Metàfores

No és la primera vegada que parle del concepte cinema paradiso en aquest blog. Ben mirat, es tracta d’una metàfora del progrés que ens ha tocat de viure i un tòpic recurrent si es té en consideració que aquest costumari retrata tot allò que es veu i no es percep, com ara un trinquet en ruïnes o un vell saló d’actes d’un institut històric. No cal dir, d’altra banda, que el concepte en si és el nom que rep una de les obres mestres del seté art, almenys per a qui escriu ara i ací, que soc jo, àlies Secretari. Cinema paradiso, del director italià Giuseppe Tornatore. Això sumat al fet que les evidències que fan tremolar la identitat rebroten cada vegada que presente un llibre en companyia de gent irreductible i resistent a la voracitat del present. Pelayo blues. O temes que es retroalimenten, ben mirat: records ornitològics, colombicultura, bous, joc populars o converses interminables en un aljub reconvertit en bar...; tot afectat, de ple, per la política espectacle. O per les xarxes socials. O pel progrés, que significa més o menys el mateix. Insalubritat. Canonades infectes... Així que sí. Tot em ve a la memòria avui, unes quantes hores després de recórrer una carretera noctàmbula al bell mig de la serra Mariola, en un poble amb ressonàncies fonètiques profundes i precioses: Banyeres. Carrers foscos en el tombant de la mitjanit sota un cel estrellat i net, allà on conviu no sense dificultats la vida silvestre amb la indústria del tèxtil i el plàstic. Poca broma. Però jo, que només em preocupe pels llibres i que sovint acabe situat allà on només acudeixen els militants entusiastes: una biblioteca, per exemple; em convenç que potser ha de ser així, que la resistència és allò que un contempla als peus d’una ermita solitària en una vesprada solitària, o que la literatura és allò que s’obri pas entre manifestos per la llengua i reflexions a cavall de la tristesa i la depressió. O que els meus dels gats que m’acompanyen en un moment determinat signifiquen que la soledat pot ser un clam i una virtut per continuar bregant. Qui sap. Perquè darrerament m’han dit que el blues és una ferida oberta, i de ben segur és així, tot i que jo també vull pensar que és una porta oberta a l’esperança. I que es tracta, sobretot, d'una porta bonica, molt bonica. Bella com la revolta d'un barranc intransitat al caliu de la lluna creixent del mes de març...

Bona gent

Els cinemes paradís

De la decadència i posterior destrucció dels cinemes de poble ja va donar testimoni la pel·lícula Nou Cinema Paradiso, però el cas és que passejava avui pel davant d’un dels pocs que encara queden en peu quan no he pogut resistir-me a entrar i gaudir de les seues excel·lències, que tot siga dit de pas, són les mateixes que les d’un cinema modern: comoditat absoluta, pel·lícula en dolby surround, roses salades i dolces, i acomodador amb llanterneta per si les mosques. I a més, al costat de casa, en ple centre històric, sense cotxe ni franquícies comercials que recorden l’avanç indestructible del progrés. Em crida l’atenció, sí, certament. Tanmateix, la qüestió és sagnant. Que jo recorde, al meu poble, hi havia quatre cinemes d’aquest tipus i ara només en queda un. Miracle, ja que el pobre resta isolat i sense públic, vinga a donar problemes econòmics i existencials a l’ajuntament i al personal melancòlic que es resisteix a veure’l tombat. Una pena. Però ben mirat, també una inevitable pena. Exactament la mateixa que afecta altres racons d’oci propis de la vida contemporània i que ningú, de moment, s’ha atrevit a denunciar. No és lamentable que els pubs de copes de tota la vida es traslladen i s’acumulen cada vegada amb més submissió als polígons industrials dels afores del poble de torn? No és patètic que la gent ho accepte com una norma de convivència imprescindible? És clar que ho és. Ara bé, que ningú es queixe de l’ocupació dels carrers i les places públiques per a dur a terme el famós i estigmatitzat botellot. Perquè sens dubte, és per a fer-s’ho mirar. I és que hi ha costums inesborrables i sans que, en efecte, han d'eixir per algun lloc.