Coronavirus. Capítol 17: 'Imatge de la mar'

I arribat aquest dia, comprove amb satisfacció que no tot són dades de contagiats, de morts i de curats per coronavirus, sinó que també abunden per les xarxes socials algunes convocatòries que paguen la pena i que, per bé que estiguen directament relacionades amb el mal que ens té confinats, tracten de traure el costat bo de les coses, de les persones i, tot plegat també, dels paisatges que estimem. En aquest sentit, em centre en una que m’ha fet somiar i que m’encanta, perquè l’única cosa que demana és el fet de compartir una imatge de la mar, de qualsevol aspecte de la mar, així sense més. Senzillesa absoluta. Clar i ras. I aleshores pense, de seguida, en una imatge que em ronda de fa temps i que en el seu dia em va reportar sentiments positius i bells, contrària, molt contrària, a aquesta època repleta de negativitats i pors. I no, la convocatòria en si no demana cap descripció ni cap altre tipus de text que la definisca, però com que jo això no ho puc evitar perquè no entenc la vida sense lletra, em decidisc també a aportar unes poques paraules que giren al seu voltant. I heus ací... Si no m’equivoque, la imatge en qüestió fou presa al Grau vell de Sagunt, allà on tantes vegades els oriünds conscients de ser això, precisament, oriünds, afirmen que el temps s’ha parat. Allà on perviuen unes quantes casetes que donen forma a un sol carrer i on la rutina discorre solitària però assetjada per un terreny industrial que malmet un paisatge d’allò més corprenedor. No són poques les vegades que he anat, jo, al Grau vell. A pescar. O a banyar-me. O, simplement, a passejar. Allí tot sol, només amb la companyia de les gavines, entre pedres i roques de color negre producte de l’escòria acumulada per l’antiga factoria de ferro del Port de Sagunt. De vegades, quan el dia fa bo, o també en els capvespres de tèrbol atzur i ambient humit, un es pot quedar indefinidament atrapat per l’horitzó. Perquè no cal res més tampoc. La gavina vola, doncs, harmoniosa, inclinant el coll a la recerca de desfets dispersos per les cales que es formen entre les comarques de l’Horta i el Camp de Morvedre, al bell mig d’un altre tresor pacífic que resisteix les envestides del progrés, la Marjal dels moros. I sí, ara que hi caic, m’agradaria saber què ocorre ara per aquelles latituds alhora tan pròximes i distants, per bé que això siga senzill d’imaginar en aquests dies d'obligat i forçós captiveri personal: calma, una profunda calma i, si se’m permet també, una incomprensió absoluta per part de la fauna que habita i nidifica per l’entorn. I, de sobte, la gavina es perd en la llunyania, inconscient d’haver estat capturada un dia per un objectiu que avui m’ha regalat una brisa penetrant plena de somnis que ara no es poden satisfer, però que hi arribaran, ja ho crec que sí. Hi arribaran. Quan tot açò acabe...