqueta del fill del gran Paco i es retira ara amb el seu nom complet, sense deure res a ningú, amb l’estima sincera dels aficionats que confien en una pilota unida, forta i arrelada a les entranyes del poble. Un repte majúscul. Això és com és. Però majúscula és la pilota, amb els seus conflictes i els seus valors únics i intransferibles. I a més a més, sempre hi haurà Puchol II. Poderós i en plenitud. 60-50 al seu favor en una partida que passarà a la història com l’última de Genovés II en aquest trinquet de Pelayo al qual m’agrada anar de tant en tant, on sempre veig cares conegudes i on la pilota resisteix entre les aigües tèrboles del present devorador. Llarga vida.

Agraïments sincers a la galeria.
Foto: David Sarasol

La pilota continua.
Foto: David Sarasol

Amb el grup i amb l'escola de Pelayo
Foto: David Sarasol

Molí

No s’acaba mai, no. Fins i tot, sembla que es reinventa, que també pot ser, ningú diu que no. Al cap i a la fi, un servidor no deixa de ser un foraster al qual la gent aprecia perquè ha viscut ací durant un any i ha escrit un llibre ben sentit dels que, almenys, desperten l’instint i les ganes dels oriünds per mostrar coses o tresors que fins ara tan sols havia vist des de fora, en qualsevol cas restes d’un passat molt recent o molt llunyà, això segons com es mire. “Ya verás, ya, retrocederás ciento cincuenta años en el tiempo”, em diu la persona que em guia. I malgrat la hipèrbole, no va gens desencaminat, no gens, ja que avui toca el molí, o el que queda de molí, que és molt considerant les circumstàncies actuals i la desídia generalitzada de la societat envers aquest tipus de patrimoni tan en desús però tan extraordinari. Amagat. O valuosíssim, diria jo. Perquè no en deuen quedar molts de molins així, no, molt pocs, o cap, ben mirat, majoritàriament perduts, trencats, silenciats. Oblidats. Però aquest continua en peu, en estat de ruïna, però en peu, i reclamant a crits una restauració que és ben possible amb les ajudes corresponents i que, a més, posaria en valor un paratge de vegetació frondosa i d’aigües de cristall, no debades per ací passa el riu, és clar. El Cabrillas. I encara hi és, la bassa, i tant que hi és. Aigües canalitzades. De fora endins. I quan un hi entra, es queda bocabadat amb tots els mecanismes estratègicament disposats, d’aquells que ja no es veuen en cap altre lloc, de noms inabastables i, sobretot, remots. Tot fet de fusta vella, tot amb el regust d’antany. I hi ha una dalla per segar la brossa, i un parell de serrutxos. I ell, l’hereu de l’antic moliner, que m’ho ensenya tot amb orgull i passió, lliurat al que considera un tresor perquè, en efecte, ho és, és un tresor. Allí es veu la corriola, de fet, la corriola que feia girar la pedra, i la turbina per a la sénia, i una pedra que servia també per a esmolar les eines, i els coltells i les destrals, això sobretot; i els dipòsits del gra. I moltíssimes coses més que no sé descriure però que són fabuloses, amb un substrat de sentiments que fa feredat. I, també, molt curiós, els càlculs i les anotacions de l’antic moliner sobre les parets, que encara s’hi aprecien i que, d’alguna manera o altra, separen la rutina del treball en si de la vida en la llar estricta. Pervivència devastada i fosca d’una forma de vida tan oculta com oblidada, tan imperceptible com imprescindible, tan vital per a les noves generacions, si més no, perquè això és com és, desorientats tots al bell mig d’un consum desaforat que ens fa ennegrir tresors i albirar banalitats que no valen per a res. Per a res. Materialisme incaut. Patrimoni mort. Tan de bo gire de bell nou la roda del molí, ni que siga com a mostra de la història que hem perdut sense a penes adonar-nos-en. Fins als anys setanta del segle XX que estigué en ús. I la costera que fa baixada, o pujada, farcida de verd, pruners i pomers, esbarzers a tort i a dret. I un saüc preciós. I uns gossos que lladren quan veuen que la solitud torna a apoderar-se fins la pròxima visita del passejant atent i fascinat. Perquè no s’acaba mai, no. Perquè avui tocava el molí…

