Trobe que tots els parcs temàtics,
tots sense excepció, al marge del món que simbolitzen i de les atraccions que
presenten, haurien de tenir una botiga de regals i souvenirs a l’altura de les circumstàncies. Una botiga com Deu
mana, vaja! O el que és el mateix. Una botiga on poder gastar alegrement els cacaus
amb allò que el proïsme, o en tot cas un individu com jo, té idealitzat des de
fa temps i durant el que li resta de vida. Per això mateix, la principal
crítica que faig al conegut popularment com el Mini Hollywood d’Almeria és
aquesta, que la botiga és molt fluixa, patètica si més no, i que és evident que
no saben, o més aviat, no tenen ganes d’aprofitar la tirada. I és que, al
remat, no soc l’únic que pregunta per la peça de roba estrella que tots volen
adquirir en plena temporada alta del parc: el ponxo. I no un ponxo qualsevol,
és clar, sinó el ponxo icònic amb el qual tots els fans dels spaghetti western hem admirat —i admirem!—
Clint Eastwood. Però no, pel que es veu, aquesta és la pregunta del milió. «Venderíamos un montón», em diu, per
això, l’encarregada de la botiga, cosa que li afegeix encara més incomprensió a
la situació. Perquè no s’entén, no, de cap de les maneres. Una mancança
certament lamentable en uns temps de consumisme voraç en què la mitomania s’obri
pas gràcies als objectes englobats en una etiqueta molt ben parida des del punt
de vista comercial: retrovintage.
Però no a Almeria. No. Almeria és un desert. Un desert on el capitalisme ha
penetrat tan sols en forma d’hivernacles que s’estenen de manera proporcional a
l’explotació laboral que els defineix, en cap cas en forma de ponxos
pretèrits destinats a romàntics idealistes com jo. Una llàstima. Perquè, pel
que fa a la resta, doncs tot molt bé. El parc s’aguanta a soles, vull dir, s’aguanta
al marge de les actuacions manifestament millorables dels actors que les interpreten. I tan sols pels decorats, ja paga la
pena de pagar-hi l’entrada. A més, sempre
ens quedarà la alpujarra, o en tot
cas, la capital, la ciutat d’Almeria, amb aquest toc andalús tan autèntic i
alhora tan atractiu, extraordinàriament gentil. El tapeo i la Virgen del Carmen,
quina gran estratègia!, extensible a tot un territori enclavat entre muntanyes d’escassa
vegetació, on la magnanimitat dels turons més alts amaga, sovint, la immensitat
de la mar i d’aquest parc natural impressionant que rep el nom de Cabo de Gata.
I un que es perd entre atzavares, baladrers, dunes i platges d’arena negra i fina on el temps s’atura
i la pasqua pren forma entremig de nits coronades per una lluna que no és una
lluna qualsevol, no, és la superlluna del mes d’abril, la luna lunera cascabelera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada