L'home

El veig, el veig, dia sí, dia també, sempre el mateix home, quan neva fent fòllega amb la pala, quan fa bo traginant llenya amb el carretó, i avui amb la destral, rendint tribut al seu enyorat ofici: guàrdia forestal, ara ja jubilat. Boineta en el cap, pantalons de pana, botons de camisa passats fins al coll. Elegància rural. I ell allí, en el seu racó particular, a la vora del rierol, partint soques i troncs. —Estos son de sarga... —m’ha dit quan li he preguntat—, ahora un poco y esta tarde un poco más. I jo, que no he pogut evitar pensar-ho, la veritat, perquè allí continuava ell, l’home, burxa que burxa, mig encorbat, o encorbat del tot, amb solcs a les mans, amb solcs pertot. Braços bragats i llargs, desgastats també, és evident, tanmateix encara durs malgrat l’edat avançada que li dibuixa un rostre hirsut però noble, dels que no pot dissimular una vida lliurada a l’esforç incansable i persistent. I ell allí, apilant i apilant més i més troncs. I jo allí, també, escoltant i alhora establint paral·lelismes amb les imatges que he vist durant tota una vida, quotidianament, a ma casa. Perquè d’igual manera que molts llauradors valencians han perseverat i perseveren en el seu estimat tornall de tarongers, aquest home també persevera en allò que està avesat a fer: tallar, partir, carregar i ordenar la seua fusta. La fusta, en general. O més aviat el monte, que antes sí que se valía, no como ahora, em diu. I torna a carregar... Sense pressa però sense pausa, ferm com el bon valencià que labora la terra malgrat les inclemències de l’edat i malgrat els preus irrisoris que es paga avui per la taronja, o pel caqui, o pel nespre, o per qualsevol altre producte denominació d’origen o sense denominació. És igual. El bancal, per un costat. I el monte, per un altre. Del litoral mediterrani a l’interior peninsular. Però al cas, els mateixos problemes, i les mateixes lamentacions: competència deslleial, interessos comuns, mercat europeu... Martingales del progrés! I ell allí, sense a penes immutar-se, ben posat en la faena. I a carregar, amunt i avall, i els troncs que s'esquarteren i s'amuntonen a base de colps destres i secs. Forts. «Justo ahí, ¡en la raja! ¡Ahí, ahí, dale ahí!». I jo que m’enrossine, i n’aprenc tot el que puc, certament admirat, prenent notes mentals, com un mer transmissor de vivències i reflexions que ja no puc deixa de reflectir. Perquè, què faria aquest home sense llenya, sense un entorn de natura antany rendible i ara desatesa, sense el seu monte? Què en faria, d’altra banda, el llaurador mediterrani sense el seu bancal? Conclusió contumaç: no res. Segurament, morir-se de pena. Estampa injusta i poètica, tot al mateix temps. I és per això mateix que l'home hi continua. «Ahora un poco, esta tarde un poco más...». Fidel a un costum que li ha donat la vida, respirant aire pur i net. Lliure com l'estol de paixerells que s'enlairen quan m'acomiade fins demà o fins un altre dia. Tant fa. Al cap i a la fi, som veïns. I això ja és prou.