Trinquet de Torrent

Instantània captada per Lluís Llapissera

M’agrada el trinquet de Torrent, definitivament, un trinquet dels que ja no hi ha, descobert, viu, enclavat entre finques, amb bar, centre de reunió d’aficionats entusiastes i casa indiscutible d’una figura popular molt carismàtica que rep el nom de Natalio i que analitza cada rebot, i cada quinze, i cada nova incorporació a un club modèlic que deuria ser referència obligada per a qualsevol que tracte de reviscolar el delicat i complex món de la pilota valenciana.

No ha estat fàcil, tanmateix, el camí d’aquest trinquet, ni de bon tros, paradigma en el seu dia de tots els mals que arrossega la pilota des de temps immemorials, l’eterna problemàtica mai resolta a pesar dels grandiosos mecenatges, les subvencions antiracionals i les empreses de discutible funcionalitat. Un trinquet tancat durant una bona temporada, ignorat i menyspreat successivament pels governs municipals, a un pas de la venda o l’abandó definitiu quan les coses venien tortes, però finalment recuperat gràcies a l’empenta altruista dels de sempre, és a dir, dels qui saben caminar sols i sense ajuda, d’un grupet de gent anònima i modesta que passa desapercebuda quan les coses marxen bé i quan tot és felicitat i fotos per als mitjans de comunicació. Per això m’agrada el trinquet de Torrent, sí. Per això i també per altres coses que cal dir ben alt ara que el sentit col·lectiu del proïsme cedeix terreny enfront de la individualitat per decret i per sistema. M’agrada perquè ha sabut fer front a la uniformitat i la globalització d’aquest present devorador de costums i tradicions. M’agrada perquè compta amb una targeta de presentació que ja la voldrien molts dels que s’omplin la boca de promeses i ajudes milionàries que al remat no serveixen per a res. I m’agrada perquè té un club de més de cent integrants, amb activitat constant, format per gent d’extracció humil, sense artificis ni postures de cara a la galeria, capaç d’organitzar un trofeu de molta categoria que ja s’ha consolidat com un clàssic de l’estiu, amb les figures del moment: Puchol II, Soro III, Pere Roc... No trobareu, per tot, en aquest trinquet cap indici de falsedat, ni tampoc de submissió cap a l’amo i senyor de tot aquest canyaret de la pilota valenciana, ni evidentment cap genuflexió gratuïta cap a les més altes i distingides esferes federatives. No. A quin sant! Perquè el trinquet de Torrent, cal dir-ho clar, és del poble, purament i simplement, un trinquet lliure i que no deu res a ningú. I s’ho ha guanyat amb total mereixement. Enhorabona! A més a més, se situa en una ciutat, diguem-ne, dormitori, on el castellà ja se sent més que el valencià, on el camp ha deixat pas al creixement urbà desaforat, i on la immigració ha conformat barris de difícil acceptació en una societat actual potser massa acostumada ja a amagar les misèries i la resistència cap a les normes  i les convencions establertes. No hi ha imatge més fabulosa, en conseqüència, que veure un trinquet ple d’aficionats de diferent pelatge i condició, farcit de xiquets lliurats a la passió per la pilota, de majors gustosos de tenir cadira en un lloc de referència que un dia, per sort ja molt llunyà, va estar tancat a pany i forrellat i a un pas de la sentència definitiva del progrés. 

Natalio i Rovellet. Foto: Lluís Llapissera

M’agrada molt aquest trinquet, la veritat. I encara m’agradaria més si en comptes de dir-se José Maria Veguer, portara el nom d’un senyor que vingué de la Manxa amb a penes vuit anys i que va fer seu un recinte més que centenari datat de l’any 1901, un senyor que tothom coneix pel nom de Natalio i que entronca, ara i fins que li resistisquen les cames, amb l’autenticitat dels vells i savis jugadors de pilota. Tot un plaer en aquests temps on la pilota professional s’embolica cada dia més amb les derives incertes que planteja un futur postís i ple d’interrogants. Així és. I per tot cal donar les gràcies al meritori i esforçat club de pilota de Torrent, a la comarca de l’Horta. Endavant, amics.

