Mocadoret

Recorde ara quan vaig començar a escriure Pelayo blues; recorde, també, la redacció dels primers capítols i recorde, sobretot, aquella mena d’obsessió particular sobre la coberta del llibre que no em deixava tranquil perquè sí o sí, havia de ser com és, talment així: aquells taulells dividits en diagonal per una banda pintats de verd, i per una altra, de blanc; sense cap altra opció possible per bé que se’n plantejaren altres que, en fi, no estaven malament, però que no em feien el pes. Cabudet, un servidor. I és que aquells taulellets sempre em venien a la memòria quan entrava, dissabte rere dissabte, en la denominada catedral de la pilota i, ni tan sols els intents del meu amic Arnau per passar del verd original a un blau més trencador i modern, van aconseguir moure’m d’una postura inicial que els considerava perfectes per a il·lustrar el llibre malgrat no saber-ne el nom, alerta!, ni el nom. Tenien un nom, per això? La ignorància és molt atrevida. Clar que el tenien. I, en conseqüència, doncs això, jo el vaig obviar a l’hora de descriure un vestíbul mític convertit avui, per desgràcia, en un insuls gastrotrinquet on els homes feien barret abans de la partida: “revestiments meitat blancs, meitat verds”, o quelcom així vaig escriure. Veges tu! I au!

Prova de coberta en blau

Beneït estiu, tanmateix, que em possibilita converses interminables a vora mar amb l’amic Elviro de la Pobla Llarga i que acaben derivant, per exemple, en els dies en què aquest homenot de la Ribera tan inclinat per la curiositat i l’aprenentatge feia d’obrer i aprenia a parlar en propietat en companyia de son pare. “Sempre s’ha dit del mocadoret, mon pare almenys ho deia aixina, taulell del mocadoret, taulell del mocadoret...” Tal dit, tal fet. Perquè si rep tal nom és per la línia diagonal que divideix el taulell i que recorda la forma d’un mocador plegat. I jo que em quede mocat, és clar, fonamentalment perquè tot i les voltes que li vaig fer a la qüestió en el seu dia, tot i les preguntes que em van rondar quan descrivia aquell bar del trinquet Pelayo avui desaparegut, tot i la recerca d’imatges que en demostraren l’existència, dels taulells; i tot i les nombroses proves de coberta que vam fer –ausades que em vam fer!– així com de les milanta revisions a què es va sotmetre el llibre en si, mai ningú, mai, em va dir el nom del revestiment com me’l va dir un obrer de la manera més espontània i natural, sota la llum de la lluna i amb el rerefons de la mar com a escenari incomparable. Així que, per tot, supose que aquesta és la raó per la qual els estels cauen del cel, no perquè desitgem fer realitat alguna cosa, sinó perquè, sovint, l’harmonia els reclama i els propicia un poc abans, normalment quan els pensaments positius brollen i es deixen dur sense presses ni prerrogatives que no sé cap a on ens portaran, enlloc segurament, no cap a la pau, no cap al coneixement, no envers les interioritats d’un raconet del país acostumat a ignorar les seues essències. Mocadoret, per tant, taulell del mocadoret. I Pelayo blues sense saber-ho…

