Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.