Cap d'any

No sempre un té el privilegi de despertar-se el dia de cap d’any a pocs metres de la mar, segurament la imatge serena i necessària que molts reclamen per tornar a la realitat i esborrar els mals de la nit passada. Solitària i quieta com una bassa d’oli, l’aigua sol adquirir una estampa hivernal només alterada per les poques alenades d’aire que mouen el trencar de les ones en la vorera. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra que possiblement encara somien amb la nit de les meravelles que ha clos sense remei. La carena és inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen. Entretant, alguns altres observen amb atenció aquestes contrades marines tan permanentment manipulades. Definitivament, no hi ha descans pels qui viuen i estimen aquest país de caminants bucòlics i perillosos pensaments.