Muntatge per a la revista El Temps.
De Violeta Tena

Trinquet de Simat

Entre al trinquet de Simat de la Valldigna i veig complida una vella aspiració literària irresolta des dels dies no tan llunyans en què aquestes baluernes antigues del joc de pilota ocupaven una part del meu quefer. No era el moment, pel que es veu, i el llibre Trinquets trencats (2023) va eixir a la llum sense un dels seus símbols més emblemàtics, caigut ahir i avui en desgràcia com tants altres trinquets valencians i afectat, igualment, per les circumtàncies que fan patir –i morir– les restes vives del nostre passat i la nostra identitat: el progrés, com sempre. Potser, però, havia de ser així; vull dir, potser és que aleshores no tocava, o potser també és que totes les negatives que em vaig trobar en el seu moment per accedir-hi representaven, simplement, un preàmbul del que havia de vindre anys després sense a penes insistir. Aquella frontera tancada a plany i clau i veïna del famós monestir de Santa Maria de la Valldigna però reoberta ara per un alcalde que em diu, ben orgullós, que l’ajuntament ha adquirit per fi aquest tresor del poble amb la sana intenció, –això ho dic jo–, que les hores fosques i el deteriorament progressiu dels darrers anys arriben al seu ocàs definitiu. Tant de bo! I amb diners, torrons. Força Sebastià! Ara, ara, ara… Perquè, particularment, trobe que se la mereix, aquest trinquet, la inversió; el trinquet on va nàixer, ni més ni menys, que el xiquet de Simat, Terenci Miñana, o això diu una placa matussarament tapada pel tendal de l’antic bar. I el trinquet, alhora, que somia a reverdir els dies bons en què la pilota era una part consubstancial d’una vella vall daurada lluna de meló d’estiu, més que un llogaret entre muntanyes, tal com cantava el malaguanyat poeta Josep Piera. Futur d’esperances. Perquè tot flueix, d’altra banda, quan hi ha estima, i afecte, i esperit de poble, en el millor sentit de la paraula. I perquè em crida poderosament l’atenció el caràcter afable de qui em guia, –gràcies Rosa Ferrando per la part que et toca–, i la sana rivalitat entre pobles veïns –amunt Benifairó!, Visca Simat–, i el parlar tan melòdic i tan digne que ressona amb plena vitalitat; i l’enveja, en definitiva, que em suscita el fet que tots se senten ben satisfets d’haver nascut ací, en unes contrades arrecerades per una manta de tarongers infinita i encara esplendorosa. Així que dic adeu, o millor, un fins després, perquè de Simat un no se’n va mai, és clar que no, un sempre torna ni que siga per tastar la pau que desprén el monestir, o per assaborir, amb deler, els magnífics pastissets de ceba i de tomaca del forn Castillo. I l’agradable sensació de sentir al paladar que en aquesta vall és tot bo i són tots amics, i que la vida discorre encara sota els designis de l’harmonia i la quotidianitat d’un raconet del país conscient de ser això, precisament: un raconet del país. Ben bonic i assaonat, tot siga de passada, com el pa.

Fum de fàbrica

Ja no s’estila el fum de les fàbriques, ja queda lleig en el paisatge de les ciutats sostenibles i amigues de la infantesa. Futur en net. Per això han proliferat tant els polígons industrials als afores de les ciutats, per això hi ha tanta diàspora laboral camí d’avingudes numerades i per això, un servidor es queda sorprés davant la llunyania d’un fum que s’albira en l’horitzó mentre la rutina avança a ritme de proclames mediambientals i a toc d’eslògans biodegradables i compostables. Allò grotesc ja no existeix, diuen, però és clar que existeix, de vegades en països del tercer món, de vegades amagat entre naus del sector terciari, i molt sovint camuflat en operacions immobiliàries que se’n diuen de progrés i que són tot el contrari: retrocés. «Però què estàs fent?», em pregunta aleshores un alumne mentre fotografie el fum d’aquella fàbrica. «No res, no res, coses meues. Tornem al tema». Però fins que conclou la classe, ja no puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula en què un grup d’amics veia trencat el seu dia a dia no per una fàbrica o per un poble lliurat al fum de la metal·lúrgia, sinó per una guerra absurda com la del Vietnam. El caçador. Obra mestra. Tot i que al marge del cine, és cert: la contaminació mata i el fum és tòxic. I no, ara ja no n'hi ha tant com antany, ha estat desplaçat, o suprimit, directament; però això no vol dir que no ens avise. De vegades, reapareix. Altres vegades, es reivindica fidel al refranyer: per fondo que es faça el foc, aquest respira. I sempre, sempre, ens indica que no és l’únic mal d’aquest país. Perquè la vida continua, sí; el temps passa, també; i els missatges canvien. Però la hipocresia és la mateixa, s’adapta fins i tot al fum, al fum de les fàbriques.

L'eixugamans

Supose que no significa res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa, i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda, estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema, perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo. De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres. Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest: el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant, si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...

Domingo Domingo i Camagroga.

