La veuria una i mil vegades. I no
em cansaria mai, la veritat, perquè fet i fet és fabulosa i perquè, atenent les
circumstàncies que ens envolten, resulta impossible no pensar-hi; almenys en el
meu cas, que m’apassiona, la veritat, de les que més m’agraden. Es tracta de la
pel·lícula La finestra indiscreta,
una obra mestra d’Alfred Hitchcock que guarda moltíssimes similituds amb les circumstàncies
que ens afecten actualment i que gira al voltant d’un personatge postrat en una
cadira de rodes (James Stewart) i confinat a casa seua. Postrat.
Confinat. S’entén, no? Bé, el cas és que des d’allí, des de sa casa, o més
aviat des de la seua finestra, observa el carrer i, sobretot, el seu veïnat; i
el que en un principi no pareix res de l’altre món perquè no hi ha cap detall
que s’escape de la monotonia habitual, a poc a poc es converteix en un suspens
continu i en tot un seguit d’escenes inquietants que mantenen a l’espectador,
en aquest cas a mi, amb la tensió permanent en el cos. I fins ací l’explicació.
La resta, és a dir, el final, ja depèn de vosaltres. Així que ja sabeu. La finestra indiscreta, de Hitchcock. Vegeu-la
si teniu l’opció. Una vertadera delícia. Una pel·lícula que si avui m’ha vingut
al cap és perquè he eixit al balcó i perquè, tot al contrari del que li passa
al personatge principal, jo no he vist res inquietant, encara que m’haguera
agradat. Ho confesse. Però no, ni de bon tros. En el meu veïnat no passa res. I
quan dic res, vull dir absolutament res. El camió del fem, en tot cas, que fa
la mateixa mala olor de sempre. I els quatre operaris municipals que arreglen
els jardins, amb la diferència que ara van en mascareta; i els mateixos veïns
passejant els mateixos gossos vint vegades al dia. I fins i tot, els mateixos
gats, als quals ja només em falta posar-los un nom. Res. Ací no passa res. I l’única
música que sona a la llunyania és l’himne regional, aspecte que augmenta l’avorriment
i també el terror, tot alhora. Així que algun dia d’aquests m’inventaré una
pel·lícula. Qualsevol cosa amb els ingredients que ofereix un barri solitari i
poc transitat. Repartidors enfollits, carters que dipositen paquets sorpresa, patrulles
policials obscenes, arbres que creixen de sobte, rates que muten... Jo què sé.
El meu subconscient en quarantena i reclòs entre quatre parets m’empenta cap a la por i, qui sap, potser aquesta és la solució. Crear alguna cosa, terrorífica, si més no. I mantenir
el cap despert, ni que siga amb fosques fabulacions tretes de pel·lícules de
ficció que ara són més realitat que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada