Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.

Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)

Bo, doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell  nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega, i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.

En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...