diumenge, 11 de setembre del 2022

Genovés II, l'últim romàntic


Passadís entre amics i pilotaires.
Foto: David Sarasol
M’agrada anar al trinquet Pelayo de tant en tant. Allí veig cares conegudes i amistats que he anat fent al llarg de tots aquests anys de partides de pilota i vagarejos pels trinquets. M’agrada, la veritat, perquè hi ha certs aspectes que resisteixen. I això és simptomàtic, ja que ben mirat s’erigeixen com un símbol enmig d’aquests temps en què un bar amb solera com el que donava accés a la canxa, ha estat transformat i desvirtuat en forma de restaurant cool i clientela obscena que res té a veure amb la identitat que es respira dins del recinte centenari. Més de cent cinquanta anys. «Pasen, pasen, no se paren...», diuen els cambrers als aficionats que conversen al vestíbul després de la partida. En fi. No m’estranya, per això, que la majoria dels presents es disperse pels bars xinesos del barri. No m’estranya. O per la pastisseria del cantó... Perquè, sens dubte, és el preu a pagar per un món nostrat que, malgrat tot, continua oferint vesprades memorables amb el vell sabor del poble i el so de l’idioma vernacle tan representatiu d’aquest raconet del país. Això sempre. Més encara si el motiu és l’homenatge a un dels millors pilotaires que ha donat aquest joc ancestral en els darrers vint anys, José Cabanes Corcera, Genovés II. Gràcies, per tant, amic. I molta sort en la teua singladura cap a la presidència de la Federació, perquè és evident que la vas a necessitar, ausades que sí, no debades corren nous, i dificultosos, temps per a la pilota valenciana. Com sempre. Temps en què els rituals d’antany conviuen entre tendències virtuals, éssers desarrelats i urbanismes incomprensibles. Temps en què les estampes col·lectives i les converses entre amics de tota una vida es veuen desplaçades per la ridícula tendència del proïsme a muntar-se al carro del progrés. Temps de disputes i conflictes irresolts. I temps de diners públics que fugen cap a terrenys privats i privatius. Perquè ja ho vaig dir una vegada, això. I disculpeu que m’apropie de l’etiqueta. José Genovés II és l’últim romàntic de la pilota. Amb la seua retirada, se’n va el carisma entre les muralles centenàries, la bonhomia i la noblesa innates, el fet d’arreglar-se les mans entre complicitats i batalles per la vida, aquells guants de pell atacats a unes palmes que ho han donat tot i que apuren les seues últimes vesprades de partida entre els qui no s’ho volen perdre i els que són conscients de viure el complex trànsit de la nostàlgia gloriosa al futur incert. Passadís més que merescut. No ho tindrà fàcil, no, Genovés II. Gens fàcil. Haurà de lidiar entre les restes del naufragi i entre una sèrie de dilemes que breguen entre la lluita per la cultura popular, per una banda; i el professionalisme, per una altra. I d’això se’n parla molt, darrerament, al trinquet. Molt. No sé si conscientment o inconscientment. No ho sé. En qualsevol cas, no em correspon a mi dir-ne gran cosa, només escoltar-ho i, a tot estirar, donar-li una forma literària que, almenys, em reconforta i m’ajuda a conviure al bell mig d’una escala i unes galeries que són tan boniques, tan belles i tan propietat del poble que és impossible no estimar-les. Potser, qui sap, aquest és el llegat que deixarà per a la posteritat aquell que començà a jugar sota l’etiqueta del fill del gran Paco i es retira ara amb el seu nom complet, sense deure res a ningú, amb l’estima sincera dels aficionats que confien en una pilota unida, forta i arrelada a les entranyes del poble. Un repte majúscul. Això és com és. Però majúscula és la pilota, amb els seus conflictes i els seus valors únics i intransferibles. I a més a més, sempre hi haurà Puchol II. Poderós i en plenitud. 60-50 al seu favor en una partida que passarà a la història com l’última de Genovés II en aquest trinquet de Pelayo al qual m’agrada anar de tant en tant, on sempre veig cares conegudes i on la pilota resisteix entre les aigües tèrboles del present devorador. Llarga vida.
Agraïments sincers a la galeria.
Foto: David Sarasol

La pilota continua.
Foto: David Sarasol

Amb el grup i amb l'escola de Pelayo
Foto: David Sarasol