Borja Escrig, jove pilotaire de Llíria (Camp de Túria)

En l'actualitat, amb 21 anys i esperant
l'oportunitat de vestir-se de blanc

A Borja Escrig el vaig conéixer en la meua etapa com a professor a l'IES Laurona de Llíria (Camp de Túria). No vaig tenir la sort de tenir-lo com a alumne però sí d'assabentar-me de les seues correries pel món dels trinquets i els carrers de galotxa. Ara, passats uns quants anys d'aquella experiència on l'institut va fer de testimoni d'alguna que altra partida emocionant i semiclandestina, la pilota valenciana ens ha retrobat. I aquest n'és el resultat, una suggeridora entrevista on es manifesta enamorat del joc per excel·lència del País Valencià però també molt escèptic sobre el seu futur. Tot un goig, certament, tenir-lo en aquest espai de costums valencians on passat i present es dilueixen en una fina capa de literatura i essència popular.

Bo Borja, conta, conta, quina és la teua vinculació actual amb el món de la pilota?

Bé, doncs ara mateix estic en l'etapa de projecció, encara que amb una miqueta de retard per culpa d'una lesió. Un pilotari comença a despuntar als 18 o 19 anys, però per desgràcia, amb eixa edat, jo vaig estar parat perquè estava recuperant-me. Ara, amb 21 anys, estic molt content, jugue de mitger i em trobe a les portes del món professional. Entrene tant com puc en l’Escola de Tecnificació de Vila-real, i també he passat per la de Picassent i pel programa CESPIVA, on vaig tindre entrenadors molt bons que sempre han confiat en mi.

I tot això, per què?

Fa deu anys, en el col·legi on jo cursava la primària va vindre un grup de jugadors retirats que ens van explicar l’existència del joc de pilota, la seua història i la seua normativa. Era un programa similar al conegut avui com a ‘Pilota a l’escola’. Aquells jugadors ens van fer una demostració de com es jugava a pilota valenciana i els valors que tenia associats. Allò em va despertar la

Des de ben jove, apuntava maneres

curiositat, encara que el meu primer record es remunta a quan era més menudet: un carrer tot blanc i lluent ple de gent disposada a gaudir d'una partida de pilota valenciana. Al remat, qui m’ho anava a dir!, es va convertir en la meua major afició.

En quins trinquets sols jugar? T’has vestit de blanc o aspires a fer-ho en un futur?

He jugat per tot arreu, de cap a cap de la comunitat, però normalment ho faig pels trinquets de València i Castelló com ara Pelayo (València), Vilamarxant, Vila-Real, Borriana, etc... Pel que fa a vestir-me de blanc i debutar encara no ho he aconseguit, però sí que m’he anunciat en alguna partida, ja siga com a juvenil, que es programa abans de la partida de professionals, o ja siga com a punter en substitució d'algun jugador que no ha pogut acudir. L’aspiració d’arribar a les segones partides, que són les importants, la tinc molt present, perquè qualsevol que es dedica en cos i ànima vol destacar en la seua activitat i arribar al màxim. Però cal tindre en compte que hui en dia no és un bon moment per a dedicar-se en exclusiva a la pilota. Tant de bo canviaren les coses!

Una pregunta obligada, per què pilota valenciana i no futbol, bàsquet o qualsevol altre esport considerat de masses i amb més projecció?

Potser és pel mateix motiu de la pregunta. Sempre m'he considerat diferent als altres i sempre m'ha agradat la novetat. I encara que sone estrany, en la societat de hui en dia, la tradició i l’estima per allò que és propi és la major novetat. D’altra banda, encara que puc defendre’m en qualsevol esport, no he destacat mai d'una forma tan especial i particular com en la pilota. En la pilota em trobe molt a gust, m’ho passe genial, puc jugar sense complexos i, a més, tinc la particularitat d’utilitzar les dos mans com si foren dominants, que és una de les característiques que més renom m'ha donat.

Hi ha alguna anècdota particular relacionada amb la pilota que recordes especialment?

El món de la pilota està ple d'anècdotes, cada dia hi ha de noves, tu ja ho saps! Ara puc recordar les victòries, el patiment per una partida emocionant i, sobretot, aquella sí que va ser bona!, una partida en el trinquet de Llíria en la qual Grau quasi va decapitar al president del club de pilota del poble. Va passar que aquell mitger tan bo va errar una pilota que tenia fàcil. Forta però desviada, la pilota va impactar de ple en el cap del president del club i com anava tan violenta encara va eixir-se’n com un coet per la galeria lateral del trinquet tot perdent-se per l'horta. Quasi res! Tots vam acollonar-nos per la pilotada, però el senyor president només es va rascar i va dir: "encara com tinc un cap de pedra". Imagina’t com ens vam riure! Pobre...

Actualment curses estudis universitaris d’Informàtica. Com duus el fet de compaginar estudis i pràctica esportiva? Hi ha algun tipus de compensació en aquest sentit?

