Diego d'Onda, nova promesa del trinquet

Certament, em feia molta il·lusió de veure jugar aquesta nova realitat del trinquet que s’anomena Diego i que amb divuit anys ja despunta entre les bones gents de la pilota i entre els més grans jugadors de l’especialitat de l’alt. Certament. La seua arribada, de fet, és més que benvinguda. I no tan sols per les maneres que atresora, un bot de braç cosit i realment elegant, sinó perquè sempre és d’agrair l’aparició de nous pilotaris en les lloses d’uns trinquets per desgràcia massa acostumats a la presència continuada dels mateixos jugadors. Sempre els mateixos. Sovint, pilotaires de llarga trajectòria, experimentats i forjats en mil partides, amics tots tan dins com fora de la canxa. I a més a més, ben coneguts per una parròquia soferta que, per norma, coneix a bastament els seus colps, les seues manies i, fins i tot, el seu estat d’ànim. El dia a dia. L’equilibri més o menys endogàmic dels trinquets s’altera, tanmateix, quan apareix una nova promesa. I, en conseqüència, l’ambient per l’escala i les galeries difereix de la tònica habitual fins al punt que el que ahir era una partida rutinària, de sobte deriva en una novetat absoluta que fixa les mirades de tots els aficionats i tots els nouvinguts a l’esport per excel·lència d’aquestes latituds, tots pendents de les maneres i el rendiment d’un xiquet del qual ningú vol perdre’s ni un detall, ni un, que per alguna cosa és el xiquet. El xiquet d’Onda, per a més inri, procedent del cor de la Plana de Castelló, circumstància que resulta, d’altra banda, una satisfacció afegida a la seua presència rutilant pels cartells del present. Perquè la novetat, en aquest sentit, és doble, no debades la Plana és una comarca òrfena de pilota d’alt nivell des que es retirà aquell artesà del rebot anomenat Mezquita de Vila-real. I d’això ja fa uns quants anys. Uns quants. Cosa que, ara, ja no es pot dir. Ja no. Amb Diego es trenca, per fi, una trajectòria potser massa llarga sense pilotaires castellonencs. I no vull dir que no hi haguera, que no és el cas, heus ací l’exemple de Pablo de Borriol, però la bona qüestió és que aquesta vegada sembla que vaja de bo. De veres que sí. De bo. I això és molt satisfactori, alhora que molt bonic, ja que com deia Llorenç Millo al seu magnífic Joc de pilota (ed. 3i4) «no hi ha cap satisfacció més gran per a un aficionat que la d’ensopegar amb un nou jugador de pilota. El goig d’un astrònom quan troba una nova estrella no és res comparat amb el plaer que experimenta un bon aficionat que, entre els xics que comencen, sap descobrir el futur as de l’esport». Així que de moment, aquest xiquet de rostre penetrant i mirada acusadament juvenil, descarat i innocent com han de ser els joves, ja ha superat la prova de foc de debutar com a rest a la catedral de la pilota, al trinquet de Pelayo de València. I, de moment, a més a més, ja ha guanyat dos clàssics de l’escala i corda professional: Soro III i Marc de Montserrat. Resultat idèntic en les dues partides. 60-50. Tanmateix, no és això el que més importa. No. Allò transcendent, al cap i a la fi, allò que alegra i anima el trinquet per damunt de qualsevol altra disquisició és el fet en si de la seua presència, si més no la certificació que Diego és d’avui i que, de bell nou, es confirma aquella sentència segons la qual la pilota és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Atents, per tant. La saba nova circula pels trinquets. I això sempre és una gran notícia.

Diego, de rest, va fer trio amb 
Fèlix de Dénia i Bueno de Meliana