Coronavirus. Capítol 46: 'D'Alzira i plores?'

Em costa assumir una imatge així, tan extraordinària i inusual, però tan certa al mateix temps. La plaça Major d’Alzira, buida. El parc infantil, precintat. Els bars, amb les cadires plegades. Ni una ànima. Silenci. Només coloms i tórtores que volen i parrupegen sense més. I algun operari municipal que fa la neteja —o la desinfecció— corresponent. Fa més de deu anys que visc en aquesta ciutat, o en aquest poble gran que diuen alguns, i em costa d’assumir una imatge tan tremenda, la veritat. Perquè mai l’havia vista així, aquesta plaça, normalment a caramull de vida, de xiquets que juguen, de quadrilles de joves, de pares i mares, d’homes que s’hi fan el cafè i que parlen de l’època gloriosa de la taronja. De iaios i iaies que passegen els nets... Epicentre de la ciutat, cruïlla de totes les festes que s’hi realitzen. Però res. Aquest virus que ens tenalla ho arrasa tot. Sociabilitat pel terra. I això és el més xocant. I el més trist, al mateix temps. Perquè si alguna cosa em crida l’atenció d’Alzira és que no es tanca mai a casa, sempre en el carrer: terrasses plenes, jovialitat al poder. Esmorzars, dinars, sopars... És aquesta una ciutat, d'altra banda, que sempre ha acollit alegre el meu caràcter taciturn i casolà. I això sempre és d'agrair. Ha hagut d'arribar el maleït coronavirus perquè ho perceba, que ja té collons la cosa, ja. D’Alzira i plores?, he sentit a dir moltes vegades des que hi visc. I és cert, però no només pel fet de tenir de tot i ser l’enveja, o això diuen, de la comarca de la qual és capital; sinó també pel fet de ser, crec jo, una ciutat emprenedora i plena de vitalitat. Servirà d’alguna cosa, doncs, tot aquest malson? Potser sí, potser no. El que és clar és que el caràcter obert d’Alzira i dels valencians, en general, mediterranis per excel·lència, haurà de resistir com siga les envestides d’un confinament que corre el perill de convertir-se, a curt termini, en reclutament i en insalvable distanciament. I no, això mai. Però no sé, hi ha vegades que, potser per l'efecte piscològic de la quarantena, el llenguatge marcial que emana de certes autoritats, em fa pensar el contrari. I que per això mateix, caldrà estar vigilants en un futur no molt llunyà. Perquè una cosa és curar-se en salut i una altra molt diferent és ser submís, senyal inequívoc de la pèrdua total d'identitat d'un poble i d'un país. Veurem...