Curiositats lingüístiques

 

Que per què es diu així? No en tinc ni idea, la veritat. Però el cas és que a banda de nevar i ploure, per aquestes contrades, de tant en tant, també cauen del cel unes boletes de gel concentrades que hom convergeix a anomenar col·loquialment així, matacabra, sense finors ni tecnicismes, si més no un equivalent al que en català es coneix, de manera general, pel nom de calamarsa, això és una precipitació que, tècnicament, el vocabulari defineix com a grans de glaç mig transparents que tenen un diàmetre inferior a 10 mil·límetres. Quasi res porta el diari. La matacabra. Aigua continguda dins d'un núvol de tempesta i que no es trenca quan cau. Què ha de trencar-se! Preàmbul fugaç del que descarrega tot seguit i símbol meteorològic evident de la duresa hivernal predominant en unes terres la parla de les quals també deixa termes ben vius i ben representatius d’un castellà fins aleshores desconegut per mi. Perquè la bona qüestió és que aquest terme només n’és un exemple. Però n’hi ha més, molts més. Sense anar més lluny, a la mencionada matacabra també se li anomena matasuegras. I aquell altre referent als puros de gel o chorlitos penjats de les canals, hi ha qui li diu canutos. I més encara. Particularment, em crida molt l’atenció que el sufix diminutiu emprat per aquesta zona no és el general –ita, sinó més aviat –eja, de manera que una casa menuda no és una casita, com dirien a Madrid o altres indrets de predomini castellà selecte i glamurós, sinó una caseja. I una horita, aquesta és bona, és una horeja, que sens dubte crida l’atenció i pot causar terribles confusions lingüístiques en aquell visitant poc versat en el dialecte local. Solo te queda una horeja... Ai! Pel que fa a la morfologia verbal, d’altra banda, resulta molt cridanera una elisió vocàlica que afecta el present d’indicatiu, en concret la segona persona del plural d’alguns verbs de la 2a conjugació. Així doncs, una pregunta tan simple com ara ¿queréis un vino? es transforma automàticament en ¿querís un vino? I això, és clar, en cas que siga només un vi, perquè aquesta és l’altra: ací la gent opta, sovint, per un botellín, és a dir un terç o un quint de cervesa. I ja que parlem d’alcohol, doncs què no dir-ne! La cassalla valenciana és una aigüeta al costat de l’alcarreño, l’aiguardent entre els aiguardents, amb una graduació molt capaç de destruir fetges insatisfets i d’efectes devastadors per al foraster esnob i amb aires de petulància. Que cadascú trie la forma d’escalfar-se el cos. O de morir! Almenys jo, que l’alcohol el deteste, preferisc l’esport. I és per això que, quan la neu desaparega, aniré a un frontó que és a tocar de ma casa i que, curiosament, poca gent anomena així, frontón; tot al contrari, rep el nom de trinquete. Perquè qui m'ho anava a dir, això. La pilota, sempre present. Un nexe d'unió castellano-valencià. Per a més glòria del joc ancestral!