Darrerament, he vist dos documentals de to marcadament valencià. Els dos es poden trobar a Filmin. Responen als títols, metafòrics i magnífics, de Domingo Domingo i Camagroga. I ambdós, retraten un món que se’n va, una elegia ara per ara incompresa en aquest món globalitzat i que, per desgràcia, mai no serà acceptada pels criteris del progrés imperant i demolidor. Els personatges responen amb naturalitat a la bellesa de la vida, són un cant a l’heroisme i una mostra d’honestedat palmària enfront del rendiment immediat i la felicitat postissa que caracteritza el present que ens abat i que ens sotmet. Una elegia, certament. Tot i que el contingut de cada títol acara la desfeta des d’una òptica, diguem-ne, diferent.

Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa. 

Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de  les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.

Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran. 

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.

Pas de carro

És un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així. Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals. Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos, revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa, o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó, i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill. Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament, substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present. Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren; algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.

Pas de carro colgat
amb porta moderna desplaçada respecte 
de l'antiga 

Pas de carro colgat pel formigó

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.

Molí

No s’acaba mai, no. Fins i tot, sembla que es reinventa, que també pot ser, ningú diu que no. Al cap i a la fi, un servidor no deixa de ser un foraster al qual la gent aprecia perquè ha viscut ací durant un any i ha escrit un llibre ben sentit dels que, almenys, desperten l’instint i les ganes dels oriünds per mostrar coses o tresors que fins ara tan sols havia vist des de fora, en qualsevol cas restes d’un passat molt recent o molt llunyà, això segons com es mire. “Ya verás, ya, retrocederás ciento cincuenta años en el tiempo”, em diu la persona que em guia. I malgrat la hipèrbole, no va gens desencaminat, no gens, ja que avui toca el molí, o el que queda de molí, que és molt considerant les circumstàncies actuals i la desídia generalitzada de la societat envers aquest tipus de patrimoni tan en desús però tan extraordinari. Amagat. O valuosíssim, diria jo. Perquè no en deuen quedar molts de molins així, no, molt pocs, o cap, ben mirat, majoritàriament perduts, trencats, silenciats. Oblidats. Però aquest continua en peu, en estat de ruïna, però en peu, i reclamant a crits una restauració que és ben possible amb les ajudes corresponents i que, a més, posaria en valor un paratge de vegetació frondosa i d’aigües de cristall, no debades per ací passa el riu, és clar. El Cabrillas. I encara hi és, la bassa, i tant que hi és. Aigües canalitzades. De fora endins. I quan un hi entra, es queda bocabadat amb tots els mecanismes estratègicament disposats, d’aquells que ja no es veuen en cap altre lloc, de noms inabastables i, sobretot, remots. Tot fet de fusta vella, tot amb el regust d’antany. I hi ha una dalla per segar la brossa, i un parell de serrutxos. I ell, l’hereu de l’antic moliner, que m’ho ensenya tot amb orgull i passió, lliurat al que considera un tresor perquè, en efecte, ho és, és un tresor. Allí es veu la corriola, de fet, la corriola que feia girar la pedra, i la turbina per a la sénia, i una pedra que servia també per a esmolar les eines, i els coltells i les destrals, això sobretot; i els dipòsits del gra. I moltíssimes coses més que no sé descriure però que són fabuloses, amb un substrat de sentiments que fa feredat. I, també, molt curiós, els càlculs i les anotacions de l’antic moliner sobre les parets, que encara s’hi aprecien i que, d’alguna manera o altra, separen la rutina del treball en si de la vida en la llar estricta. Pervivència devastada i fosca d’una forma de vida tan oculta com oblidada, tan imperceptible com imprescindible, tan vital per a les noves generacions, si més no, perquè això és com és, desorientats tots al bell mig d’un consum desaforat que ens fa ennegrir tresors i albirar banalitats que no valen per a res. Per a res. Materialisme incaut. Patrimoni mort. Tan de bo gire de bell nou la roda del molí, ni que siga com a mostra de la història que hem perdut sense a penes adonar-nos-en. Fins als anys setanta del segle XX que estigué en ús. I la costera que fa baixada, o pujada, farcida de verd, pruners i pomers, esbarzers a tort i a dret. I un saüc preciós. I uns gossos que lladren quan veuen que la solitud torna a apoderar-se fins la pròxima visita del passejant atent i fascinat. Perquè no s’acaba mai, no. Perquè avui tocava el molí…

Premsa en paper

No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...