És un tant difícil de compaginar, ja que només equipar-se i preparar-se ocupa més temps que no jugar. A pesar d’això, organització i sacrifici han d'anar agafats de la mà i amb una miqueta de paciència, tot és possible. A més, crec que l'afició i les ganes de jugar i fer-ho bé és un dels apartats més importants per a qualsevol jugador de hui en dia. Com a compensació, ara per ara, cobre algun jornal per jugar, alguna propina també, però, per desgràcia, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols dóna per a pagar-se els capritxos, en tot cas només per a disminuir el cost dels materials i els viatges, que cal fer dos o tres vegades per setmana. La major compensació, per això, és el plaer de l’autosuperació i, sobretot, l'acollida de la gent dels trinquets, que és la més propera i la més noble que hi ha, amb molta diferència respecte d’altres esports.

Tu vas estudiar secundària i batxillerat a l’IES Laurona de Llíria, un estudiant brillant. Què opines de les instal·lacions de pilota del teu antic institut? Què faries per posar-les en valor entre els estudiants i els veïns del teu poble?

Aquelles partides entre alumnes i professors
a l'IES Laurona de Llíria,
aquells meravellosos anys!

Jo crec que hi ha massa instal·lacions per a tant poc com s'utilitzen. Estan abandonades, i els mateixos alumnes de l'institut no les coneixen, ni tan sols saben quin sentit tenen. Si els crearem una miqueta d'interés, només una miqueta, tots eixos equipaments podrien convertir-se en un centre de futurs jugadors que posaria la pilota i l’ensenyament en el mapa. I això seria positiu.

Formes part d’una nova generació de pilotaires valencians que ja no ha de decidir entre el trinquet o el camp, sinó entre la pràctica professional, o aficionada, de la pilota -mal remunerada- i el seu propi treball relacionat, o no, amb els estudis. Com afrontes aquest futur? Te l’has plantejat alguna vegada?

Els estudis són el futur i són el primer. Això ho tinc molt clar. No ho dic per desprestigiar el món professional, però és que tal com estan les coses, no es pot viure de la pilota. Ni tan sols les 4 primeres figures ho poden fer, i es una llàstima, però és el que hi ha. Jo mateix he tingut companys que han arribat a vestir-se de blanc i tot, però s'ho han hagut de deixar perquè els resultava inviable econòmicament, cosa que és molt llastimós. Així que si saps compaginar-ho i tens la possibilitat d'arribar a professional, ja et pots considerar un afortunat i gaudir-ne tant com pugues; però si no pots, no t’ho has de prendre com un martiri. A fer el que bonament es puga i en pau.

Una imatge difícil d'entendre
en l'actual societat del progrés i la uniformitat

Eres un xic jove, crescut entre les noves tecnologies i envoltat de múltiples ofertes d’oci i entreteniment. Què et diuen les teues amistats quan els contes que jugues a pilota valenciana?

Hi ha múltiples opinions, alguns ho consideren interessant, altres es mostren indiferents i altres ni ho comprenen, però el que importa és que a nivell personal estigues content amb el que fas, perquè no hi ha res que li agrade a tothom i has d'aprendre a viure amb això. Que algunes coses són mes difícils de defendre, està ben clar, però també és veritat que fer coses diferents sempre té el component de l’originalitat i el creixement personal, aspectes molt importants per a mi.

I les xicones, què et diuen?

Hehehehehe, no és que diguen res, és que senzillament no vas a trobar-te un grup d'animadores com en altres esports de masses. Això no em preocupa, ni de bon tros. I les nòvies o amigues que tinc o he tingut no m'han dit mai res. Què m’han de dir! L’únic cosa certa és que l’esport, siga quin siga, et proporciona salut i un bon aspecte físic. I això, per desgràcia, és una part massa important en la nostra societat, naturalment també en l’àmbit amorós. D’altra banda, les dones ho fan molt bé quan juguen a pilota. I a mi m’agrada molt el fet que a poc a poc es vagen incorporant a aquest món tradicionalment tan masculí.

Vivim en una societat global que ofega els costums, les riqueses particulars dels pobles i tot allò que sone a diferent a la uniformitat general. Creus que la pilota, com a esport tradicional, i també professional, té cabuda en el futur del teu poble? Què destacaries de la pilota en ple segle XXI, any 2017?

És una pena, però amb la poca ajuda que rebem, la cosa està fotuda. A Llíria, per exemple, només

L'equip de pilota de Llíria amb el trofeu
de l''Interpobles de Galotxa

es programen partides per l’estiu i perquè el trinquet de Pelayo de València tanca. La resta de l’any hi ha partides els dissabtes, sí, però només del club del poble i a nivell aficionat. Ara per ara, a més, no tenim un mitjà com la televisió per a potenciar i fomentar la pilota, així que veig molt difícil que continue... Malgrat tot, tinc clar que per mi no quedarà i que seguiré lluitant i gaudint d'aquest esport mentre tinga la possibilitat de fer-ho.

ENTREVISTA LLUÍS MESA I REIG, cronista oficial d’Estivella, la Baronia (Camp de Morvedre)

Lluís Mesa a l'Ermita de la Creu del Garbí

Cronista, un títol honorífic i molt digne que aquest costumari no podia deixar passar atés el seu caràcter arrelat a les entranyes del poble. Ja fa temps, molt de temps, que rumiava sobre la possibilitat d’endinsar el lector en els viaranys de tal figura, desconeguda i poc valorada en aquesta societat frenètica i materialista. Qui millor per a explicar-nos-la que un dels seus majors exponents, l’estivellenc Lluís Mesa i Reig (1968, València), un actiu en l’àmbit cultural comarcal del Camp de Morvedre molt capaç d’aportar llum i honestedat a un càrrec que desprén afecte i estima per la cultura popular i lingüística d’aquesta part de la Mediterrània.

Hola Lluís, sigues molt benvingut a aquest espai. La primera pregunta és obligada: en què consisteix exactament el càrrec o el títol de cronista?

Moltes gràcies. Estic content que hages comptat amb mi per al teu blog i de compartir uns minuts amb tu i amb els teus lectors. Em preguntes què és un cronista, una definició que actualment desconeix molta gent. Bé, per damunt de la definició legal considere que un cronista és una figura que es troba entre l’investigador, el vigilant del patrimoni material i immaterial, el recopilador i el redactor de notícies de la població. A tot això cal afegir que, sobretot, és un testimoni silenciós i constant del poble.

Què significa per a tu ser cronista i, concretament, què significa per a tu ser cronista d’un poble com el teu, Estivella?

El poble d'Estivella

Et seré sincer, mai no havia pensat de ser cronista del meu poble. Però en més d’una ocasió, l’anterior alcalde Robert Renau ens va comentar a Josep Maria Blasco i també a mi mateix, la idea de crear la figura. Sempre he pensat que si algú havia d’haver ostentat aquest títol de cronista era el meu estimat amic Josep Maria Blasco. Però malauradament ens va deixar massa prompte.

Ara, he arribat a la conclusió que un cronista no és un investigador i tampoc un historiador. Ha de ser una persona amb una especial sensibilitat per conéixer i arxivar tot el que succeeix dia a dia i per traure a la llum tot allò del passat que ha estat oblidat. Eixa tasca, a més de la d’historiador, estàvem realitzant-la Blasco i jo sense ser cronistes oficials. Així que per a mi l’acceptació del càrrec de cronista era una manera d’oficialitzar el que estava fent, a més d’intentar seguir també el treball que en molts camps havia iniciat ell, el meu amic Josep Maria Blasco.

Com et vares convertir en cronista? Hi ha alguna normativa al respecte o depén de la voluntat popular o municipal de cada poble?

Dia del nomenament com a cronista d'Estivella

Pel desembre de 2010 l’Ajuntament va aprovar el reglament de cronista i una vegada exposat al BOP començà a tramitar-se’n l’expedient. El Ple del 28 de gener de 2011 va aprovar el meu nomenament i el 4 de març d’eixe any es va realitzar un acte oficial amb la presència de tota la corporació. El que més em va alegrar és que tots els grups municipals van votar a favor del meu nomenament. Això va ser una enorme satisfacció per a mi.

Malauradament, el sistema de nomenament d’Estivella no es practica en tots els pobles. En alguns casos, simplement és votat pel Ple sense l’existència de cap tipus de reglament que li done estabilitat i continuïtat al càrrec.

Què és el més gratificant que has viscut com a cronista? Alguna anècdota o fet curiós que vulgues comentar?

La primera experiència gratificant, com et dic, va ser la unanimitat per part de tots els grups municipals a l’hora de nomenar-me. D’altra banda, en els cinc anys que porte com a cronista he viscut moments molt emocionants que han partit de projectes dissenyats per mi, com ara la celebració del 325 aniversari de la Creu del Garbí (any 2013); el 125 aniversari del naixement del músic Daniel Arnau (any 2012) i la celebració del centenari de la primera manifestació de dones d’Estivella i del Camp de Morvedre l’any 2011. També he sigut un dels promotors de l’homenatge a la pintora Maria Chenovart. A escala comarcal, a més a més, he viscut amb especial intensitat la fundació del Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre a Estivella l’any 2011.

Amb la pintora Maria Chenovart el dia del seu homenatge

Com a fet curiós et diré que a propòsit de la publicació d’un llibre meu, vaig investigar la història dels mestres d’Estivella i vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb la família d’un mestre de la població amb un carrer al seu nom. Es tractava de Fernando Santa Lucía Doñate. A través del telèfon de l’empresa que havia fet la làpida al docent vaig entrar en contacte amb els familiars. I des d’aleshores tenim contacte, ens escrivim i hem recuperat una gran quantitat de material d’aquell mestre. En l’acte del meu nomenament, a més, estigueren presents els familiars i em regalaren una ploma que per a mi des d’eixe moment és un dels objectes més estimats de la meua col·lecció.

Alguns cronistes o aspirants a cronista solen guardar, i també compartir, documents, materials i peces d’innegable valor. És el teu cas? Què és el més valuós que has donat o aportat a les institucions corresponents?

Realment mai no m’he preocupat d’atresorar cap objecte. Jo no vull res per a mi i tot el que tinc ho vull per al meu poble, perquè siga mostrat. Si en el meu arxiu hi ha material destacat és amb la intenció de protegir-lo però no d’atresorar-lo. Entre els documents més valuosos que conserve està el primer Llibret de falla del Camp de Morvedre, que es va publicar l’any 1924 a Estivella. Un exemplar únic. Me’l va donar la seua propietària Concha Buralla. També tinc una fotografia gran de 1912 del músic internacional d’Estivella Daniel Arnau, donada per Santiago Mateu, un destacat investigador del poble que ha estat nomenat, en virtut del Reglament, col·laborador oficial del cronista. És un amic i estivellenc excepcional.

Però ja et dic, jo no pretenc ser col·leccionista tot i que tinc un arxiu destacat de la història d’Estivella.

Com a cronista, canviaries alguna cosa del teu poble o la teua comarca?

Cartell commemoratiu del centenari de
la primera manifestació de dones
(1911-2011)

Faria una comarca més unida, més vertebrada políticament i culturalment. Crearia una gran entitat comarcal que unificara esforços i ens acostara a tots els habitants del Camp de Morvedre. Pel que fa al meu poble, m’agradaria publicar un estudi relatiu al llibret de falla de 1924 i una obra de teatre basada en la primera manifestació de dones de 1911. L’Ajuntament estava decidit a fer-ho fa uns anys però no va ser possible per manca de recursos. També m’agradaria que es recuperara el nom tradicional de la plaça de la Tenda Vella. Ho he reivindicat a diverses corporacions i no ho he aconseguit. Finalment, voldria que s’aprofundira en el desenvolupament de la ruta cultural “Les claus del castell de Beselga” i que es continuara recuperant eixe bé patrimonial.

Tens contacte amb altres cronistes? Quin és el sentir general dels qui desenvolupen aquest ofici? Les aportacions dels cronistes poden arribar a determinar la política cultural o lingüística d’un ajuntament? 

Tinc bones relacions amb la resta de cronistes de la comarca. Vaig proposar en el seu moment la creació d’un Grup de Cronistes i Investigadors, que ara ja porta 5 anys funcionant. Cada sis mesos ens reunim en una població i el contacte és constant. També sóc membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València i de l’Associació Espanyola de Cronistes Oficials (RAECO).

Trobada de cronistes a Estivella l'any 2011

Trobe que les nostres aportacions ajuden a millorar la política cultural i lingüística dels municipis. A Estivella així ha sigut amb la temàtica de la toponímia urbana, la recuperació del patrimoni o amb el descobriment d’esdeveniments històrics de la població.

Què opines sobre el fet que la capital del Camp de Morvedre, Sagunt, no tinga cronista d’ençà de la mort de Santiago Bru i Vidal?

L'enyorat cronista de Sagunt
Santiago Bru i Vidal

El Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre estem reivindicant la recuperació de la figura de cronista oficial de Sagunt. Ho hem dit en tots els àmbits i llocs on hem assistit. El passat 8 de gener li ho férem saber a l’alcalde en la reunió que mantinguérem amb ell. Ens ha dit que és un tema que tornaran a plantejar.

Una pregunta que sempre faig atesa la temàtica d’aquest blog. Què té de costumista el càrrec de cronista?

Realment tenim una part bastant costumista. Ens apassionen les tradicions, els documents i els materials que, per a molts, són insignificants. Un document que per a la gran majoria no té valor, a nosaltres ens ompli de goig. En aquest sentit es pot dir que som d’un altre temps, ja que a més ens deturem a mirar el que altres no miren i a valorar el que altres no valoren. En l’actualitat quasi ningú observa allò que ens envolta i tampoc ho valora perquè en la nostra societat vivim al dia i tot té data de caducitat. La nostra missió, doncs, és donar-li valor a tot el que hi ha al nostre poble i encomanar a la ciutadania l’estima que els cronistes sentim per tot.

Per últim, hi haurà cronistes en el futur o és una figura prescindible?

Crec que és important que continuen existint els cronistes. Al llarg de la història han estat presents. No eren cronistes els evangelistes cristians o els que redactaven les cròniques reials medievals? Els cronistes han d’existir en el futur, com ho han fet en el passat, però adaptant-se als temps. Són una bona garantia perquè es conserve i es valore la història, el patrimoni i la memòria dels nostres pobles.

Imatge panoràmica del castell de Beselga

ENTREVISTA BERNARDO CARRIÓ, artesà piloter

Doncs sí, estimats amics del costumari. Qui m’anava a dir que després de tants anys recorrent les entranyes del joc de pilota valenciana, un bon dia em trobaria que a Sagunt (Camp de Morvedre), el meu poble, hi ha un home que encara confecciona pilotes de vaqueta: Bernardo Carrió (Sagunt, 1948). Sens dubte, un orgull i una gran satisfacció. Qui millor que ell, per tant, podria explicar els secrets i els camins per on discorre aquest ofici, sens dubte un dels més bonics i interessants que es poden trobar per aquestes terres valencianes tan poc donades a valorar els seus tresors.