Banderes del Tour

Font: 20 minutos

Arribat el fregitori ambiental on les hores s’allarguen i els dies es couen a foc lent, el Tour de França ofereix una eixida clàssica i tradicional a l’avorriment i el compassar del temps. No hi ha estiu sense la gran carrera ciclista, indicador ara i sempre de l’orgull nacional d’un país que anima poble a poble i muntanya a muntanya, entre revoltes i camins de llambordes que trenquen les cames als esforçats corredors i exalten els sentiments dels nombrosos aficionats que es congreguen en els marges. Tot un espectacle, certament. I ben mirat, també un aparador de les més variades reivindicacions en forma de bandera. Perquè n’hi ha moltes, de banderes. I algunes, tot siga dit de passada, no tenen un estat propi sinó que estan sotmeses als ritmes i les decisions d’un país major que sol menysprear-les pel que comporten en el terreny de la simbologia. Els seus portadors aprofiten, precisament, el pas dels ciclistes per mostrar-les al món i fer-les visibles en un planeta globalitzat i tendent a la uniformitat cultural i lingüística que barra el pas a qualsevol de les aspiracions de l’anomenada Europa dels pobles. Enguany, per això, la que més m’ha cridat l’atenció, potser perquè el Tour ha estat un parell de dies desfilant pel seu territori, ha estat la de Bretanya, la més present fins al moment i en clara competició amb la ikurriña, sens dubte, la més abundant entre totes les banderes que representen el romanticisme i l’estima de les arrels. També hi ha la catalana, clar, amb estrella o sense estrella. I entretant, també hi apareixen altres com l’occitana, la pròpia del Vènet o les pertanyents a Còrsega o a Sardenya. No s’han d’oblidar les escoceses, les irlandeses i les gal·leses. I tampoc una altra que fins ara no controlava però que s’obri pas entre les costeres dels Alps i els Pirineus, la de la República Srpska. Espectacle de colors, en definitiva, perquè tot és poc per demostrar que hi ha vida més enllà de la unitat indestructible que emana dels parlaments de torn. Atents, per tant, a les carreteres teòricament franceses. Perquè hi ha gent que, a pesar de la pressió, i les amenaces, i tot el que suposa no sentir-se part d’una pau, diguem-ne territorial, encara batega. I això és positiu, clar que sí. I la resta són falòrnies. Perquè racistes i supremacistes hi ha per tot arreu, clar que els uns tenen veu i volt i els altres no. Aquesta és la diferència.

Luxemburg                                                  Bandera occitana

Bandera flamenca

Deures d'estiu: el valencià apitxat

Com el seu nom indica, els deures d’estiu arriben quan els estudiants ja no fan cas ni de les notes que han tret al llarg del curs, en alguns casos brillants, en altres lamentables. Són mesures de pressió que xoquen, de fet, amb les merescudes vacances dels alumnes i, en general, perduren amb un més que meritori seguiment entre el professorat més tradicional. No s’han de condemnar, tanmateix, aquestes mesures, ja que al marge de les etiquetes que puguen rebre, també ofereixen la possibilitat d’elaborar activitats que, amb un poc de sort, romandran per a sempre en el creixement i evolució de l’estudiant. Que bonic! No sé, algun llibre, alguna pel·lícula, algun dietari o, també, per què no, algun exercici pràctic d’ortografia per malsonant que puga parèixer amollat així, com qui no vol la cosa. Nyas!

De fa uns mesos, per això, li he pegat moltes voltes a una cançó molt il·lustrativa que vaig sentir en el trinquet de Castelló de la Plana i que porta com a títol Juant juant, del músic de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal. És una cançó preciosa que gira al voltant dels jocs que han configurat la vida d’aquells que ara ronden, o superen de poc, els quaranta anys. Uns jocs que, ves per on, solien tenir més protagonisme en època estival, quan no existia encara forma humana de suplir l’avorriment amb dispositius tecnològics d’última generació; o quan la calor tòrrida del mesos de juliol i agost tan sols convidava a apagar qualsevol pantalla i buscar-se la vida en la piscina municipal, en la mar, o en la sèquia, sí, en la sèquia, allí on corria aigua fresca i els cullerots incitaven també a cometre les més variades tortures i mutilacions. La cançó, d’altra banda titulada oficialment Juant juant i, oficiosament, La cançó més apitxà del món, fa un repàs d’una de les varietats dialectals més maltractades del català, el valencià central, altrament dit apitxat; i en un exercici tan brillant com fonèticament asèptic per part del seu autor, ensordeix qualsevol indici de so palatal i africat que figure en la lletra. S’entén, la g i la j, i la tg i la tj. Perquè això és l’apitxat, precisament. No distingir entre gent i xiquet, per exemple. Així que sense més preàmbul, aquest és l’exercici: una cançó, uns buits que cal omplir tenint en compte les normes ortogràfiques més discutides pels parlants de les comarques de l’Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i bona part de la Ribera. Droga dura en els temps gloriosos del blaverisme, només apte avui per als nostàlgics de Lizondo... Atents al pròleg que precedeix la cançó, senzillament magistral.

'JUANT JUANT'

(LA CANÇÓ MÉS APITXÀ DEL MÓN)

Quan jo era .....ove

I no tenia mai ni un .....avo

....uava a ....ocs

ben entrà l’edat del pavo

i ....alàem més que deu:

quantes vespraes mos haurem ....amat!

Ausaes

Ara to.... són ....aponesos: 

la ....ent ....ua a video...ocs

i la .....àrcia dels meus néts

no és la de pescar ......anguets.

