La goteta

La goteta. La goteta és important. I no, no em referisc a la que li cau a tots els homes després de fer un bassalet, sinó a la goteta que cal deixar anar en les aixetes d’aquelles cases que es veuen sotmeses a temperatures nocturnes literalment siberianes. -15º, per exemple. Perquè sí, perquè en cas contrari un es pot trobar amb la fenomenal sorpresa que a l’endemà no tinga aigua corrent a casa. Així de senzill. I encara sort que el sol fa el seu paper essencial i descongela les canonades, encara sort, que si no, que si no... En fi. Coses que passen al bell mig d’una serralada celtibèrica on aquest tipus de contratemps són d’allò més comuns, més o menys intensos segons la cruesa de l’hivern, és a dir, uns anys sense a penes incidents, uns altres amb tot el contrari, amb incidents a dojo, com en els vells temps. Però és clar, pel que es veu enguany és un hivern com els dels vells temps. I no és que ho diga jo, això, que soc un simple valencianet amb tendència a exagerar, no, és que també ho diuen, per fi, alguns oriünds: «ya hacía tiempo que no nevaba tanto»; «esta noche ha hecho frío»... I ai!, quan algú del terreny diu això, quan ho diu, és que n’ha fet, de fred, un fred de collons, del bo i del valent, res d’humitat ni de frescoreta com dirien els meus paisans, no. Fred, a seques. I a tremolar siga dit. Així que ja vos podeu imaginar la faena que se li ha acumulat a l’agutzil de l’ajuntament tal dia com avui, amunt i avall, amunt i avall, sense donar coll. «Ya llevamos dos calentadores rebentaos», m’ha dit. I allí que estava jo, al seu costat, a l'espera de les seues atencions, escoltant els seus diagnòstics, consell rere consell, tot mentre l’amo del bar obria l’albelló del seu preat establiment i observava les canonades que li subministren l’aigua, també congelades, per descomptat. Tot congelat. Gràcies que el sol regnant i una estufa d’aire providencial han desfet l’embús del gel i han fet possible que se serviren els primers cafès del dia. «¡Qué maravilla!», ha dit aleshores un client. «¡Esto es una maravilla!», ha rematat rient i conversant amb tots. Però el millor és que no ho deia pel cafè, que va, sinó pel fred i la neu, que segons sembla és boníssima per al camp. En efecte, ho és. La collita serà bona! Año de nieves, año de bienes, diuen en castellà. Un refrany, de fet, que no fa més que reforçar les tesis dels qui jo anomene els irreductibles, això és els qui malgrat les inclemències hivernals sempre estan a punt per amollar frases com ara «esto ya no es lo que era, si tú supieras, antes, antes sí que hacía frío, sí que nevaba...». Però jo ja en tenia prou amb el cafè. I amb l’agutzil: «esta noche deja caer un hilillo, no te preocupes por el agua, que este año hay de sobra. El depósito está lleno». La goteta, si més no, cal deixar caure la goteta. El hilillo...