SETEMBRE

La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita, quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.

La fruita daurada. Les clemenules ecològiques del Pla de l'Aljub

Ha començat la segona temporada del Pla de l’Aljub, i es per això que us informem de la història de vida i de les transformacions que s’han aplicat en un camp de 6,5 fanecades de taronges clemenules de cultiu ecològic. A Sagunt (Camp de Morvedre).

L'acabament de la temporada passada no anà gens bé, si més no la meitat de la producció (200-300 arroves aproximadament) es va gelar i, en conseqüència, també es va perdre. No obstant això, assumida la pèrdua i ja pensant en l’actual temporada, cap al Nadal, el camp va deixar de ser regat. No per res en particular sinó perquè les pluges abundants que duraren fins l’abril deixaren prou de saó com per tancar l'aixeta. Més endavant, en plena florada, la primera faena va consistir a tirar les taronges que hi quedaven a terra. I acte seguit, es va cobrir el camp amb una coberta vegetal de festuca (un tipus de gramínia) i trifòlium (una lleguminosa), tot aprofitant la saó que hi havia gràcies a les pluges (devers 50 litres per metre quadrat). Aleshores, Enrique Polsera i el seu germà Vicent van rotovatar el camp amb tractor i mula mentre s’anaven escampant les llavors de festuca procedents d'Intersemilla (Loriguilla). Per Pasqua (26-28 d'abril), i amb la inestimable ajuda de Dani d'Alzira, el camp fou netejat i segat a colp de xerrac, soques incloses. La llenya fou atiada i posteriorment cremada, sempre amb compte de no arrancar ni afectar la festuca que, tot just per aquells moments, començava a brotar. Les clemenules començaren a quallar, i minvades les pluges de la primavera, el camp tornà a ser regat. Entre el 13 i 14, doncs, s'efectuà la segona desbrossada. I encara que la festuca i, en menor mesura, el trifòlium, havien germinat, hi havia encara molts blets, paritàries i llissons. El 20 de juny, el darrer dia de la primavera, en el període àlgid del poll roig a Sagunt, es va efectuar la polvoritzada pertinent, sempre amb oli de parafina (12'5 l./1000 l.) i també amb extracte d'algues (3 l./ 1000l.), tot per afavorir la quallada de les clemenules. El 28 de juliol fou realitzada la segona desbrossada del camp, amb la festuca en augment. El 29 de juliol s’abocaren 100 kg de sulfat de ferro vora les soques a fi de combatre els caragols. I a principis del mes d'agost fou comprovada una carència de zinc, manganés i ferro en el camp contrarestada a base d’infiltracions directes als arbres més mancats d’aquests minerals. En plena calor, el camp també es va omplir dels temuts àcars, aranya roja, sobretot; però també aranya bruna, més criminal encara. Pel que fa als depredadors, es va passar de les marietes del mes de juliol a les crisopes del mes d’agost. I amb tot, cap a mitjans d’agost, fou necessari un segon tractament amb oli de neem (3 l./1000), mesclat i reforçat amb una dosi rebaixada d'oli de parafina (4-5 l./1000). El tanc de Marcos, per això, va servir de gran ajuda. A mitjans d’agost, amb Mireia, les carxates de pedra van ser refetes amb les matèries primes de rigor: atovons, porlan i arena. I poc després, el 22 d'agost, foren abocats al camp uns 500 kg de fem de cavall localitzat en el reg, sempre amb la intenció d’afavorir la moguda i consegüent brotada del mes de setembre. A finals de setembre es van col·locar uns pocs paranys per a la mosca de la Mediterrània (fets amb ampolles de plàstic reutilitzades i abadejo), només amb la intenció de comprovar si n’agafàvem alguna, de mosca, ja que en els camps de clemenules de la partida del Pla d'Aljub no són tan necessaris. Si més no, aquestes clemenules, per la seua ubicació i el microclima que les envolta, són tardanes (finals de novembre, desembre i principis de gener) i la mosca pica les taronges molt més prompte o, en qualsevol cas, quan arriba la primavera. Finalment, amb la faena enllestida, s’enforcaren les branques més carregades de taronges per tal d’evitar que el producte no tocara terra i es vera afectat pel caragol o per la humitat de la terra... I bé, això és tot, estimats amics i futurs clients.

