Perdre la pedra

Sent molt parlar, darrerament, de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així, ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament, en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa. Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules, que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas, que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar. Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra, equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.

Logotip

Logotip nou

I, mentrestant, les aigües en el món de la pilota baixen tèrboles, com sempre. Un microcosmos realment amenaçat per l’imperi de la uniformitat que ara, com sempre també, per altra banda, sembla pujar-se al carro del progrés i les tendències renovadores imperants, si és que es pot dir així. Renovadores. Palmari és, per exemple, l’ànim de les elits governants de no deixar cap canya dreta, que no a dretes!; maniàtic el fet d’amagar qualsevol engruna d’identitat col·lectiva, per minsa que siga. I ridícul i patètic a més no poder el canvi d’imatge en el logotip de la Federació de Pilota. Un logotip, per cert, altament consolidat al llarg del temps i que no discutia ningú, per bé que tinguera com a emblema principal les quatre barres sense blau que tanta urticària provoquen en algunes ments retrògrades d’aquesta part de la Mediterrània. Històric i simbòlic, si més no, era el logotip. Però ara, ja no. Ara és de riure, quelcom paregut a la lletra comic sans que els xiquets utilitzen en les seues presentacions del col·le. Un logotip de primària, certament. Creativitat? Va, per favor! Ja posats, podrien haver afegit una cara somrient en el cor de la pilota. O jo què sé. Un dit en comptes de cinc, a mode de peineta o de botifarra, cosa que haguera sigut molt més eloqüent si del que es tractava, al remat, era de marcar territori i d’enviar a fer la mà tots aquells que han tractat de dignificar la pilota en els darrers anys. Per a què, tant de subterfugi, al cap i a la fi? Es pensen que ens xuplem el dit? No, no ho crec, malgrat tot. Perquè ací, el que passa en realitat és que mentre alguns es distrauen fent favades o arreplegant misèries, els trinquets decauen i la pilota agonitza. I a més a més, de manera oficial, al compàs, —i al dictat— d’una quadrilla insensible d’arribistes i polítics de pacotilla que, en essència, ni seran transgressors, ni renovadors, ni intel·ligents, ni res de res. Simples flarots obedients a les ordres d’un torero franquista que els farà, de tant en tant, palmadetes en l’esquena a fi que tot continue submergit en la genuflexió més absoluta. Nyas! Una pel·lícula que, sovint, reglota com l’allioli, ben coneguda. Així que res de nou. A remar toca. Bon profit, cavallers!

Logotip històric

Pas de carro

És un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així. Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals. Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos, revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa, o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó, i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill. Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament, substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present. Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren; algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.

Pas de carro colgat
amb porta moderna desplaçada respecte 
de l'antiga 

Pas de carro colgat pel formigó

ROCKY (1976)

Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.

Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.