I arribat aquest dia, comprove
amb satisfacció que no tot són dades de contagiats, de morts i de curats per
coronavirus, sinó que també abunden per les xarxes socials algunes
convocatòries que paguen la pena i que, per bé que estiguen directament relacionades
amb el mal que ens té confinats, tracten de traure el costat bo de les coses,
de les persones i, tot plegat també, dels paisatges que estimem. En aquest
sentit, em centre en una que m’ha fet somiar i que m’encanta, perquè l’única
cosa que demana és el fet de compartir una imatge de la mar, de qualsevol aspecte
de la mar, així sense més. Senzillesa absoluta. Clar i ras. I aleshores pense, de seguida, en una imatge
que em ronda de fa temps i que en el seu dia em va reportar sentiments positius
i bells, contrària, molt contrària, a aquesta època repleta de negativitats i pors.
I no, la convocatòria en si no demana cap descripció ni cap altre tipus de text que la definisca,
però com que jo això no ho puc evitar perquè no entenc la vida sense lletra, em
decidisc també a aportar unes poques paraules que giren al seu voltant. I heus ací... Si no m’equivoque, la imatge en qüestió fou presa al Grau vell de
Sagunt, allà on tantes vegades els oriünds conscients de ser això, precisament,
oriünds, afirmen que el temps s’ha parat. Allà on perviuen unes quantes casetes
que donen forma a un sol carrer i on la rutina discorre solitària però assetjada per
un terreny industrial que malmet un paisatge d’allò més
corprenedor. No són poques les vegades que he anat, jo, al Grau vell. A pescar.
O a banyar-me. O, simplement, a passejar. Allí tot sol, només amb la companyia
de les gavines, entre pedres i roques de color negre producte de l’escòria
acumulada per l’antiga factoria de ferro del Port de Sagunt. De vegades, quan el
dia fa bo, o també en els capvespres de tèrbol atzur i ambient humit, un es pot quedar indefinidament atrapat per l’horitzó. Perquè no cal res més tampoc. La gavina vola, doncs, harmoniosa, inclinant el coll a la
recerca de desfets dispersos per les cales que es formen entre les comarques de
l’Horta i el Camp de Morvedre, al bell mig d’un altre tresor pacífic que
resisteix les envestides del progrés, la Marjal dels moros. I sí, ara que hi
caic, m’agradaria saber què ocorre ara per aquelles latituds alhora tan pròximes i distants, per bé que això siga senzill d’imaginar en aquests dies d'obligat i forçós captiveri personal: calma, una profunda calma i, si se’m permet també, una
incomprensió absoluta per part de la fauna que habita i nidifica per l’entorn. I, de
sobte, la gavina es perd en la llunyania, inconscient d’haver estat capturada un dia per un objectiu que avui m’ha regalat una brisa penetrant plena de somnis que
ara no es poden satisfer, però que hi arribaran, ja ho crec que sí. Hi arribaran. Quan tot
açò acabe...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada