Altres assumptes...
dilluns, 20 de novembre del 2023
Els Ports i la bellesa pregona d'aquesta comarca històrica
dimecres, 15 de novembre del 2023
TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)
dijous, 26 d’octubre del 2023
Perdre la pedra
dilluns, 9 d’octubre del 2023
Logotip
Logotip nou |
dijous, 5 d’octubre del 2023
Pas de carro
És
un tema inesgotable. De fet, jo pensava que ja no hi tornaria més ateses les reflexions que ja vaig fer temps era temps sobre alguns dels seus detalls. Però
no. Les portes de cases populars m’encisen i deuen ser quelcom així com una
espiral, que roda i roda tot deixant al descobert badalls per on s’escola el
temps passat i, de retruc, la literatura de caire costumista, diguem-ho així.
Des de la seua robustesa i grandària fins el conjunt de components que les
distingeixen d’altres portes més modernes i, sobretot, molt més convencionals.
Portes d’antany! Ausades que sí. De fusta massissa i, en alguns casos,
revestides de xapa. Amb reixes, per a més inri, que marquen el contorn del que
en castellà se’n diu postigo i, en valencià, portella. Sí, home, sí. Allà
per on s’atansava, antigament, la típica dona ben entrada en anys per veure
passar la gent del carrer; o allà on es col·locaven arrenglerats aquells
caixons de taronges, de melons, o de verdura, que s’oferien pròxims i barats a
qui es mostrava encuriosit pel gènere fresc de temporada. Què no dir-ne! Portes
impressionants que, sovint, s’obrien de bat a bat perquè es ventilara la casa,
o perquè hi havia un dia de festa en el poble, què en sé jo, el dia del sant, la processó,
i tot això, i allò. I que una vegada obertes permetien veure l’abast i la
profunditat d’un habitatge que arribava fins al corral. Heus ací. Fins al
corral! Perquè jo em vaig criar en una casa així. I supose que, per això, em
copsa tant descobrir ara nous detalls que van més enllà de la porta en si, que
arriben, si més no, fins a la mateixa vorera que s’obri al davant mateix de la frontera. M’ature, en aquest sentit, en un carrer de poble, en un barri
d’eixample on les portes d’aquesta mena representen un aparador per al
passejant inquiet, de tinta present. I una vegada allí, comence a fer fotos
davant l’atenta mirada d’aquell veí que em mira sense poder dissimular el que
pensa en realitat: «què fa este?». Però el que faig és molt senzill.
Fotografiar la vorera, tan sols l’espai de la vorera que delimita i perfila l’espai
de les portes, algunes d’elles ja, per desgràcia, modificades, reduïdes o directament,
substituïdes per altres més sofisticades. Però a qui pretenen enganyar amb
tanta modernitat! No a mi, per descomptat, tampoc a ningú dels qui busca
vestigis de la vida tradicional i agrícola entre les estampes del present.
Perquè la vorera les delata, de fet. Voreres senzilles i amb lloses més o menys
convencionals que quan arriben a l’entrada d’una casa muten en llambordes de
pedra roja definitòries de l’antic pas de carro. Ni més ni menys. El pas de
carro. I és curiós, de veritat que ho és. Perquè ací és on entra la percepció
moderna de l’estètica i la decoració, algunes, poques, conservades tal com eren;
algunes altres, la majoria, recobertes amb formigó o colgades sota l’imperi de
la uniformitat. Retrat fidel de la transició a un present que mai no acaba de
soterrar l’herència del que vam ser i ja mai més no tornarem a ser.
