Rallar

Sempre paga la pena rallar entre bona gent. Sempre és un plaer, vull dir. I res no pot eixir malament quan els ingredients són tan exquisits i tan rabiüdament genuïns, o valencians, si més no: l’aigua mansa com una bassa d’oli, l’albada, el bon dia, la conversa, el coet, les moles de llisses, el llobarro solitari, l’esmorzar, les anècdotes, les postres, el café, l’adeu… En essència, tot un conjunt de detalls dels quals és un privilegi formar-ne part tant si es pesca com si no. Perquè el que importa, al cap i a la fi, és estar-hi, romandre-hi, o perpetuar allò que sovint s’engloba en la denominada tradició, part indestriable del que jo anomene, també, un raconet del país. El meu raconet del país. La identitat, diuen què. O sovint una mena d’herència familiar transmesa de generació i generació i arribada, encara amb cert múscul, a un segle XXI que no és precisament amic de la cultura popular. Progrés que no cessa, de bell nou. En fi... La pesca amb rall té avui els seus problemes, els mateixos per altra banda, que pateixen totes les arts arrelades al territori i amb certa pàtina distintiva, o al marge dels costums de masses, s’entén: manca de relleu generacional, incomprensió generalitzada i, en general, dificultat per mantenir l’alteritat entremig d’una societat consumista i depredadora. Així que no, no és fàcil conviure amb tanta mala llet, no gens. I aquesta és la raó per la qual resulta tan bonic persistir entre miracles i llibertats condemnades pel proïsme. Mostres vives del que foren i ja no tornaran a ser situades a les portes de la capitulació definitiva, captives de la globalització que tot ho abat, submises per desgràcia a un poder sempre procliu a repartir misèries, mai a conservar el que fa forta la roca. N’estic convençut, d’això. Senzillesa i estima incondicionals com a única alternativa. Perquè hem nascut ací. Punt. Ho pense i ho repense, a més, després d’un altre estiu inoblidable a la mar de Tavernes de la Valldigna, amb un rall entre les mans i albirant les darreres ones d’un mes d’agost tan inestable com el present. Sol que s’enlaira i núvols que arremeten contra els últims admiradors dels crepuscles pretardorals. I entremig, un servidor! I la màgia de contemplar una meravella sempre amenaçada com la mar i les gavines. Xatracs que xoquen contra les moles d’aladrocs. Conscient de pertànyer a un reducte que ara s’acomiada mentre l’aigua es mou independent de l’aire que més venta. Rallar, altrament, és un verb valencià, inclòs en la tan atacada, i menystinguda i amenaçada, AVL. Política infame. Però ja s’ho faran, això. Mediterrània en vena…