Agost

Certament aclaparat per la llau d’imatges estivals que col·lapsen les xarxes socials, m’alce de bon matinet amb la sana intenció d’aportar el meu particular granet de sorra a aquestes dates tan proclius als viatges i a la descoberta de paratges frescos i monumentals enclavats entre muntanyes imponents i platges d’aigües cristal·lines. És el meu cas. Així que em situe, de bell nou, allà on va caure aquella neu tan abundant, en aquell poble que ara presenta les seues millors gales i exhibeix frescor nocturna mentre la calor apreta en les latituds mediterrànies amb temperatures i humitats insuportables per al dia a dia del personal. Però no ací, és clar, perquè ací el clima és sec, i tan sec!, i de tant en tant vagaregen pel cel uns núvols carregats d’aigua i pedra. I les nits són eternes i meravelloses, fresques, amb un cel a caramull d’estrelles que fa les delícies dels passejants a l’aguait de les perseides. Atentament. I, mentrestant, jo somie en el passeig infinit que he fet pel riu i també en el moment d’emoció que he viscut quan he pescat la meua primera truita. Perquè encara no m’ho crec. Un parany que brillava en el fons del gorg mentre el peix l’atacava sense pietat i confirmava que sí, que no n’hi ha moltes, però que n’hi ha i que, en efecte, aquest és el seu particular santuari. I que, per això, cal tornar-les al seu hàbitat. Captura y suelta, que en diuen. Doncs això. I jo, feliç com el peix, que torne a l’harmonia d’un poble on els més menuts juguen a la plaça i els més majors passegen pels carrers i els caminals abstrets per la bellesa del cel. En terra estant, precisament, és d’on s’albira el cim que governa el poble, que presenta aquests dies un aspecte pictòric. Sembla un quadre, però no ho és, perquè fet i fet és real, i tangible, i perceptible. També. I tot s’encomana. Per això, supose, és que va tenir tant d’èxit la presentació en societat d’aquest llibre anomenat El cant de les granotes que tant m’allibera, literatura en format de dietari que la gent diu no entendre per estar escrit en català, però que es valora perquè parla d’un poble que regolfa pau i estima. I respecte. Un poble bonic i vell, tan vell com la història i les tradicions que el mantenen viu mentre l’agost declina i la tardor despunta entre una carena llunyana i del color de la porpra…

Fuster

Foto: Espai Joan Fuster (Sueca)

Supose que tinc l’obligació moral d’escriure’n alguna cosa. Al cap i a la fi, gran part dels textos que escric se’n senten deutors. I com a hores d’ara, és 21 de juny de 2022 i s’han complit trenta anys de la seua mort, doncs això. Escriuré per ell, sí, per Joan Fuster, del qual, a més a més, la nostra benvolguda Generalitat ha tingut a bé celebrar el centenari del seu naixement. Any Fuster i tot. Ves per on. Així i tot, que conste en acta que no em feia una especial il·lusió dir-ne res. I no perquè no admire les lletres del mestre de Sueca, que no és el cas, res més lluny, sinó perquè com haguera dit ell mateix: tinc altres coses més importants a fer, entre altres escriure un recull de contes que em lleva la son des de fa unes setmanes i del qual no he pogut avançar res per una sèrie de menesters que no venen al cas. Però bé, digressions al marge, la bona qüestió és que enguany he tingut un alumne que ha fet un treball sobre Fuster. I vulga o no, no me n’he pogut estar de dir-ne la meua. En primer lloc, perquè ha fet un treball excel·lent. I, en segon lloc, perquè tot s’ha emmarcat en un temps en què als embogits per la identitat com jo, se’ns apareix Fuster fins i tot a l’hora de fer les nostres deposicions. Així que no fotem. Fuster sí o sí. Agrade o no. Malgrat tot i malgrat ell mateix, que fa tres decennis que fa malves i reposa tranquil allà en el cementeri del seu poble, Sueca, potser un dels pocs reductes que queden d’una llengua desballestada i inconnexa, marginal en molts sectors i endinsada en un procés de descomposició evident. País bilingüe, diuen alguns, però no sé fins quan de temps, això considerant que el bilingüisme, ara dit plurilingüisme, haja existit mai per als qui parlen només en castellà. Però què en farem, cal assumir-ho tot, no diré que no, ni que siga per certificar que aquell home, aquell intel·lectual tenia raó en moltes de les coses que deia, i per això era un intel·lectual, perquè deia veritats, i les veritats incomoden al personal, tant en el seu temps com en l’actual. I com a tal, se silencien, no siga cosa que algú amb més categoria que els nostres insignes representants se les prenga seriosament i tinguem un problema gros. Això és! D’altra banda, no sé què haguera dit Fuster sobre els temes d’actualitat valencians o sobre els actes d’homenatge a la seua persona. Però m’incline a pensar que li la pelarien de dalt a baix, i que sense immutar-se s’haguera limitat a estar allí, a sa casa, vestit amb pijama, i bevent, i fumant. Jo només dic ara que en els meus temps universitaris, un professor va contar un episodi al qual li done certa càrrega de veracitat. I és que, en certa ocasió li preguntaren, a Fuster, què en pensava del colp d’estat de Tejero l’any 1981, que què haguera passat en cas d’haver triomfat. A la qual cosa ell contestà que, per la seua part, haguera fet el mateix de sempre, és a dir, que ell haguera continuat escrivint, amb Tejero o sense Tejero. Perquè, fet i fet, així és com es guanyava la vida. I ben mirat, molt millor això que servir hamburgueses en una franquícia, ausades que sí. Perquè cadascú fa el que sap. O el que pot. O el que li deixen...