Bo Bernardo, com vas aprendre aquest ofici?

Em va ensenyar el meu sogre, però en realitat la història arranca d’un esmorzar on estaven alguns aficionats i pilotaris de l’època, entre ells Soro de Massamagrell. Ells estaven parlant de pilota i de la partida del dia anterior i jo m’hi vaig afegir. Els vaig dir que el meu sogre feia pilotes de vaqueta i em miraren com sorpresos, sense poder dissimular aquestes expressions tan d’ací: “Xe calla!, això no és de veres”. Però jo els vaig dir que si no s’ho creien els en portaria una. I això és el que vaig fer. Al sandemà, quan la veren, es quedaren sorpresos i un dels presents em digué: “Si pots, que t’ensenye”. I així es com vaig sentir curiositat i em vaig posar a fer pilotes de vaqueta. Va ser tot molt curiós. I mira, ací les tens, les pilotes.

Entre aquestes hi ha una pilota de dos-cents anys
Quina és?

Si comptem els artesans que fan encara pilotes de vaqueta en terres valencianes no deuen sumar-ne més de deu. Eres conscient d’això? Què suposa per a tu?

És un gran orgull estar entre aquestes persones. Imagina-t’ho. Per a mi és una gran satisfacció fer aquesta artesania, més encara sent una cosa tan nostra, tan valenciana. I som tan poquets els que sabem fer-ne, que encara té més valor.

Si tinc ben entés, et dediques a fer pilotes per pura distracció, simplement perquè t’agrada, perquè t’ompli i et sents còmode. No t’has plantejat mai traure profit econòmic d’aquest treball?

Gràcies a Déu no he tingut la necessitat de vendre’n cap i totes les que he fet les he regalades. Al llarg de ma vida, he tingut treballs dels quals estic molt orgullós, perquè han sigut meravellosos. I la veritat és que no m’he plantejat mai dedicar-me professionalment a aquest ofici de piloter, encara que haguera pogut viure d’això perfectament. A més, t’he de dir que em considere una persona creativa i si vaig començar a fer pilotes de vaqueta fou més pel repte que suposava que per cap altra cosa, per demostrar-me que era capaç. Perquè no són gens fàcils de fer, això t’ho assegure. Este punxo (me l’ensenya) me l’he clavat més d’una vegada i no veges el mal que fa.

Quin preu podria tindre una pilota confeccionada per tu en l’àmbit professional?

Depén, però sé que es poden vendre entre 60 i 80 euros. A mi, no obstant això, aquest és un aspecte que no m’ha preocupat mai, perquè ja et dic, totes les pilotes que he fet les he regalades. Tampoc s’ha jugat mai cap partida amb pilotes fetes per mi, tot i que són perfectes per a fer-ho, amb la mida i el pes que corresponen en l'actualitat: 42 de diàmetre i 42 grams de pes. Sempre he tingut més interés per la tècnica i el procés d’elaboració que pel resultat i el joc que puguen donar en un trinquet.

Quin perfil de gent et demana pilotes de vaqueta? Per què? Recordes especialment algun cas en particular, algun amic, algun pilotari...?

Recorde especialment que la primera vegada que li ensenyí a un aficionat del trinquet Pelayo de València un parell de pilotes fetes per mi, em digué: “Xiquet, si totes són com estes porta-me-les”. Ja no vaig tornar. Ja et dic que mai m’ha interessat vendre pilotes, no m’ha fet mai falta, i això que m’han insistit, ja ho crec que ho han fet. D'altra banda, per ací ha passat prou gent encuriosida. Fa un parell d'anys vingueren els de canal 9 i estigueren vora cinc hores gravant i preguntant, fa poc també vingueren uns xicons d'ací de Sagunt i de les Valls que juguen a pilota i que volien vore en què consistia tot açò...

Quin tipus d’atifells, ferramentes i materials utilitzes? El procés de confecció d’una pilota es artesanal? Quan de temps suposa fer-ne una?

Mira, jo ací tinc ferramentes de l’home que li ensenyà al meu sogre, que segons m'han contat era conegut com “el tio piloter”. Pel que es veu, aquell home feia pilotes per als trinquets de València i de per ací. I després li ensenyà l’ofici al meu sogre, que estava allotjat a sa casa. Ara, algunes d’aquestes ferramentes tenen més de dos-cents anys i són perfectament vàlides, de fet, jo treballe amb elles, així que imagina’t com me les estime. Actualment, es podria mecanitzar en tot cas el tallat del cuir, cosa que t’estalviaria temps, però el cosit de la pilota i l’acabat és totalment artesanal i és impossible mecanitzar-lo. Una pilota et pot costar entre quatre o cinc hores de fer, és un procés laboriós, molt esforçat i pacient. I delicat, ja que de vegades passa que en l’últim punt del cosit el cuir es trenca i ja la tenim: tot el temps dedicat per a res. I no veges com fot això!

