La primera vegada que vaig sentir,
o més aviat vaig llegir, la paraula quarantena va ser gràcies a un còmic de Tintín.
Jo era encara molt menudet. I per a mi, resultava una paraula estranya que no havia
sentit mai i que, pel cap baix, feia referència a la tripulació d’un vaixell
que no podia posar peu en terra ferma perquè patia, en tot el seu conjunt, una
malaltia contagiosa. Ai mare! Però al marge del lament, que certament em servia
per deixar córrer la por i llevar-li ferro a l’assumpte, com era possible,
això? És a dir, existia realment? La patiríem, nosaltres, en tal cas, alguna
vegada? I així, amb tots aquells dubtes i amb tots aquells temors sorgits del més
profund del meu innocent dedins, la paraula va arrelar al meu subconscient durant
una bona temporada. I no és broma, vos ho assegure. Ho recorde molt bé, tot allò.
Ho
recorde tant, de fet, que avui, mentre les xarxes socials advertien i advertien
de bell nou sobre els riscos de no respectar la maleïda quarantena que ens
sotmet a casa com si fórem animals de quadra o monges de clausura, m’ha vingut
a la memòria aquell còmic de Tintín titulat El temple del sol, allí on el reporter més
intrèpid del món acompanyat del seu gos Milú i el capità Haddock s’aventuren
pel Perú a fi de trobar la cura de set savis europeus que es troben sota els
efectes d’un estrany i enigmàtic encanteri. La historieta paga la pena, de
veres que la paga. Així que apunteu-vos el títol per si us ve de gust, que a
banda també té pel·lícula. I llegiu-lo si teniu la sort de tenir-lo a casa. Com
comprovareu, és el segon volum d’una història major anomenada Les set boles de cristall, també
magnífica, per cert. En el meu cas, els tinc els dos, els dos volums, vull dir, en
castellà. I mira, almenys això m’ha servit per adonar-me que l’equivalent en
català de la paraula cuarentena, és
quarantena, amb diftong creixent i derivat de quaranta, que quan ton pare pixa, ta mare canta. I no quarentena, així escrita amb una
‘e’ entre consonants que és incorrecta de totes totes malgrat que circula alegrement
per les xarxes socials i els hashtags del present. En fi, tampoc és tan
greu. Tan sols és un matís purament ortogràfic que no ha de fer-nos oblidar que
el que importa, en realitat, o el que almenys ens diuen les autoritats, és que
respectem el seu significat, que no és altre que el que jo em preguntava i em temia
quan era menudet: un aïllament de persones per un període de temps determinat
que evita o limita la propagació d’un malaltia. Això mateix. Perquè qui m’ho anava a
dir! Qui ens ho anava a dir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada