Pins

 

Com si les veus del poble m’hagueren sentit, com si una força immediata i gentil sentira la necessitat del rescat del pobre i inexpert valencianet o com si la serra, o el monte, o tot el que m’envolta, volguera expressar-me la seua gratitud per tantes paraules reflectides sobre el paper, per fi, per fi, he entès la noblesa d’aquesta terra. Pins, pins i més pins. Però, sobretot, pins secs, morts, l’objectiu de tot plegat, encara ferms, malgrat tot, de llenya que vessa resina i que crida i pregunta: em vols? Doncs vine a buscar-me. La batalla no serà fàcil ni tampoc agradosa, tot al contrari, et costarà suor, i blasfèmies, i ganyotes de fàstic, i una jornada brutal d’esforç i activitat que recordaràs al llarg de tota una vida. A canvi, això sí, et regalaré unes vistes que tampoc no oblidaràs, precioses de veritat, allà enmig del cabeç més alt, la clariana verda i els pics més ombrívols, amb clapes de neu encara resistents i alhora amb un sol que farà degotejar l’aigua i que radiarà com ja fa setmanes que no ho ha fet. I ja de vesprada, tastaràs l’aperitiu. Mall, cuny i destral. I crits d’entrega i de matança perquè et costarà partir els troncs, de veres que et costarà, un a un, i els que et quedaran per a l'endemà, tota una muntanya. I l’honor de rendir tribut, també, a la màxima tan sabuda i tan repetida per les gents que han treballat la llenya des de temps immemorials, això és que aquesta calfa tres vegades: quan es talla, quan es tragina i quan crema definitivament. Llar encesa, foc viu. Sí. La satisfacció del treball ben fet. Tanmateix, una esquena dolorida, unes mans clivellades i uns braços rígids com els troncs que s’esmicolen, al remat, en brases ardents i hipnotitzadores. I de nit, com a regal, una somnolència llefiscosa, i les marques perdurables d’una jornada completa des del matí a la nit. Imatges, detalls i comentaris gravats per a la posteritat. «Ahí lo tenemos, pedazo de pino. ¡Qué cabrón!». I allà que baixem del tot terreny, ell moto-serra en mà, jo preparat per a carregar el fruit resultant en el remolc. Primer pi: inusual, siamès, amb dos branques atacades de manera transversal, un homenatge als capricis de la natura. «¡Yo esto no la había visto en mi vida!». Segon pi: accessible, llarg, amb la base podrida, molt fàcil, amb una part de la llenya que es descarta. Tercer pi: el pi, el pinaco, un hijo puta de pino, ja caigut, amb una soca que fa feredat i que no cap en una abraçada, ni tampoc en dos. El monstre que buscàvem, de llenya interminable i feixuga, que conclou un matí amb estampes impagables i de labor insofrible que esculpeix el cos, i la ment, i tot. Derringlats i baldats que tornem al poble. «Ale, ya lo tenemos bien. Vamos a tomarnos algo». I brindem per la senzillesa, o pel respecte, o pel que siga. Brindem, que ja és prou...