Alguns artesans piloters identifiquen la seua obra amb algun tipus de distintiu, amb el seu cognom, el seu poble... cas per exemple d’Àlvarez de Carcaixent. És el teu cas?

No, la veritat és que no he posat mai cap distintiu a les pilotes. En cas de posar-lo, el tinc pensat i seria ALECA, és a dir, Alepuz-Carrió, en primer lloc el cognom del meu sogre i després el meu. L’única característica pròpia que tenen les meues pilotes és que algunes alternen el cuir fosc amb el blanc, i així les pilotes són més vistoses. Això és un invent meu, si es pot dir així.

Una pregunta molt particular que sempre faig als entrevistats: què té de costumista aquest ofici?

No entenc massa bé aquesta pregunta, però et diré que la pilota de vaqueta forma part del nostre patrimoni com a valencians. I és un ofici d’àmbit molt reduït i familiar. A mi el meu sogre m’inculcà que era un ofici familiar, que al primer que li l’havia d’ensenyar era al meu fill. I si ell m’ho va ensenyar a mi, que era el gendre, fou perquè el seu fill no manifestà interés a continuar la tradició. Jo, en justa correspondència amb els desitjos d’aquell home, també li ho vaig intentar transmetre al meu fill però tampoc volgué aprendre, de manera que li ho vaig dir a un amic per a vore si es traia un jornal digne fent pilotes. Per desgràcia, no va poder ensenyar-se, ho va trobar massa difícil, a pesar que és un ofici que té demanda i amb el qual un pot guanyar perfectament 3.000 euros nets al mes. Ara, també et dic una cosa. No tot el món és capaç de fer una faena així, açò demana molta concentració, molta paciència, molta gràcia i gust per la pilota. I a banda, vuit hores al dia de treball laboriós i molt sacrificat.

Va ser tot un honor i un privilegi
que Bernardo m'obrira sa casa 

I ara, per tant, quin futur li veus a aquest ofici? No hi ha ningú del teu cercle més pròxim que haja manifestat interés per continuar la tradició?

Mira, tinc un nebot a Dénia que s’ha interessat i que ja ha sigut capaç de tancar-ne una. Està en procés d’aprenentatge i va per bon camí. Jo li ensenyaré el que sé i quan arribe el moment li cediré tots els atifells que tinc per ací, perquè sé que ho respectarà. El respecte per tot aquest material és molt important. Ja et dic, ací tinc coses de vora dos-cents anys: pilotes d’abans, un caixonet per a guardar la borra fet de fusta de carrasca, punxons... Un orgull per a mi, xe.

ENTREVISTA XIMO ROCA, mestre vitraller

En plena faena

El costumari s’endinsa de nou en el gènere de l’entrevista per tal de conéixer els secrets i el dia a dia d’un taller de vitralleria, allà on es conjuguen a la perfecció dos factors en franca decadència al País Valencià: la tradició i la història. De la mà de Ximo Roca (Alginet, 1978), mestre vitraller i actual propietari, ens endinsem en les entranyes d’una professió d’antany que lluita per continuar viva en un present global i farcit d’interrogants.   

Company Ximo, entre d’altres coses et dediques a l’art de la vitralleria. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici i també el camí que has hagut de recórrer per a dedicar-t’hi?

Bé, el camí que he hagut de recórrer no és molt llarg, els 300 m. que hi ha des de casa fins el taller que mon pare va muntar ara fa 25 anys.... Els vitralls sorgeixen gràcies a l'estil gòtic, que obre o fins i tot fa desaparéixer els murs de les esglésies i catedrals. Sempre s'havien emprat els paraments verticals per recrear i explicar els passatges bíblics mitjançant frescos o pintures, ja que els fidels no sabien llegir. Però en un aquesta època, els vitralls assumeixen també aquest paper. I alhora serveixen per a tapar els buits deixats per la desaparició dels murs i també per a matisar la llum que entra en l'interior dels edificis. Avui s'utilitza bàsicament la mateixa tècnica, les mateixes eines i els

mateixos materials que al segle XIV per tal de fer un vitrall, encara que també és cert que hi ha ferramentes més modernes i igualment vàlides. És clar que l'estil ha anat canviant al llarg del temps i, a més a més, cada artista té el seu segell. Nosaltres, per exemple, per resoldre les nostres obres, quasi sempre recorrem a la tècnica de cinta de coure, que naix al segle XIX de la mà de Tyffanis, tot i això és molt important conéixer-les totes. El fet que ens dediquem també a restaurar vitralls ens ha ajudat a tindre un bagatge molt ampli d'altres èpoques i a saber com treballaven abans.

Pensaves que algun dia et dedicaries al mateix ofici que ton pare? Què n’opina ell?