Detalls

Argolla per a l'haca

Les petjades de la vida rural s’afermen inexorables fruit del silenci i la despoblació. El soroll, tan a dins del cor de les ciutats, no té cabuda en aquestes latituds; i el moviment, tan inseparable de les artèries urbanes, resulta, fins i tot, inquietant, dels que imposa respecte a l’incrèdul foraster. Intrigant, si més no. El substrat d’un passat no tan llunyà, mentrestant, s'entreveu diluït en una sobrietat esborronadora en què la pedra encara és l’ama d’un conjunt arquitectònic de vegades reforçat, i altres vegades, enfonsat sense remei. I, de sobte, apareix l’església, robusta i de to vermellós, que respira amb somnolència i amb l’única companyia del doll harmònic d’una font refugi d’austeritat. I de cadència. I de pau. I de tot. Centre neuràlgic des d’on pugen i baixen uns carrers el nomenclàtor dels quals guarda sovint una declarada consonància amb la senzillesa de l’entorn: calle campanas, calle del horno, calle alta, calle ancha, calle del medio, calle graneros, calle del río, calle de las eras... Sense espai per a frivolitats. No. Parquedat omnipresent. I guardacantons atacats als angles de les cases. El caminant ensopega, aleshores, amb la frontera blanca d’una casa. I ben encastada en el mur s’hi veu, ja ho crec que s’hi veu: l’argolla per a l’haca, resistent al pas del temps, símbol de ruralitat, abundant, molt abundant encara en uns habitatges antany dividits en unes parts molt definides i ben proporcionals: el bestiar per una banda, la família per una altra. Animals en la part de baix. Humans en la part de dalt. Cases grans. I tan grans. Algunes, a més a més, amb l’antiga porta de tres batents com a testimoni de la funcionalitat, desfeta i corcada en ocasions, repintada i relluent en els casos en què els propietaris han tingut a bé conservar aquesta i tantes altres joies patrimonials potser no tan vistoses, però igualment importants: les corrioles, per exemple. O els poyos, en un altre ordre de detalls arquitectònics, sempre ben situats al costat d'unes entrades ajardinades per a més goig de l'estètica i la decoració. La majoria, la majoria dels poyos, són de pedra, altres són de fusta, i els més recents d’obra. Tots integrats, en qualsevol cas, en un indret que comença i acaba amb el regust de la nostàlgia i el record. Llambordes dures camí de casa que fan simbiosi amb el present...

Poyo de pedra amb jardinera

Guardacantons i carrer enllambordat

Porta de tres batents

Corriola

Lapònia

I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  

Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...