Us deixem tota aquesta informació amb l’esperança de poder oferir-vos un producte de qualitat, fet a casa i amb molta cura. I esperem alhora que enguany també pugueu vindre a collir clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub i que sigueu vosaltres mateixos qui assaboriu el fruit de tots aquests esforçats treballs. Contacteu, per tot, amb nosaltres. I si us ve de gust, consulteu també les pàgines d'aquest costumari que s'agrupen sota l'etiqueta botiga.

El rall

Jo crec que en certes zones de València, principalment de València capital, el rall es coneix més per ser el nom d’un restaurant que per identificar el que és en realitat, una eina de pesca que consisteix en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i que està sostinguda pel centre amb una corda. Si atenem la definició exacta del Diccionari Català-Valencià-Balear, de fet, també podem constatar la incerta etimologia de la paraula, del llatí radiu, això és, raig; i alhora una explicació detallada de com es llança i els llocs on es llança: a la mar, als rius o a les sèquies de marjal. Per a aquest costumari, tanmateix, el rall és tot això i molt més, és un art de pesca que encara gosa de certa vitalitat per tota la franja marítima valenciana i que, com tants altres oficis o entreteniments de caire ben popular com ara la pilota, la columbicultura o el tir i arrossegament; també manté una munió de seguidors fidels que es resisteixen a deixar-lo perdre pel pedregós i falsari camí del progrés i la globalització. Justament pels mesos de setembre i octubre, els ralladors o rallaires es deixen veure amb assiduïtat per la voreta de la mar, atents als moviments dels peixos de platja, s’entén: mabres, corballs, galtiroges, palometes o llobarrets; i tots concentrats ajusten comptes amb els fons arenosos del nostre litoral. Sana demostració que hi ha estampes belles i inalterables capaces d’ensenyar els nostres costums i conservar net i lliure de mentides el nostre meravellós entorn mediterrani.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...

Pont de ferro. A la vora del Xúquer

També és un costum molt arrelat entre els habitants d'aquestes terres valencianes anar a contemplar els desperfectes que cada any pel mes de setembre causa la gota freda. Ho dic perquè ja ve sent un clàssic des que visc a la Ribera admirar el riu Xúquer al seu pas pel pont de ferro. Per a bé o per a mal, la virulència amb què baixa el seu cabdal recorda que qualsevol dia es pot fer realitat la dita amenaçadora que caracteritza els veïns d'aquesta localitat: Algun dia diran, ací estava Alzira.

Coronavirus. Capítol 21: 'Ensenyar'

A vore, ensenyar és divertit, molt divertit. I molt bonic. I ensenyar a distància, també, però és clar, sempre que no siga de manera forçosa i producte d’aquesta pandèmia que ens té confinats a casa fins ves a saber tu quan. En aquest cas, ensenyar i, més en concret, ensenyar a distància, és frustrant. I per molts motius. El primer i principal, perquè un sempre té la sensació de no saber si allò que fa arriba en igual de condicions a tots els qui estan a l’altre costat de la pantalla, o de si arriba, simplement. O, al remat, de si serveix d’alguna cosa. Perquè ací cadascú fa el que pot. I el que sap. I ja fa prou. Cosa que afecta a tots i cada un dels agents implicats en l’educació en temps de coronavirus: pares, mares, mestres, professors i alumnes. Tots. I entremig, un fum de plataformes virtuals i aplicacions educatives on-line que no duen enlloc perquè la situació és extraordinària i perquè, en essència, tot fa la sensació d’una contínua i total expectativa per a veure què, o per a saber què, o per a... En fi, ara diuen que això funciona, doncs això; ara diuen que allò altre és millor, doncs allò. Ara açò no es pot fer, ara açò altre sí que es pot fer... I mentrestant, recursos insuficients a les llars, situacions dramàtiques a les famílies i tensions acumulades a tort i a dret. I açò no té volta de fulla. Notes? Qualificacions? De veres hi ha qui ho pensa, això? No crec que res torne a ser com era quan el curs començà pel mes de setembre. No crec. I trobe que no seria bo fer com si no ací haguera passat res quan es reinicie el curs, si és que s’hi reinicia. Gens bo, dic, per bé que alguns s’encabotaran i tractaran de tornar, de seguida, a una normalitat que no existeix des de fa unes quantes setmanes. Així que no sé, bé faríem, mentrestant, d’agafar algun llibre interessant i armar-nos de paciència, i gaudir-ne com mai fins ara. Això només per posar un exemple. Perquè la rutina, almenys la rutina imposada pel sistema educatiu, ha volat pels aires. I jo no sé ben bé que passarà en el present curs, no sé res. De moment, romandré a casa, amb els meus. I com tots els qui vagaregen per ací i per allà, faré el que podré. I el que sabré. I el que la qualitat humana em dicte que faça, això sobretot. Ànims, per tant. I una abraçada, que avui és dissabte -de glòria!- i s'acosta allò que en diuen per aquestes dates tan primaverals: ací em pica, ací em cou, i el dia de Pasqua, t'esclafe un ou!

