Altres assumptes...
divendres, 29 de novembre del 2024
Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)
diumenge, 24 de novembre del 2024
Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)
En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...
dilluns, 4 de novembre del 2024
De tres coses no t'has de fiar...
dimecres, 9 d’octubre del 2024
9 d'octubre
I
finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride
tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en
cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els
discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen
desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor
de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni
galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar
el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i
no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa,
això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De
fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és
l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què
explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb
el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid,
menys de dos hores. Tren de rodalia, en
canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre.
Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més
valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant
el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día
de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort.
Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules
vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que
retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o
donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa
l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou
trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el
cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu,
pilotari en retirada, de Castelló sense
ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta
cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent
l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al
trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es
comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja
no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la
remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la
pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al
vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.
dilluns, 2 de setembre del 2024
Estiu acabat
dimarts, 27 d’agost del 2024
Banalitat i resistència
dimarts, 18 de juny del 2024
ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)
El que més m’agrada,
sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc
sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la
pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte
va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint,
les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als
professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies
bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està
escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un
llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha
parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest
recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca
que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines,
els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí,
exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una
novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi,
Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama
particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que
m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat:
doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila,
qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor
és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten
a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa
jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un
dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la
química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell
alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que
ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar
amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns
aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de
tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se
a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults
que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés.
I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de
la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.
dimecres, 12 de juny del 2024
Pilota pro?
divendres, 24 de maig del 2024
Teuladins
Foto: Noe Domenech |
Jo al home confie la meua niuada,
I pobre i panruch,
Entre la familia, baix de la teulada,
M'ampare
com puch.
Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran.
dilluns, 8 d’abril del 2024
SARDENYA
Mapa de Ballester. A la dreta, baix, l'Alguer |
Aquestes pasqües, però,
l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que
després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de
convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig
arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un
cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es
parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era
previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto.
Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret
pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per
a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es
refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures
penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica
diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i
nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça
i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat:
el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura
on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que
deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera
del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés
quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em
pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la
meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer»,
em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu;
i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com
encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa
de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.Nomenclàtor
Al fons, el far de Capo Carbornara |
Platges blanques |
Il tramonto |
Camps verdíssims |
Parc natural de Tuili |
dijous, 21 de març del 2024
Tabarca enllà
I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...