Màgia

Sovint, la primera pilotada d’una partida de trinquet, més encara si es tracta d’una partida mà a mà, diu molt al voltant de com aniran les coses sobre la canxa de joc: si serà llarga, si serà curta, si serà deslluïda o disputada, insulsa, dramàtica... Evidentment, hi ha qui discuteix això, sobretot si es considera que en tota partida de pilota solen haver travesses i que aquestes també hi compten, és a dir, que en tot moment, indiquen qui és el jugador pel qual pren partit l’aficionat que seu a l’escala i a les galeries, i que espera, i espera, i espera... Aleshores, aquella primera pilotada que feia augurar una sorpresa, es gira en contra del pilotari que la fa. I l’oponent, que semblava mort, reviscola quan ja ningú dona un duro per ell. I s’ho creu. I tot allò que, en un principi, no li eixia, ara sí que li ix. I a poc a poc, tot torna al seu lloc, tot s’encamina, vull dir. I al remat, guanya, no sense patiment, però guanya, que per alguna cosa és el número u de l’especialitat i defèn el títol any rere any. 60 per 50. Un treball de jornaler, el seu. Perquè en cap lloc estava escrit que Rodrigo Sebastià, àlies Pere Roc II, guanyaria Puchol II. Ni tan sols quan el marcador del trinquet de Guadassuar reflectia un 20 per 45 a favor seu. Però així és la pilota. Canviant, per a més delectança dels aficionats congregats, tots conscients de viure en directe un drama pel qual paga molt la pena pagar-hi l’entrada. «Com pot ser, açò?», es pregunten alguns. I una bona part de raó deuen tenir, no debades han vist el campió contra les cordes, capcot i desesperat, al límit del seu indestructible equilibri emocional: «merdaaaaa!». I una esquena xopa de suor. I un trinquet que remoreja incrèdul, i que per un moment, només per un moment, canvia el color de les travesses. Del roig al blau. Però no. És clar que no. Perquè, després de tot, Puchol II deu tenir molt treballat l’aspecte psicològic que se’n deriva d’aquesta mena d’envits, i perquè un altre, no ell, ho haguera enviat tot a pastar a les primeres de canvi. Ho vaig veure fa poc, això, de fet, en el trinquet de la Pobla de Vallbona, on un inspiradíssim Francés de Petrer va passar per damunt de l’actual subcampió, de la Vega (60-20). I pel que es veu, també va ocórrer una setmana després al trinquet de Vila-real, quan Marc de Montserrat va superar sense contemplacions al mateix Francés, que anava directe a la final (60-30). Així que ara, per tant, el trofeu més preat de la pilota se'l disputaran entre Puchol II i Marc. I ja veurem què passa, perquè si alguna cosa té l’aspirant és fam. I quan es té això, el perill assetja els déus que tot ho superen, per bé que es diguen Francesc Xavier Puchol i no els balle l’aigua ningú. Perquè els dubtes també juguen, ausades que ho fan. Les espasses estan en alt. Aquesta és la màgia del campionat individual.