El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas per a il.lustrar el drama que patim les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, o que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.

Poble abandonat

Efectivament, deu ser molt trist retornar cada tant al lloc de la teua infantesa, aquell lloc de teules encara fumejants, i veure’l no tan sols despoblat, sinó també derruït i assolat, amb l’esquelet moribund dels antics habitatges a un pas de completar la seua caiguda definitiva. Molt trist deu ser, sens dubte. Perquè no hi ha remei. I perquè resulta un avanç implacable cap a l’ocàs amb l’únic consol del record enyoradís. Ruïna rere ruïna. D’allò en queda ara el substrat. I tampoc, ja que un poble mort és un testimoni d’una esplendor que ja mai no tornarà, que és preferible no remoure per allò de no deixar caure les llàgrimes més sentides. Allí hi havia un forn, de fet. I ja no hi és. I allò era una de les tres fonts, que avui roman convertida en un abeurador sec d’atovons partits. I totes aquelles cases tenien vida. No com ara, que són un cúmul de bigues entravessades amb murs de pedra encara en peu però sense cap consistència, fràgils i exposats als bufits ocasionals del vent. Al voltant de vint famílies hi havia. Vint, que no és poca cosa. I d’allò ja no en queda res, si de cas tan sols un vedat de caça propietat d'algun senyoret de l'alta societat. Esfumada la humilitat en un parell de generacions. I el silenci profund que amera l’entorn inabastable. La vall que dona cabuda al nucli antany habitat reté, això sí, el seu atractiu. Fins i tot, l’ha augmentat. Un paradís sobre la terra, com bé el qualifica una de les netes d’aquells que ací van nàixer i que em senyala els punts elevats d’on puc traure les millors fotografies. Abans d’això, tanmateix, m’indica que he de beure de la font que encara raja, la Fuente Pozana, l’aigua de la qual et bateja i et fa ésser tan cabut com obstinat. O això, almenys, assegura ella, orgullosa descendent dels darrers pobladors. L’últim hàlit de vida d’aquest llogaret fou allà pels anys cinquanta del segle passat, quan la gent es movia a peu entre un terme i un altre, i travessava valls i pinedes que ara proliferen entre pistes forestals interminables on la solitud embriaga el caminant. Barrancs, roques, senderis, pics, passos de muntanya... Els corbs semblen més magnànims en el cor d’aquesta vall i el seu grall ressona de la mateixa manera que pel setembre i l’octubre es fa ben palesa i ben forta la denominada brama dels cérvols, que ací té un refugi privilegiat. Es tracta, en essència, d’un quadre que corprèn, posseït per la màgia que es deu combregar, per exemple, a les nits de lluna plena, quan la claror convida a mantenir els ulls oberts i a no perdre detall de l’energia que s’hi concentra a tort i a dret. Resulta difícil, per tot, molt difícil, explicar el significat de tanta bellesa perduda si un no arriba al nus que s’hi fa a la gola dels qui rememoren aquelles estampes ja irrecuperables. Bucòliques, si més no. I d’una frustració que s’indigesta de tan pura que s’hi percep. Asseguts al voltant d’una taula improvisada, o tombats sobre mantes que s’estenen en la catifa verda, conversen al voltant d’açò i allò, sense poder evitar la melangia de quan eren infants i corrien per aquests camins d’herba primaveral ara tan oblidats. Inhòspits, també. Terribles. Però extremadament familiars. Seus, malgrat tot. Respecte que batega gràcies l'ànima present de tants avantpassats.

Ser farol a la vora de la mar

Una crítica amable que sovint he d’aguantar com a autor d’un costumari que reivindica, entre d’altres, els quefers antropològics de la concurrència popular, és aquella que em situa en una edat molt més avançada de la que tinc en realitat. Però que uelo que eres, em diuen. Un uelo remugó, rematen. I ja ja ja ja, responc jo. Representen, si més no, unes curioses sentències d’inestimable valor costumista que m’empenten a escriure encara més sobre les formes ancestrals de comunicar-se que tenen els habitants d’un país ben avesat a romancejar més del compte, tot sense adonar-se que això sí que és un comportament antic i molt del gust, si més no, de la gent que passa l’estona comentant tot el que li envolta, dels avis i les àvies precisament, més de les segones que dels primers, a tot açò. La diferència és que abans passava a la porta de casa, mentre bullia el perol al foc i ara no, ara passa a la vora de la mar, mentre un inofensiu servidor construeix un castell de sorra i un grup de dones en plenitud de condicions resten assegudes en còmodes gandules, torrant-se amb el sol impietós del mes de setembre i comentant tots i cadascun dels detalls i defectes diversos que en aquell moment circulen per la mar: que si esta que ve per allí està com una cafetera, que si l’altra no sé què, que si el banyador d’aquella no sé quant, que si bla, que si ble, que si bli... Però clar, resulta que els uelos som els homes, sempre exposats a comentaris de tota mena i tanmateix gustosos de rebre’ls, no siga cosa que damunt se’ns critique també per replicar. Ai senyor, senyor, que bonic és ser farol!

Sis anys després...

Recorde perfectament el meu primer dia de treball al Saler. La ressaca estival es perllongava al bell mig d’una extensa catifa verda d’arrossars i jo m’aturava, de sobte, per comprovar que sí, que era cert, que el meu destí era aquell poblat on la mar, les pinades i la marjal conformaven una simbiosi perfecta i harmoniosa de les que ja no es veien. Era meravellós, certament. Més enllà, les cases d’arreus i les artèries de fang en direcció al gran llac de l’Albufera se succeïen a tort a dret i deixaven enrere l’horrible conglomerat d’empreses i carreteres que, sovint, desdibuixaven un paratge no del tot reconegut pels mateixos habitants de la contrada, o de la comarca: l’Horta. Perquè semblava mentida, això. I tant que ho semblava. La gran mentida. O l’eterna paradoxa d’estimar un país al mateix temps que hom permetia, i permet, la destrucció que el consumeix i el devora. El devora, el devora, el devora. Com així anuncia, de fet, la boira contaminant de la ciutat i les grues mortuòries del port, que s’erigeixen com el gran símbol d’una postal amenaçada i inexistent més enllà dels somnis, aspirant eterna a convertir-se, més per a mal que per a bé, en el reclam turístic més abellidor de tota la Mediterrània. Hipocresia i sol. Merda occidental. Poesia elegíaca:

Vagareja el caminant  per l’antiga senda sinuosa,

ara asfaltada, ara terrosa,

entre arpellots i séquies que van plenes i van buides,

tot lligat al cicle agrari tan sofert i tan submís de les ajudes europees.

Ma casa, en qualsevol cas. Ma casa! Sobretot, des d’aquell llunyà mes de setembre que obria un temps indeterminat entre les aules del meu benvolgut institut. Ai, les aules. El martiri més plaent. I supose que per això em vaig aturar aquell dia abans de penetrar entre la fauna estudiantil. Necessitava respirar. Perquè allò era meu i, des d’aleshores, en seria un més, i bregaria també per una brama natural tan blanca com profunda i diluïda entre el progrés de la ciutat: Natzaret, la Punta, Pinedo, el Saler, oh!, el Saler; i la Devesa, i el Palmar, i les comportes del Perellonet i el Perelló, torba i fang que s’estenia, i s’estén encara, fins els Marenys i les Riberes. Estació rere estació. Hivern-estiu. I així fins avui, en efecte, un dels darrers dies de treball privilegiat. Avui, que m’he tornat a aturar en el secà i he retingut en la memòria l’estampa del que un dia em va donar la benvinguda i ara em diu adeu a poc a poc entre el crepuscle. Cicle conclòs. La delícia d’estimar-te sense veure’t a diari. Quotidianament. Perquè ja mai més tornaré a treballar en un espai tan ple de cel, allà on les pedres de la mar són tan a prop de la rutina que s’enlairen entre bots i ones concèntriques a vessar de desitjos i il·lusions. Però així és. S’acaba un temps i en comença un altre. I jo sempre retindré al meu subconscient la dèria per l’aigua i per la terra, i per l’estima a les arrels i pels llibres que en sorgeixen del no res o d'aquest bell lloc que ara s’esfuma mentre sol s'amaga i s’acomiada d’un fragment de creació i de vida. Inoblidable.

Selfie impagable
amb la millor companyia

VOTACIONS PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012

Ara que l’estiu allarga descansos i fa que alguns blocs minven la seua activitat literària, us deixe aquesta informació perquè penseu i, alhora, valoreu, si aquest costumari popular allotjat entre les comarques del Camp de Morvedre i la Ribera, és mereixedor de la vostra atenció i el vostre vot.

El cas és que el passat dijous 12 de juliol de 2012 es va iniciar el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza i convoca, ja per 5a edició l’Associació Stic.cat. Per a votar els vostres blocs preferits només us heu de registrar, tal com s’indica en les bases, al web dels premis. Des d’allí, accedireu al vostre panell de votació i trobareu els blocs organitzats en les 15 categories que concursen en els premis. En podreu votar un, només un per cada categoria.

Aquestes són les 15 categories, en les que trobareu tant blocs personals com professionals:

1. Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre

2. Corporatiu

3. Comunicació i nous mitjans

4. Cuina, gastronomia i enologia

5. Cultura i tendències

6. Literatura

7. Educació

8. Esports

9. Història, tradicions i patrimoni

10. Política, economia i societat

11. Miscel·lània i Personals

12. Sostenibilitat i medi ambient

13. TIC

14. Turisme i viatges

15. Universitats, recerca i ciència

Els vots obtinguts per cada bloc determinaran els finalistes per cada categoria; aleshores un jurat valorarà els blocs finalistes per escollir-ne els premiats.

El període de votació finalitzarà el proper 10 de setembre de 2012 i el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 es farà el divendres 5 d’octubre a Reus.

Us anime a participar en la votació, a passejar pels blocs que participen, que són plurals, diversos i escrits en català.

Evidentment, jo també participe amb aquest bloc. Podreu trobar Costumari Durbà, el bloc del que es veu i no es percep, dins la categoria "Història, tradicions i patrimoni".

Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.

Depressió postvacacional

Aquest escrit arriba tard, de manera intencionada a més a més, qui sap si per alleujar el reingrés a l’activitat laboral o per allò de combatre el que molts han convergit a denominar depressió postvacacional. Qui sap. Però la bona qüestió és que jo hi vaig estar, hi vam estar. I el vam veure, sí, el vam veure, aquell verd majestuós de diferents tonalitats que de vegades romania cobert per una espessa capa d’humitat i d’altres bategava colgat sota el poder de la roca calcària d’un massís omnipotent que es diu Pics d’Europa. Un verd inabastable per a les gents mediterrànies, certament. A tocar, però llunyà. A penes en fa un mes de tot allò, una eternitat quan la rutina es presenta de bell nou i s’endinsa pels camins del mes de setembre, quan ja no hi ha despertars entre boirines i pomers, ni passejades interminables entre el bel de les ovelles i el mugit de les vaques, quan un recorda les nits a la recerca de cuques de llum, i els banys en rierols d’aigua gelada, i el so inconfusible de la pluja que xoca contra les teulades i les pedres mudes d’aquests graners asturians anomenats horrius. Humitat penetrant, vegetació pregona, esclat de vida... Les muntanyes s’alcen com a gegants imponents. Vigilen, de fet, el trànsit incessant de turistes a la recerca de rutes senderistes, rius i zones d’escalada vertical. I ho suporten tot, la veritat. Canoes, barranquisme, hostaleria. El que calga! Perquè aquest n’és el cost de tot plegat, semblant en certa mesura als despropòsits que amenacen la costa mediterrània des de temps immemorials. Perquè no hi ha terme mig quan el turisme entra en escena. Això és evident. I els indicadors són clars. Pobles convertits en aparadors comercials, muntanyes transformades en centres recreatius, funiculars, autobusos amunt, autobusos avall. Però jo hi vaig estar, hi vam estar. I malgrat tot, el verd sempre resulta molt atraient. I la sidra, i les fabes, i també algunes altres coses que el progrés encara no ha esborrat del tot: la desprotegida i afeblida llengua bable, per exemple, o la ramaderia responsable i ecològica, o la bondat dels pobles poc visitats. I la pau i la calma que ofereixen certs indrets on el silenci i el pas del temps són els amos indiscutibles del paisatge. Però clar, tot això s'ha acabat. L'estiu és finit. I la rutina ens encalça a mode de rellotges programats...