Pas de carro colgat amb porta moderna desplaçada respecte de l'antiga |
Pas de carro colgat pel formigó |
divendres, 29 de setembre del 2023
ROCKY (1976)
Jo no sé les vegades que hauré vist aquesta pel·lícula, però moltes, moltíssimes, tantes que, com em passa amb algunes altres de memorable solatge, he incorporat ja els diàlegs al meu dedins, apresos de memòria i convertits en la quotidianitat del meu vagareig per la vida. Parlar avui de Rocky, per tant, una pel·lícula de 1976, pot resultar agosarat, ja s’ha dit de tot!, però és que és tan bella i tan humil que no puc estar-me sense revisitar-la de tant en tant. És tendra des del principi fins al final. I sí, supose que part de la culpa la té una banda sonora meravellosa, o uns escenaris inoblidables, o què en sé jo, un guió magistral a càrrec d’un actor porno en potència que se la va jugar apostant a tot o res. Sylvester Stallone. Potser l’única obra mestra de la seua filmografia. Sí. L’única. Perquè després intentà repetir l'èxit, però ja no res fou el mateix, ni de bon tros. En cap ocasió, ni tan sols en Acorralado, va superar aquest seguit d’escenes entranyables mereixedores de l’Oscar a la millor pel·lícula, des del plànol inicial, amb la figura icònica d’un Jesucrist presidint un combat; fins al passeig amorós per una pista de gel tancada i solitària. Amor reclòs en un puny de timidesa. Silencis eterns. I de regal, una ciutat decadent, tèrbola i fosca. Carrers banyats. Llums tènues. I ell en el cor de tot plegat, sobretot ell, que no és un simple cobrador de préstecs, ni tampoc un boxejador mediocre, sinó que és un home del carrer que no sap cantar ni ballar, que només sap, de fet, rebre amb el cap i descarregar amb l’esquerra, un home crescut a un suburbi en el qual s’amaguen personatges extraordinaris i virtuts no menys extraordinàries com ara la sinceritat i l’honestedat, la franquesa i l’amistat incondicionals. Rocky va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, en efecte. I no m’estranya. La ficció, de vegades, és tan real que no hi ha diferència ni contrast. I un s’identifica tant que no pot deixar de recordar alguns fragments que s'engronsen entre la senzillesa i la complexitat dels antiherois: «avui és el Dia d’Acció de Gràcies», diu Adrian. Contestació: «per a mi, és tan sols dijous». Així que, en definitiva, una pel·lícula no és bona només quan fa plorar, és bona quan perviu en l’imaginari col·lectiu. O en l’imaginari de cadascú, més aviat. Si fa plorar i, a més, hi perviu, ja estem parlant d’una altra cosa. Una obra mestra. O potser és que visc ancorat en el passat. O que guadisc amb aquestes odes d’humanitat que ens ensenyen el camí i que, simplement, ens falquen en les nits tranquil·les de la vida.
divendres, 25 d’agost del 2023
Llibres de vora mar
Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars
com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible
en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens,
de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la
gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries
d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i
per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns
anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres
a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun
llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res
porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen
a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com
bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En
castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a
caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un
exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un
cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit
immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò
desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també,
a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que
llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es
tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en
prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la
vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura
jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per
la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil
escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels
nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga
jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així
que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la
vora del mar.
diumenge, 20 d’agost del 2023
Mabra
Tot
i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost
sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que
les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible
que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada
estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que
cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen
de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo.
Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple
de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor
d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar
amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el
cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que
passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara
incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena,
tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I
els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara
és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho
podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert.
Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia
del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon
a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que
em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la
brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa
por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment
donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre
m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de
borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en
efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que
abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien
mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia
litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting,
que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen.
Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret,
trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes
de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a
altres una simple rèmora del passat.
diumenge, 2 de juliol del 2023
Temps convulsos per a la pilota
Conclou una nova edició del Campionat Individual de Pilota Valenciana sense alteracions de l'ordre establert. Per una banda, Tonet IV continua el seu regnat incontestable en la modalitat de raspall. 25-5 contra Ivan. Per una altra, Puchol II prosegueix el seu camí triomfant en la modalitat de l'alt. 60-35 contra Pere Roc II. Quatre i sis títols, respectivament. L'un, el del Genovés, imbatible ara per ara, segur i convincent, digne fill del seu poble. L'altre, el de Vinalesa, fort com un bou, de vegades discutit sobre les lloses, però sempre victoriós. Sempre. Així que molt hauran de bregar els futurs aspirants al tron si el que pretenen és derrocar aquests bàrbars de la vaqueta tan consolidats i tan decidits a fer història. Perquè tots dos estan en plenitud. Colp a colp malgrat les adversitats que s'albiren en el món sovint canviant de la gestió i la pilota a nivell professional.