La veritat és que no ho pensava i això que sempre ho he viscut de prop. Vaig començar a vindre cap al taller els estius i també altres temporades que no tenia escola. I a poc a poc, m’hi vaig integrar. Ara bé, la meua vida laboral no es redueix només al taller, he tingut la sort de poder fer altres coses, he treballat a unes drassanes de vaixells de competició, en equips de vela i en curses de monoplaces, ocupacions que m'han permés viatjar moltíssim. També he col·laborat en esdeveniments esportius o de moda. Ara ja fa uns anys que em dedique de ple al taller, encara que mai no l'he deixat de banda; i puc dir que tot en conjunt ha sigut molt enriquidor i sempre m’ha ajudat a abordar els treballs des d'altres perspectives. Encara que siguen faenes molt distintes, sempre hi ha millores que pots aplicar i que mai no t’hagueres imaginat.

Pare i fill treballant conjuntament

Mon pare, encara que de vegades veiem les coses de manera diferent, pense que està encantat amb el fet que li done continuïtat a la labor que ell va començar.

Què és necessita per a fer vitralls?

El més important són els clients, sense ells no en faríem cap. Una vegada en tenim, ens entrevistem amb ells, visitem la ubicació on anirà el vitrall i fem uns esbossos de com serà el treball. Sempre en presentem uns quants abans de triar el que serà elaborat finalment. Les peces són sempre úniques, de manera que els dissenys que ixen del nostre taller són exclusius i no es tornen a reproduir en altres llocs.

Normalment, la gent sol preguntar què és un vitrall i sovint el confon amb una vidriera. És el mateix? Concretament quin és l’origen d’aquest art?

Home, jo diria que un vitrall i una vidriera són exactament el mateix, almenys jo use els dos mots indistintament. Altra cosa ben distinta és un vitraller i un vidrier. Un vidrier seria qualsevol persona que tracte el vidre com a matèria primera en la seua professió. Ací entrarien també els bufadors de vidre, per exemple. Mentre que un vitraller seria únicament i exclusivament aquell que fa vitralls... o vidrieres.

Quin lloc ocupa la creativitat en la teua tasca diària? Són compatibles la funcionalitat i el disseny?

La creativitat és molt important, perquè com ja he apuntat anteriorment totes les obres són ‘one-off’. No hi ha cap model que repetim, de manera que cal fer treballar les neurones. D'altra banda, els dissenys han de ser sempre funcionals, del contrari no són bons. Com també ens ocupem de fabricar els bastidors i estructures portants, no solen haver-hi problemes, ja que es planteja tot unit des d'un principi per tal que quede ben integrat en el disseny i funcione de la millor manera.

A més de vitralls, fas algun altre tipus de treball relacionat amb la restauració?

Un mosaic hidràulic en procés de restauració

En els darrers anys hem tingut l'oportunitat d'obrir un mercat paral·lel al dels vitralls. Feia algun temps que ja havíem fet mosaics pompeians. Són uns mosaics fets amb xicotetes pedres irregulars de vidre tallades a mà de diferents colors que conformen un dibuix. Des de fa un temps s'ha despertat un gran interés per recuperar els paviments antics de mosaic de les cases i pisos valencians, és a dir aquells que fins fa no res se soterraven sota taulells de gres o parquets. Hi ha d'ells que són hidràulics però els més apreciats són els Mosaics de Nolla, de gres porcel·lànic. Com a curiositat podem apuntar que la fàbrica de Nolla, a Meliana, va ser fundada per Miquel Nolla i Bruixet, el rebesavi de l'actual alcaldessa de València, Rita Barberà. Com que la fàbrica ja no funciona actualment, en els treballs de restauració que es mamprenen resulta un tant difícil trobar peces per tal de restituir les malmeses.

Quins són els motius pels quals la gent et demana aquesta mena de treballs?

Mosaic restaurat

Doncs cadascú tindrà els seus, però en general, la gent que demana aquests treballs és aquella que sap apreciar el valor de les coses antigues, que té gust per recuperar-les, per mantenir-les en bon estat, per gaudir-les.

Què té de costumista aquest ofici? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?

És un ofici que no ha variat massa des del seus orígens ençà. Les eines principals són les mateixes que es feien servir antigament. La ruleta per tal de tallar el vidre o les tenalles, per exemple, podran ser ara més o menys ergonòmiques, però bàsicament són les mateixes, com també les composicions per tal de fabricar els vidres i els esmalts o grisalles.

D'anècdotes en tenim un sac, però en recorde una especialment de quan vàrem treballar en la restauració del rosetó de l'Arxiprestal de Santa Maria de Morella (els Ports). Per tal d'accedir al finestral i desmuntar-lo, primer havíem de pujar per una escala molt estreta i despenjar-nos amb arnesos fins una terrassa darrere del rosetó. Un operari que venia amb nosaltres i que no era massa prim es va quedar una estona a mitjan escala i no podia anar ni avant ni enrere. Finalment, es va poder relaxar un poc, va poder eixir i no hagueren de vindre els bombers ni res per l'estil.

Per últim, quin futur li pronostiques a aquest ofici en un món com el d’avui?

No vaig a enganyar-vos dient que tenim molts encàrrecs, perquè no és així. De fet, al nostre taller hem arribat a ser cinc o sis treballadors i ara només en som dos. La situació actual, en aquest sentit, ens afecta. Tanmateix, considere que no hi ha gaire tallers com el nostre que treballen a un cert nivell. És clar que l'especialitat s'haurà de mantindre, si no per a abordar obres noves, sí per a mantindre el patrimoni.

Per a més informació:

http://www.ximoroca.es/

Entrevista a Amadeu Civera, pintor de parets

Han calgut cinc anys, però per primera vegada, aquest costumari s’endinsa en el gènere de l’entrevista personal, un nou repte per a un espai dedicat als reductes populars que perviuen en aquest raconet del país. Ho fa de la mà d’Amadeu Civera i Gimeno (Sagunt, Camp de Morvedre, 1980) una persona dedicada en cos i ànima a un ofici antic i arrelat al poble, el pintor de parets. Resident a Calaceit, a la comarca aragonesa del Matarranya, Civera ens parla d’una professió necessitada de destresa i passió, justament el que ell desprén en aquesta entrevista que ens concedeix amb molt de gust.

Amic Amadeu, entre d’altres coses, eres pintor de parets. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici? Hi ha diferències amb els treballs de pintura convencional?

L’ofici de pintor, en principi, consisteix a complimentar el que un client et demana. Fonamentalment és pintar en el producte adequat les parets interiors i exteriors, també pintar el ferro i tractar les portes, passamans, bigues, etcètera. Aquestes faenes impliquen un procés: gratar, massillar, imprimir i donar les passades pertinents. Una part important de l’ofici és la decoració que consisteix en la realització de sanefes, la reproducció de vinils en pintura, estucat venecià, veladures, etcètera. És important acabar la faena i deixar-ho tot ben net.

L’ofici de pintor en el camp descrit ha de veure molt amb la pintura mural, de fet són complementaris, també ha de veure, sobretot en el procés, amb la pintura i decoració de vehicles; i s’allunya més de la pintura d’aquarel·la i l’oli.

Pensaves que et dedicaries a aquest ofici quan et llicenciares en Belles Arts?

Quan estudiava no m’imaginava ser pintor de parets, però abans d’entrar a Belles Arts ja havia passat moltíssimes hores de cara a la paret pintant grafits. Açò fou definitiu perquè en segon vaig triar l’opció de pintura i fonamentalment l’assignatura de Pintura Mural.

Què és el que més t’agrada de pintar parets? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?

El que més m’agrada de ser pintor és el canvi que experimenta el lloc on actues, la transformació.

Quan ja tenia clar que m’havia de dedicar a la pintura mural, ens va ocórrer una història significativa. Moltes nits anàvem a pintar grafits a l’autovia per la zona d’Almenara (la Plana Baixa), quan encara no estava inaugurada. Un dia, quan passàrem el rodet, se’ns quedà enganxat un paper. Estava escrit i deia aproximadament: A los xicos de los graffitis. Esto no és una broma ni una trampa. Estamos interesados de hablar con vosotros para ver como pueden quedar definitivamente los puentes. Seguia el segell de l’empresa i el telèfon de contacte. Ens espantàrem, però decidírem telefonar. I l’empresa decidí decorar els ponts amb dissenys i ens encomanaren la decoració de diversos ponts des de Sagunt fins a Borriana.

Que bo, de manera que els ponts que travessen l’autovia compresa entre Sagunt i Castelló han estat decorats per tu? Amb la de vegades que he passat per sota d'ells!!!

N’érem uns quants, però sí, així és...

Al teu parèixer, quins són els motius pels quals la gent del poble et demana, per exemple, pintar la façana de sa casa?

Sens dubte, per tindre-la més neta i bonica.

Quins són els colors que més et demanen a l’hora de pintar una façana? Hi ha algun tipus de simbologia associat a l’ús de certs colors?

Per a les façanes, la gent prefereix colors terra en una ampla gama. Sempre hi ha excepcions i gustos.

Potser no hi ha consciència, però la simbologia en els colors hi és, segurament filtrada pel profit i l’efectivitat. Hi ha qui no accepta de cap manera el groc (la malaltia i la mort), o el roig (la violència i la sang) en interiors perquè els somouen les fòbies. Hi ha qui et demana l’habitació del nen en blau i el de la nena en rosa o lila que associen respectivament en la masculinitat i la feminitat. No cap el menor dubte que l’ús del colors terra es prefereixen per a les façanes perquè s’assumeix la integració en el paisatge;  i el blanc, que significa pau, es prefereix perquè dóna molta llum a les estances.

Què té de costumista l’ofici de pintor de parets?

Hi ha gent que està acostumada a pintar sempre amb el mateix color, per exemple els comentats. Respecte del temps també es detecta una preferència a pintar per festes.

Penses que podries dedicar-te a aquest ofici d’igual manera en un poble gran com Sagunt (Camp de Morvedre, P. Valencià) que en un poble menut com Calaceit (Matarranya, Aragó)?

Pense que igual podria ser pintor a Sagunt que a Calaceit, encara que en el poble el contacte és més proper i coneixes millor la gent. Depèn també del grau de crisi econòmica que sofreix cada lloc.