dimarts, 2 de desembre de 2008

SER JOAN FUSTER, 33 visions sobre l'escriptor

Creia haver llegit prou sobre Joan Fuster, també creia haver pensat molt sobre els seus escrits i, sobretot, creia haver superat el desgast de comprovar com s’esborra la seua figura, desconeguda avui per gran part del país. Creia i creia moltes coses més. Però es veu que no, que encara no havia cregut prou i que em faltava un llibre més, Ser Joan Fuster, trenta-tres visions sobre l’escriptor, un llibre en forma d’entrevistes i en forma de visions, de visions de l’home, de la persona del poble que s’amagava darrere l’intel·lectual. Possiblement si Fuster haguera nascut a Frankfurt o a París o fins i tot a Múrcia, seria un referent i es parlaria de la seua grandesa literària, de la seua ciutat i de la seua dimensió com a home de lletres. Però Fuster era de Sueca, un poble de llauradors que s’expressava en valencià i que fa quaranta anys encara menjava rates de marjal. No s’entén massa bé com tingué la gosadia de posar-se a escriure enmig d’aquell panorama, sense pausa, persuadint, despertant consciències als valencians d’aleshores, més preocupats per sobreviure que no per fullejar articles i columnes d’opinió. Així clar, acabà decrèpit, consumit pel tabac i el whisky, greument afectat per la bomba amb què alguns intentaren llevar-se’l del damunt: “Per què a mi, si em dedique a escriure, em responen amb un bomba?” Però a tal pregunta no hi havia resposta. Si de cas ens arriba catorze anys després de la seua mort, contemplant l’actual societat valenciana. Fuster irritava i molestava, inquietava al folklore benestant de la València dels setanta, el que impera ara per ara. I és per això que cal llegir-lo. I encara més rellegir-lo, si ens el prenem seriosament.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Xic de Sagunt, jo tinc tota una carpeta, que caldria buscar, d'articles del Fuster en premsa estrangera (escrits en castellà). Vaig ajudar a Isidre Crespo (el coneixeras perquè ha escrit molt sobre Fuster)a escannejar-los per a un llibre que volia escriure. Però si, estic d'acord en que en qualsevol literatura els grans estan reconeguts excepte en la valenciana. En la pseudo-cultura valenciana de hui els grans només són futbolistes, no escriptors o pensadors. Un bes molt fort des de Denver with love i nostàlgia. Laura

XescoArechavala ha dit...

Primer que res m’hauràs de deixar algun llibre de Fuster, per començar a conèixer la seva obra i després reflexió geopolítica al respecte.
El problema de la manca de reconeixement a la literatura catalana és degut, en gran mesura, a un factors. El primer és que el Govern central (l’espanyol) no reconeix com a autòctona la literatura produïda en català, euskera o gallec i per tant, li nega el reconeixement institucional. Perquè no se li va donar mai el premi nacional de poesia a Martí i Pol? O a Estellés? O el nacional a Fuster, Pla..... segueixo?
Un segon factor, que sorgeix per extensió del primer, es que com és una literatura sense estat, no disposa d’un organisme polític que la potencií. Ergo, és la independència l’única solució?
I que passa quan l’administració autonòmica, en aquest cas la Generalitat valenciana, tampoc potencia la literatura pròpia? Doncs passa el que passa amb els autors valencians que escriuen en valencià, que és donen a conèixer pel boca a boca sense cap tipus de reconeixement.

XescoArechavala ha dit...

Una correcció. He mirat els guardons del premi nacional de literatura. En 30 anys de premmis, un basc (Elorriaga), un gallec (Conde) i una mallorquina (Riera). Es representatiu? pel que fa al de poesia, n'hi ha tres de catalans en 30 anys de premi (Vinyoli,Gimferrer i Margarit). Ni bascos ni gallecs. Segueixo mantenint les tesis del post anterior!