Esquerrà

En efecte, ser esquerrà no significa només simpatitzar amb unes determinades tendències ideològiques, sinó que també designa aquell que utilitza la mà esquerra en comptes de la dreta, un aspecte a bastament superat en l’actualitat, però sinònim de subversió fins no fa tant, sobretot en aquells temps opacs on també la lateralitat de cadascú era susceptible de convertir-se en una mena de possessió demoníaca que calia extirpar i corregir. Llarga vida als esquerrans, per tant. I, sobretot, als testimonis vius que encara arrosseguen aquell estigma tan incomprensible en aquest present tan globalitzat. Perquè sí, potser els esquerrans continuen sent avui una minoria arreu del món, potser també continuen patint determinades inconveniències, principalment materials, però al marge de xicotets detalls, fan una vida sense gaires impediments, amb total normalitat, entenent, això sí, la normalitat, com a terme que denota no ser etiquetat com a ésser esquizofrènic, invertit o sospitós de dur una vida sexual diferent de les convencions generals. En aquest sentit, particularment sempre m’ha cridat l’atenció una seqüència de la pel•lícula El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en concret aquella en què el cadàver del monjo Berenguer, trobat mort en estranyes circumstàncies, és examinat per Severí l’herbolari i el frare franciscà Guillem de Baskerville. Entremig de la conversa, s’escolen aquestes paraules:

-Era esquerrà, no?

-Sí, sí. Berenguer era invertit en molts aspectes.

Sort, per això, que ja no hi som a l’època medieval, sort que almenys per aquestes terres ja no governa cap dictador analfabet i paranoic capaç de fer efectiva qualsevol teoria desenfocada de la realitat. Sort que hi ha esquerrans tan famosos com ara Barack Obama, Messi o, en un àmbit més casolà, el ja retirat pilotari valencià, Àlvaro de Faura. Maleïda rèmora la que representen aquells que encara avui escriuen amb la mà dreta quan, en realitat, haurien de fer-ho amb l’esquerra, si més no la mà dels qui, curiosament, amb l’avanç del temps i els progressos científics, han arribat a ser considerats més proclius a la genialitat. I tot això tenint en compte que en el llenguatge literari català, ‘esquerra’ o ‘esquerre’ és l’equivalent al terme llatí sinister, és a dir, sinistre o personatge funest que duu o presagia desgràcia. Ves per on.