......ocs de la infància:

divertits, entretinguts i ....ens difícils,

bons contra el desfici;

no com eixos ....oguets

cars i ....icotets.

De .....ove jo ....uava amb altres .....iquets

to... ixos ....iquets

s'han casat i tenen fills i né.....

....... calla,

ix de casa, ...unta't en la .....icalla

.......

Murals

Sempre han existit els boicots als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris, que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven? Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià. Frases precioses, sí, però en català,  al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia. 

Llibres de saldo

Es tracta de llibres sovint descatalogats, en aparença descurats i gairebé sempre pertanyents a obres majors. Per norma, formen part de la categoria, -de la menystinguda categoria-, dels saldos, i de vegades ni això, exemplars que han estat inclosos en col·leccions de poca entitat i que ja no tenen recorregut comercial més enllà dels quatre llunàtics que els cerquen pel seu valor estètic i sentimental. Llibres descartats, si més no. Llibres ocults en prestatgeries polsoses i que es caracteritzen, sobretot, pels seus fulls esgrogueïts, endinsats en un foscor irrespirable que ja no recorda la llum del dia ni tampoc l’aspre sabor dels dits humans. Llibres, tanmateix. Llibres d’innegable qualitat que, malgrat tot, han aconseguit sobreviure en les llibreries de vell o en les fires ocasionals de llibres antics i d’ocasió, els seus aparadors naturals. També a Internet, clar, perquè no seria just bandejar la potent finestra virtual que els ha permés renàixer de les cendres en forma d’edicions antigues i cobertes fascinants. Aquesta és la paraula, de fet: fascinants. I no ho dic això pel contingut que atresoren, que també, sinó pel cúmul de circumstàncies, casuals o no, que els ha acabat incorporant a la biblioteca personal d’algú, en aquesta cas a la meua. Perquè jo en tinc uns quants, de llibres així. I cadascun té una història, certament. No la història en si que solen contar les novel·les, o els contes, o qualsevol altre text amb aspiracions literàries, no, sinó la història que em va fer ensopegar amb ells com qui no vol la cosa, la història que dibuixa, com un senyal del destí, un moment determinat del meu discórrer vital i vivencial. 

Recorde, per això, aquell manual titulat Sociolingüística per a joves que em vaig trobar en un contenidor de fem a València quan encara bategaven al meu dedins les esperances de normalització cultural del meu país. Sí, en un contenidor! O aquell altre de Josep Pla que portava com a títol La cuina del peix i que em vaig trobar en una botiga solidària tot just quan més interès tenia pel coneixement de les espècies marines de la Mediterrània. Què no dir, d’altra banda, d’aquell altre recull de contes que vaig comprar per cinquanta cèntims en un mercadet hippy a l’illa d’Eivissa: A la hora en que cierran los bares, de Soledad Puértolas. “Siempre me había llamado la atención aquel hombre silencioso y triste que se quedava en el bar cuando nosotros nos marchábamos”. Curiós inici per a un llibre que aprecie particularment i que va arribar a mi en plena joventut, quan els bars que freqüentava no tancaven mai i eren, clarament, un refugi dels noctàmbuls. Quin temps, aquells! Però hi ha més, clar que hi ha més. Per exemple, aquell Vocabulari de noms de persona editat per la Generalitat Valenciana i que em va servir de gran ajuda en el seu dia per a posar noms als personatges d’un conte que vaig escriure ara fa vint anys i pel qual vaig rebre un premi. I damunt el vaig furtar de la biblioteca, de la biblioteca del mateix poble que em va donar el premi, la del meu, per a més inri! Ho confesse. Justament com aquell altre de la mateixa col·lecció i que es deia Vocabulari El joc de pilota, de gran ajuda tenint en compte la meua inclinació obsessiva i compulsiva cap a l’esport nacional del País Valencià. I bé, tot això i molt més. En els últims anys, he incorporat més llibres de perfil similar. Tots per un preu irrisori que no s’acosta en absolut al seu valor real. No sé, L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés; Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez... D’entre tots, m’ha fet especial il·lusió un que vaig descobrir fa poc gratant en un caixó amagat de la Protectora d’Animals d’Alzira, un llibre que il·lustra molt bé l’època en què jo mateix em vaig aficionar a la lectura. I en català, d’aquells blavets que formaven part de la mítica col·lecció de Timun Mas, ‘Tria la teua pròpia aventura’. Ja no se’n troben, ara, aquells llibres. Nostàlgia pura i dura, però el cas és que no han passat de moda. I el més bonic de tot, el més tendre i significatiu, és que tinc per casa unes criaturetes que me’ls demanen cada vegada que arriba l’hora de dormir. Evasió, es diu. Un títol evocador. I fascinant, de veres que sí. Perquè així és el món dels llibres.

Algemesí. Colla de pilotaires

En bona mesura, la vesprada em va recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp, completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar, i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual, i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà imminent. I el respecte, també.

Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera)