Qualsevol nit pot sortir el sol

Imagine que ja l'haureu vist, però definitivament, em lleve el barret amb aquest vídeomuntatge de la cançó de Jaume Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó, d'altra banda, amb una evident càrrega nostàlgica i costumista.

Sarsaparrella

Ara que estan tan presents a les nostres rutines les begudes espirituoses de la marca coca-cola, sempre és d’agrair trobar per la xarxa referències d'una planta les arrels de la qual servien antany per elaborar refrigeris similars d’excel·lents i diverses propietats: la sarsaparrella, sense anar més lluny, potser un dels depuratius més estesos per aquestes terres mediterrànies fins que la modernitat i les noves tendències es van imposar de manera global i definitiva. Coneguda sobradament per les generacions majors de cinquanta anys, el consum de sarsa pareix haver caigut avui en l’oblit, només rescatat a través d’evocadores paraules que, de retruc, recorden també aquelles xicotetes empreses familiars que s’alçaven arreu de tots els pobles valencians. A Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple, hi havia la marca Vives, una casa amb certa tradició popular que, a més de sarsaparrella, elaborava llimonada i potser també distribuïa litines, aquella aigua de sabor agradable i lleugerament picant que s’aconseguia afegint unes sals molts particulars. Pocs són els vestigis actuals que queden d’aquell món que solia prendre tots aquests refrescs en funció del dia i del moment, bé per als diumenges o dies de festa, bé per a una simple i sacrificada jornada de treball en el camp. Si de cas, només els envasos, convertits ara en extraordinaris, i també caríssims, objectes de culte. El que són les coses...

Sornegueria

La sornegueria és un humor simple, una repetició contínua de tòpics, acudits i frases cèlebres sense massa gràcia que acaben sent efectives i, en conseqüència, gracioses, quan esdevenen motiu de burla. Si més no, un joc de lògiques tallants present a les diferents celebracions populars que s’hi donen amb motiu d’algun esdeveniment mediàtic, com ara un partit de futbol. Un Madrid-Barça, per exemple. La sornegueria, a més a més, és un humor molt valencià, que ens identifica, present en les nostres rutines des de fa temps immemorials i viu encara a pesar de la penetració de l’anomenat humor intel·ligent. D’altra banda, en uns temps on l’apatia, la sequedat i el desarrelament avancen sense fre, convindria fer bandera d’aquest tipus de costums, perduts i arraconats en gran mesura per aquelles contrades on la tendència és parlar una llengua distinta al català, el castellà fonamentalment; per aquelles ments que només validen l’humor propi dels programes de televisió, els monòlegs i les barbaritats desenfrenades que inunden el present. Realment, convindria fer-s’ho mirar.

Una imatge sorneguera

Soquets

Una de les tantes accepcions que el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna de la paraula soc és sabata de cuiro o de roba amb sola de fusta o de suro, és a dir, allò que en castellà es coneix per zueco. Tot i això, si s’observa amb atenció la resta de significats que expliquen el mot, també es pot comprovar que, per contra, soc o soquet és allò que per terres valencianes es denomina generalment espardenya de careta, en concret allò que respon a l’accepció espardenya gruixuda, tota d’espart, que es duu per anar al camp quan està humit, sobretot per a regar. En aquest sentit, si bé l’entrada en qüestió localitza el seu ús a la població valenciana de Cullera (La Ribera), es pot dir que aquest significat també s’aplica, entre d’altres, a localitats com Puçol (L’Horta) i Sagunt (Camp de Morvedre). De fet, aquesta és l’única existent per les citades contrades, o almenys ho era fins que els fallers recuperaren el vestit tradicional de saragüells i començaren a emprar, de retruc, el terme espardenyes de careta, això és, espardenyes que, en realitat, només cobreixen la cara superior del peu, en concret tres o quatre dits, quedant-ne el més menut destapat o a la intempèrie. Actualment, l’ús quotidià d’aquest calçat resta en gran part limitat a les tasques del camp, a persones majors i, de manera esporàdica, a altres activitats com la pesca amb rall. Com ha estat referit més amunt, també és bastant comú en celebracions culturals o folklòriques com per exemple passacarrers, ofrenes falleres i balls tradicionals. I d’altra banda, d’un temps ençà també s’ha posat de moda que alguns els usen com a signe d’identificació cultural, d’esnobisme més aviat. En general, tanmateix, l’ús dels soquets és avui una rèmora, habitual malgrat tot com a element decoratiu, en cotxes i aparadors comercials d’empremta popular; però res paregut a l’esplendor forçat d’antany, quan abundaven els homes dedicats als afers de cordar i lligar l’espart. Soquer(o)s en deien d’aquest ofici, clar que en aquests temps, d’aquests homes, ja en queden pocs. Molt pocs, diria jo.

Jo te donaré pes cul

Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.

Cap d'any

No sempre un té el privilegi de despertar-se el dia de cap d’any a pocs metres de la mar, segurament la imatge serena i necessària que molts reclamen per tornar a la realitat i esborrar els mals de la nit passada. Solitària i quieta com una bassa d’oli, l’aigua sol adquirir una estampa hivernal només alterada per les poques alenades d’aire que mouen el trencar de les ones en la vorera. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra que possiblement encara somien amb la nit de les meravelles que ha clos sense remei. La carena és inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen. Entretant, alguns altres observen amb atenció aquestes contrades marines tan permanentment manipulades. Definitivament, no hi ha descans pels qui viuen i estimen aquest país de caminants bucòlics i perillosos pensaments.