Seqüela

La qüestió és allargar el xiclet, o com es diga, esprémer el suc, per exemple, però el cas és que almenys des del punt de vista comercial, la tàctica funciona i posar-hi fre no té cap sentit, menys encara en un món tan dominat pel capital i l’estultícia. Cap ni un. És més, això mateix, posar-hi fre deu ser quelcom així com una ingenuïtat, o una ximpleria, o fins i tot una temeritat pròpia d’algun idealista. Un pastís suculent és el que és, en definitiva, perquè en general la gent hi acudeix en massa i pocs són els qui es resisteixen a no caure en el parany. Pocs. Certament, molt pocs. Així que allà vaig amb una opinió que, d’alguna manera o altra, té la sana intenció de tranquil·litzar les consciències i fer oblidar que un dia, alguns vam contribuir a l’èxit en taquilla de versions i seqüeles cinematogràfiques infames com ara The Batman i Jurassic World, Dominion. Infames, he dit. Perquè aquesta és la realitat. Ni l’una ni l’altra paguen la pena. I a més a més, són llarguíssimes. Tan llargues que jo mateix vaig trencar una mena de regla no escrita en el cinema segons la qual tinc prohibit mirar el mòbil a meitat d’una projecció. Però res. Com no fer-ho! The Batman és un nyap. I l’última entrega dels dinosaures, doncs també. Un nyap i mig. I en tals circumstàncies, no és d’estranyar que els cinemes perden el seu atractiu i també allò que els fa bategar, el públic fonamentalment, que a poc a poc abandona les sales perquè es nega a perdre diners de manera absurda i perquè les corresponents plataformes televisives possibiliten, de seguida, el fet de no haver-se’n de gastar més, de diners, amb borles, coca-coles i sopars en franquícies de menjar artificial, altrament dit fast food. Així va el món, en qualsevol cas. Consumisme pur i dur. Tanmateix, he de confessar-ho: jo hi confiava. Confiava, per exemple, que aquella nissaga de dinosaures de cartó pedra iniciada per Steven Spielberg allà per l’any 1993, tinguera un colofó a l’altura de les circumstàncies. Però no. Res més lluny. La cosa és tan roín, tan decebedora i tan descarada que no paga ni la pena de ser comentada més enllà de la paraula que la defineix: seqüela; que és, si més no, la clau del cinema actual. I potser també, el recurs més fàcil per omplir unes sales de cinema que apuren els seus últims dies de glòria entre pel·lícules d’animació infantils i productes d’artifici sense suc ni muc, com és el cas. Feia temps, en aquest sentit, que no veia una sala tan plena. I no sé. Desconfiança absoluta, ja que el missatge que se’n deriva no és gens esperançador. Tot el contrari: esperem-nos el pitjor, perquè de ben segur, la broma, o el negoci, encara no s’ha acabat. És a dir, que en vindran més, de seqüeles, de dinosaures o de rates penades, és igual. Més o menys com sempre. I fidels tan sols a una cosa: les butxaques. És per això que, ara i ací, em venen a la memòria altres exemples antològics que, si bé han caigut en l’embruix de la nostàlgia i d’aquells meravellosos anys vuitanta, no deixen de respondre al mateix esquema d’estratègia comercial: Gremlins, Back to the future, Karate kid,Ghostsbuster’s... I tantes altres que, en el seu dia, van esprémer el suc de l’èxit fins a extrems molt poc saludables però capaços de fer-nos veure, amb els anys, que, en essència, sempre és el mateix, sempre el mateix. Una repetició darrere d’una altra. O una conseqüència, ben mirat. De fet, seqüela significa això, precisament: conseqüència. El problema és que mai ens diuen de quina classe. Sovint, nefasta. Però tant fa. Mentre en prenem consciència, la bola no cessa de girar. The Batman i Jurassic World. En fi. Sense més comentaris.