Nevada

Un cotxe el dia 7 de gener

I, finalment, la gent local parla en termes històrics encara que fins fa no res encara hi havia qui deia que «aún tendría que nevar más». Més encara? Doncs sí, més encara. I pel que es veu, les temperatures són idònies perquè així siga, és a dir, perquè continuem colgats de neu i perquè continuem vivint uns moments que, en realitat, cal prendre’s com el que són: un autèntic privilegi. Tot blanc. Un temporal com ja feia temps que no es veia en unes contrades on aquest panorama forma part indissoluble del paisatge. O en formava, és clar. Perquè aquestes quantitats són inabastables, uns espessors inèdits d’un temps ençà. I que conste que no ho dic jo, això, que soc un nouvingut i un romàntic enyoradís, no. Ho diu una veïna que m’ha saludat amb un bon dia entranyable i amb un somriure d’orella a orella que no podia dissimular el que pensava: «desde pequeña que no veía esto». I jo allí, enmig d’una carretera blanca sense fi, llenya amunt, llenya avall, gustós de poder abastir una llar que no dona coll aquests dies. Manteta i sofà diuen, generalment. Doncs això. Manteta i sofà. I de tant en tant, passeig de reconeixement, amb un toll de neu que no s’acaba i que arriba fins als genolls de qualsevol caminant. El bar ens salvarà, per això. L’únic bar. Allà on la gent del poble entra en calor i comenta la jugada, i observa el cel, i guaita per la finestra i veu caure uns flocs que augmenten la magnitud de la nevada. Hi ha satisfacció, de fet. I aquesta és la gran diferència amb l’urbs, amb la ciutat que tot ho esborra, on tot és un caos, on tot és un problema, sense el caliu honest de la ruralitat més profunda, allà on el temps s’atura i les hores passen cadencioses, sense cap altra cosa a fer que importe més que contemplar la infinita estampa hivernal. De vegades, això sí, passa la màquina llevaneu i aclareix el camí, i dona sentit a l’expressió fer fòllega, que és l’equivalent català a la castellana abrir camino. I la neu, aleshores, forma un mur infranquejable que arrela amb força, més o menys com la pluja en els temporals de llevant mediterranis. La meravella, en qualsevol cas, s’obri pas a cada racó. I no hi ha paraules per descriure-ho. Teulades a caramull, finestres blanques, destral en mà que parteix els troncs. Un idil·li que durarà anys i que ja no s’esvairà de la memòria dels pocs afortunats que habiten aquestes terres beneïdes amb la tecla de la dignitat i del record. Senzillesa innata.

El mateix cotxe avui