Prestatgeria valenciana

L’accepció general és certament inequívoca. Una prestatgeria és un moble amb peus o fixat a la paret que, com el seu nom indica, conté allò que en valencià se’n diu prestatges i en castellà, estantes, sovint utilitzada per a col·locar llibres i materials de consulta bibliogràfica de diferent classe i condició. El que passa és que si a la prestatgeria comuna se li afegeix el gentilici que dona nom a les bones gents d’aquestes terres mediterrànies, prestatgeria valenciana, el resultat pot resultar ben divers, ja que en comptes de pensar en una llibreria o una biblioteca a l’ús, l’espai en si es pot transformar en un cúmul de records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen, o poblaven, un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve. Fixem-nos, per això, en una prestatgeria en concret, una d’aquestes que roman polsegosa en un magatzem reconvertit, ara per ara, en aparcament de cotxes. Segurament, passa desapercebuda per al propietari de torn, però si ell la mirara de tant en tant, si ell la mirara... Doncs això, tota una vida passaria pels seus ulls. Perquè no parlem ja d’un caldero per a fer paelles, ni d’unes graelles per a torrar carn, tampoc, ni tan sols de l’omnipresent bombona de butà que sol romandre buida en algun cantó de l’espai en si. No. Allí ben col·locats i arrenglerats, plens de forats com a conseqüència dels corcons, s’hi veuen els papers de ceba, els denominats timbrats amb el segell familiar, i també hi ha diferents atifells i estris del camp. Per una banda, els ja superats pels nous materials sintètics i la mecànica del present: el serrutx amb mànec de fusta, els poals de ferro colat, els cabassos d’espart, les balances i els pesos, alguna que altra lligona rovellada...; per una altra, els que encara s’usen: les màquines de sulfatar, les alicates, els poals de plàstic pintats amb les inicials familiars, la motoserra, els caixons, alguns de plàstic o cartró, alguns altres de fusta; buits o plens. Un, per cert, a caramull de fulles de llorer... Sobre el mur, d’altra banda, penja un cartell històric, d’aquells que es repartien en la primera etapa de l’autonomia valenciana: Els peixos. Molt interessant, tot siga dit de passada, amb dibuixos impresos: el mero, l’aladroc, la sardina, la boga, el congre... I just al costat, un calendari de l’any 1985 amb una portada amb una magnífica propaganda del bambú, però no en referència a la canya, sinó a la marca de paper de fumar. El temps corre, en efecte. Si fa no fa, són vora quaranta anys ja. Mitja vida. Quaranta anys d’una prestatgeria que Déu sap que diria si parlara. Per això mateix, no puc parar de mirar-la, ara que hi caic. Per això mateix. Roman, avui, sense màcula, silenciosa. I mai no s’ha partit, ni s’ha doblegat. Ni tampoc ha perdut la seua funcionalitat. I això que suporta no només el pes dels objectes amuntegats, sinó també el pas dels anys i les generacions. El iaio, el pare, els nets... Pots de claus i caragols, rateres de forats, ceps per als pardalets: estornells i merles; autèntiques recialles de la vida en un magatzem de poble que perdura en plena era del progrés i la modernitat, isolat entre finques i amb un corral que encara és paret mitgera amb el carrer dit del trinquet, el vell trinquet, el que ja no hi és, el que va desaparèixer temps era temps com tantes i tantes coses que s’escolen pel canó del temps inconscients que han iniciat el camí de no retorn, el de la pèrdua irremeiable de la identitat i la memòria col·lectiva.

Embarcadors

Els  embarcadors no són fàcils de trobar i en molts casos acompleixen una funció estrictament romàntica i decorativa, sentimental en tot cas, diluïts en el llarg espai que abraça el litoral nostrat i entremig d’un paisatge turistificat i devorat per les flames del que abans eren simples vacances i ara experiències úniques i irrepetibles. Malgrat tot, alguns resisteixen, més o menys com ho fan alguns fars. No amb l’esplendor d’antany, això és veritat, però sí amb certa dignitat i desmereixent per complet l’allau de ports esportius que han col·lapsat la mar Mediterrània en benefici del progrés i les arques de l’erari privat i privatiu. Alguns, la majoria, es troben en llocs remots i en aparença idíl·lics; alguns altres, en canvi, apareixen de sobte, quan menys s’ho espera el caminant distret i enamorat de la mar. En aquest sentit, fins i tot, serveixen com a punt de referència, és a dir, com un lloc de pas obligatori al bell mig d’un concorregut i senyalitzat camí de ronda, com un enclavament perfecte per a establir-se i remullar-se en la xicoteta badia formada per l'home i fi de baixar la barca i calar-la en l’aigua. Particularment, els embarcadors que més m’agraden són els situats en els llocs rocosos, allà on un pot submergir-se en aigües cristal·lines i apreciar la vida marina que suporta el trànsit incessant d’aletes sintètiques, motors forabord, pistoles submarines i gent en general. Alguns peixos, en aquest sentit, ja són ben difícils d’observar, desapareguts o bé desplaçats a la força de la seua llar natural com a conseqüència del tràfec diari. Evadits. Alguns altres, en canvi, com si es trobaren posseïts per una estranya curiositat i indiferència, pareixen haver-se adaptat al present, a l’observació quotidiana, com si formaren part d'un aquari a gran escala, conscients d’alguna manera o altra, que el seu hàbitat ja no els pertany sinó que, tot al contrari, ha estat agregat sense contemplacions al gran circ de la massificació i l'estupidesa humanes. Sargs, morrudes, salpes, llises, castanyoles, giules, molls roquers, serrans, oblades, esparrallons, alguna que altra dorada, de tant en tant alguna mola de bogues... No es veuen, per contra, escorpes, ni déntols, ni corballs, ni llobarros. Això per no parlar dels meros, o dels congres. I així un llarg etcétera. S’adona un de tot això mentre ix de l’aigua camí de la vora, amb cura de no caure pels esculls esvarosos, mig corprès per un paisatge meravellós que minva a pleret i desitja silenciós que les aigües recuperen la fredor tardoral. Un descans fraudulent, tot siga dit de passada. Perquè la mar i tot el que l'envolta té problemes crònics. És un món fascinant i lliure, però tocat de mort al mateix temps com a conseqüència de l'abús pesquer i la contaminació sistemàtica. Jo en sóc un més, en aquest sentit. I aquesta, en efecte, és la desgràcia de tot plegat. El remei a tanta estultícia és inasumible en els temps que ens ha tocat de viure. I complicat, i car. El pastís marí és massa suculent...

