Teo i l'escola pública

De menudet, solia llegir les historietes d'en Teo. Eren contes breus amb un títol i una estructura aparentment simples que, al remat, aconseguien l’objectiu d’endinsar-me en la lectura i transmetre’m calma, sobretot això, calma. Amb una senzillesa i un to didàctic que no tan sols m’enganxaven sinó que també m’empentaven a seguir aventura rere aventura. Des de Teo va a l’escola fins a Teo al parc natural... Al cap i a la fi, sí, ho he de confessar: vaig tenir una infantesa desvetllada i feliç malgrat haver anat a una escola pública i en valencià. I, de fet, aquesta és la raó per la qual ara per ara m’he sentit tan atret amb el serial protagonitzat per tal entranyable personatge a propòsit de la vaga educativa realitzada arreu del meu país. Perquè em connecta amb aquella etapa i perquè, ben mirat, no és tan difícil generar un missatge contumaç com a mostra de la gran distància que separa una reivindicació justa d’una postura rígida i amb tocs feixistoides. O sense tocs, que collons! Feixista, directament. I com a tal, manipuladora, fal·laç i pròpia d’una quadrilla d’incompetents a qui l’ensenyament públic i la llengua en què s’hi vehicula, doncs això, no descobrisc res: li importen un rave. Repetisc: li importen un rave. 

No és per a menys, en conseqüència, que en Teo vomite l’acord de Conselleria de primer antuvi, com tampoc ho és que faça caca indefinida. I no és per a menys, perquè és clar que no ho és, que no hi haja gran cosa més a dir llevat que amb aquesta gent que governa, o ens desgoverna, no és possible cap altra cosa que aprendre a botar tanques. O desobeir en tota regla. Fet i fet, no són persones normals. No ho són. I d'ací, alhora, la literatura o, a tot estirar, la candidesa d’un personatge esdevingut avui en un símbol absolut d’una de les reivindicacions més dignes que es poden donar sobre la faç de la terra: l’escola, pública! I llarga vida al romanticisme heroic. 

Enhorabona, doncs, al creador de tal torrent d’imatges colpidores. I a seguir resistint malgrat que sovint, gairebé sempre, un tinga la sensació d’estar obrint-se el cap cabotada rere cabotada. Perquè potser això serveix per a espolsar-se l’estrés, diuen què. O qui sap. Potser és que tenen raó els qui asseguren que els mestres són uns cabuts, o uns obstinats, o que estan malalts, aquesta és bona. Malalts. Però no de grip, sinó de llengua i de vocació. Allí entretinguts sota un sol terrible i sostenint protestes mentre el món paral·lel dels seus benvolguts governants continua com si res no passara. Inòpia! O això pense jo, almenys, mentre torne a casa després d’una nova jornada esgotadora en defensa pròpia i comprove que a l’escola concertada de davant de casa hi ha festa plena. Pur folklore entre els murs de la docta doctrina catòlica, pel que es veu. Avui toca Aitana, la superestrella. Així que en fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Però que conste: Teo té raó. I és normal que estiga fart i desitge botar foc als despatxos de Campanar. Els ninots hi abunden...