dimarts, 28 de desembre de 2021

Catifa roja per Genovés II

...I això que ara, majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita, cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant, una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar. Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament, no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega, el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és majúscul. Ordre i convicció.
Caiguda d'escala de Genovés II

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...