Centre comercial

Aparador resum d'un centre comercial qualsevol

En efecte, hi hagué un temps que als pobles no hi havia centres comercials. Dit així, pot parèixer un tant agosarat, però sí, és cert. El que governava els pobles eren les botigues, les botigues de tota mena, des de les tradicionals parades de fruita i verdura fins a les més refinades drogueries. I pel camí, un tracte familiar que fins i tot establia vincles fraternals que situaven l’establiment en qüestió com a referència indiscutible davant altres opcions de compra. Però avui no, avui predomina una altra mena de comerç. O de negoci, per a ser més exactes. Avui, qualsevol que vulga llaurar-se un futur en el món del sector terciari, ha d’establir-se en un centre comercial. I a més a més, ha d’estar integrat en una marca, en una marca arrecerada sota el paraigua d’una elit empresarial i que compte, evidentment, amb un renom i una projecció internacionals. Una marca de prestigi, si més no. O almenys, del que alguns consideren prestigi. En qualsevol cas, que sone bonica, o que sone en anglès, això com a mínim, qualsevol cosa a fi d’enganxar-se al progrés, el concepte per excel·lència que esborra, cada vegada amb més voracitat, les empremtes del nostre passat més immediat, d’un temps no massa llunyà on l’entreteniment diari contenia també una dosi necessària d’avorriment. Clar que abans no hi havia franquícies, ni multisales de cine, ni restaurants agrupats sota l’aixopluc del fast food. Un èxit rotund. Una maniobra de llibre del capitalisme salvatge que ha fet realitat l’axioma de la felicitat feta consum. I a les proves em remet: un es pot passar tota una vesprada en un centre comercial sense cap altra distracció que no siga la de gastar. I així successivament. La bona qüestió és no perdre el fil de les modes i les noves tendències. Així que no, en efecte, abans als pobles no hi havia centres comercials. Però avui, sí. I el més dramàtic és que els  qui permeten aquestes transformacions denominació d’origen occidentals no pareixen tenir cap altra alternativa per a guarir l’ensopiment general de la població; un producte, el dels centres comercials de nova creació, que es ven al personal com si es tractara de la quinta essència de la gestió d’un ajuntament. Encara sort que algun polític ho admet. És a dir, que admet que no hi ha alternativa: -o açò o estàs fora, diuen. Fora del mercat i de les tendències actuals, supose. Però fora, al cap i a la fi, amb tot el que comporta aquest concepte en el present. S’agraeix, almenys, la franquesa. Perquè al remat, les coses són com són. Crues. Mentrestant, els pobles han passat a ser mers apèndixs de la capital, una còpia en miniatura i amb algú que parla en valencià. Estrany és el poble mitjanament gran que no compta amb un centre comercial. Molt estrany. En qualsevol cas,  l’eslògan és clar: "Ahir, auditoris. Avui, centres comercials". Al capdavall, un bon indicador de l’era del consum desaforat i el temps perdut sense cap tipus de profit. I a tocar de casa, per a més inri. Quan jo era menut, Nuevo Centro, a València, era el súmmum. Ara no sé què serà, però és clar que ja no és novetat, sinó simplement un més... Que el ritme no pare, doncs.

Copo

La veritat és que no m’estranya que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un altre nivell, el trinquet. I és que el vici és difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot. Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es remarca en la novel·la de Torrent, es tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa. I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca? Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...

Novel·la finalista del Premi Planeta 2004