Lapònia (espanyola)

I allí que ens hem traslladat, coberts per les nits ja fredes del mes de setembre, sota un cel enterbolit durant el dia i entapissat d’estrelles durant la nit. Vistes fabuloses que ens alegren l’existència, mentre un pensa i repensa sobre les mil i una raons que l’han situat ací, en plena Lapònia (espanyola). Fum de sutja que emana de les xemeneies que ja ensumen la tardor. I després, l’hivern. Pluja i neu. Gel a les carreteres i als camins. I nosaltres al bell mig, de moment abillant la casa, familiaritzant-nos amb l’entorn, proveint-nos de llenya i a recer del caliu familiar. Tot ben bonic, sí, però també molt sec i molt auster. Senzill, si més no. A penes fa una setmana, encara... De sobte, renillen els cavalls, l’un de color blanc, l’altre de color castany, i el de més enllà, de pelatge bru. El riuet que se sent des de casa i que travessa el poble marca una separació entre el barri de nova construcció, tancat majoritàriament; i el casc antic, amb certa vida, amb gent que ens mira i ens saluda en una barreja de tendresa i estupefacció, sense acabar de trencar el gel: «Los nuevos vecinos, ¿no?». Estem en boca de tots, certament. Però ja n’hi haurà temps de parlar-ne, d’això. Els xiquets, mentrestant, s’enfilen pels caminals de terra i brossa, a la recerca d’un final que mai no arriba, que si ara una era, que si ara una pallissa, que si ara un tancat, que si ara una densa pineda... Ja de tornada, un oriünd ens para i enceta una conversa al voltant de la puresa de l’aire i al voltant del fred que fa per aquestes contrades: «Aquí hace mucho frío, pero mucho, mucho... En invierno, somos muy pocos, algunos de los que hay ahora se van en unos días, como mucho en unas semanas». I jo no puc evitar pensar en aquella pel·lícula titulada La resplendor, amb un inici pertorbador i molt en consonància amb les paraules d’aquest senyor. Preparem-nos per a l’aïllament, això és el que m’està dient. És clar que una cosa és la ficció que a mi em sobrevola i una altra molt diferent l’experiència engrescadora en què ens hem clavat. No crec que tarde a establir-me definitivament, per això. O sí, qui sap. Tot dependrà d’unes circumstàncies que em fan dubtar de tot, però que no em descoratgen. En absolut. Motivat i amb força suficient per acarar una nova etapa vital que fins ara només m'havia imaginat. Somnis infinits. Només això. Coses dels romàntics, tanmateix, que no saben mai quan s’acabaran tals somnis...  

Catifa roja per Genovés II

...I això que ara, majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita, cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant, una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar. Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament, no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega, el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és majúscul. Ordre i convicció.

Caiguda d'escala de Genovés II

Independència sí, TV3 també

Molta independència, molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones, entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica. És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per aquestes contrades afablement anomenades Levante español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades, mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent cosa de rucs i de pobres desgraciats.

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/11/valencia/1347396686_860110.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4039693/20120912/pp-upyd-enterren-units-ilp-televisio-sense-fronteres.html