dilluns, 16 de setembre del 2013

"Aquí huele mal, huele a catalán"


Ens ho vam passar d'allò més bé
Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei Sergi! que bó! gràcies per contar esta història q visquerem junts! si q ho passarem bé si! Visca el Barça!

Manel ha dit...

Sergi guanyarem i a més a més pense que això abans era nombrós i habitual a Mestalla cada vegada hi ha menys gent; estan perdent .....