Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)

Bo, doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell  nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega, i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.

En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...

Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.

UNICO GRANDE AMORE, o aquell país que encara hi és... TONI PADILLA (Ed. Panenka)

Ben mirat, tenia raó. I tant que la tenia. El meu amic David, que durant cinc anys em va recomanar la lectura d’aquest llibre titulat Unico grande amore i jo el vaig ignorar tot esperant que arribara el moment ideal, que ha sigut ara, és clar, ara que em trobe immers en una nova criatura literària en què també es parla d’esport però no com a tema principal sinó com a excusa. L’excusa per a parlar de la veritat. O del que sovint no es pot declarar tan obertament si no és des d’un punt de vista, diguem-ne, innocent. O camuflat, si més no. Camuflat! Però bé. Ja en parlaré més endavant...

El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit, la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 

Aquell viatge amb tren...

O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.  I amb un pòdcast afegit del meu amic Ignasi. 

PELAYO BLUES. S. Durbà (Rebel edicions)

I amb aquest Pelayo blues, trobe que ja he escrit tot el que havia d’escriure sobre el món de la pilota. Sobre el món, dic, que no sobre el joc. Tanque així una mena de trilogia encetada amb Colp a colp (2019) i prosseguida, anys més tard, amb Trinquets trencats (2023). I m’acomiade, definitivament, d’allò que abans em feia bategar i ara ja no fa més que representar un vagareig literari no iniciàtic, no, a quin sant en aquestes altures de la vida!, sinó romàntic i crepuscular. Literatura de l’adeu. I sí, està lleig que ho diga jo, que en soc l’autor, però què en puc dir si no: la veritat. Llegiu-lo, per tant.

Heus ací un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè, en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns escapa entre alegries impostades i progressos imposats, dels tresors marginats i inexplorats, de tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap altra manera que no siga escrivint.

Tinc molt present, per això, el dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai trobem...

Coberta de prova en blau

I BON ANY 2026 A TOTES I TOTS!

Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!