Uns temps convulsos, a tot açò. En part, perquè el joc no reviu: cap de les dos finals presentava el trinquet ple. I en part, sobretot, pels nous aires que arriben des dels despatxos i per la nova, -o vella!-, manera amb què alguns pretenen dirigir un joc ancestral en crisi permanent com a producte del progrés i la globalització imperants. Incertesa. Aquesta és la veritat. Incertesa. Perquè no sé jo si la pilota es pot permetre el luxe d'atendre, ara per ara, eixides de coet borratxo. No sé jo si està en condicions de tallar una tendència que, almenys, cobria l'expedient i atenia a raons, diguem-ne, d'urgència, si de cas, més adaptades a una realitat que sí, no diré que no, devia ser difícil per als jugadors, fins i tot miserable, però que era l'única possible. L'única. Cal tenir-ho clar, això. L'única. Malgrat el preu de les entrades per a les finals, al meu paréixer elevat i injustificat. Tot i que ara, com se sol dir, ja impossible de criticar. Destrucció total. Fundació castrada. Treball a llarg termini? Això per a què. El que importa, al capdavall, és l'ara i l'ací. Avui un 10% més de jornal i demà ja vorem. I qui vinga darrere, que reme. Sens dubte, una magnífica manera d'acabar amb qualsevol engruna de col·lectivitat i futur. I, sens dubte, també, una filosofia de treball molt lligada als designis de la política institucional recentment instaurada en aquestes terres tan proclius a renegar de la seua identitat. Però bé. Això és el que regirà la pilota professional en els pròxims anys. La bufa la gamba, de veres que sí. O el que és el mateix: problemes vingueu, que això ho pague jo! El de sempre!
dijous, 22 de juny del 2023
Cartell
dissabte, 1 d’abril del 2023
Llums i ombres del Mundial de Pilota d'Alzira
dimarts, 31 de gener del 2023
Joies que no s'acaben: El verí del teatre, de Rodolf Sirera
Foto: Esclafit teatre |
En qualsevol cas, això és el que n’hi ha i, a fi d’evitar tals experiències, sempre hi haurà opcions intermèdies, com ara el teatre dirigit als estudiants. Que sí, que és molt més curt d’extensió, i que algú podria dir que no és res de l’altre món i que, en alguns casos, pot resultar infumable, però que al remat, sí, és clar que sí, ofereix espectacles certament atractius i que, a més, enganxen els adolescents, que no és poca cosa, la veritat. No descobriré ara, en aquest sentit, una obra com El verí del teatre, de Rodolf Sirera, però és que resulta que l’última versió de la companyia Esclafit teatre és espectacular, amb variacions magistrals sobre el guió original. Espectacular! I que conste que no ho dic jo, això, que també, sinó que ho diuen, sobretot, els alumnes, 17-18 anys, encantats després de la representació i convençuts que sí, que ara sí, que ara sí que es llegiran el llibre. Alerta! Perquè la jugada és bona. Tot, a més, dirigit amb una professionalitat absoluta i amb pocs elements sobre l’escenari, tan sols una butaca i un sofà d’època rococó, a banda d’una tauleta a mode de moble bar. Dos actors, només. Joan Nave en el paper de Marqués i Tomàs Mestre, que interpreta Gabriel de Beaumont. I ja amb tot preparat, doncs això: a gaudir. Allí tots ben clavats en el misteri de tot plegat, seguint amb atenció cada detall, cada paraula, cada gest. Final sorprenent. I amb tertúlia inclosa dels alumnes amb els actors al voltant del llenguatge teatral i la fina línia que separa la realitat de la ficció. Què més es pot demanar? Un detallet: si, a més a més, l’obra es representa al teatre el Raval de Gandia i això serveix per fer un passeig per la ciutat ducal i un recorregut posterior en autobús per les comarques centrals valencianes, crec que el cercle és perfecte. Així que tornarem. Per descomptat. Ni que siga per reiterar les gràcies a la gent valuosa que treballa incansable per la nostra literatura i fa una virtut del drama, del teatre, vull dir, o del gènere, més aviat, o de la incansable joia de viure, crear i fer feliç al públic més exigent i alhora, més complicat: l’adolescent.
Foto: Esclafit teatre |