En bona mesura, la vesprada em va
recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics
de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una
antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres
assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores
i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat
religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va
obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell
cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà
on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll
sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp,
completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que
no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc
no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest
raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és
cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus
integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb
pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb
les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els
proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns
no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar,
i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen
part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el
seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent
anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols
juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel
i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta
benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar
que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida
imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que
requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a
la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui
sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el
trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot
serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual,
i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets
escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que
conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb
qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà
imminent. I el respecte, també.
Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada